Dani Vivern

Tanqueu la Borsa!

2011-11-16T14:57:00.000+01:00

“Crec que les institucions bancàries són més perilloses per a les nostres llibertats que els exèrcits permanents. Si mai el poble (...) deixa que la banca privada controli els seus diners, primer mitjançant la inflació, després per deflació, els bancs i les corporacions que creixeran al seu voltant desposseiran el poble de totes les seves propietats, fins que els seus fills es despertin sense sostre (...). El poder d’emissió (de diner) que tenen els bancs els hauria de ser retirat i retornar al poble, al qual pertany pròpiament.”

Aquestes paraules no són de Karl Marx, ni de Lenin ni de cap anarquista. S’atribueixen a Thomas Jefferson, tercer president dels Estats Units, pàtria del capitalisme. No se sap del cert si són seves, però en tot cas reflecteixen una visió de futur que ara s’ha fet tristament present.

D’entrada, ja aviso que no entenc res d’economia. Però encara tinc prou sentit comú per distingir que n’hi ha dues menes: la productiva i la financera. La primera, òbviament, produeix béns de consum, i la segona aporta els diners que permeten a les indústries, empreses i comerços disposar de diner quan cal comprar matèria primera, ampliar les instal·lacions, comprar maquinària nova... Dins de l’economia financera hi ha bancs, caixes, les borses, i, darrerament, un poti-poti d’entitats conegudes com a agències de qualificació i grups d’inversió: Goldman Sachs, Standard and Poors, Moody’s, Fitch i alguna altra cova de lladres.

No tinc res a dir de l’economia productiva, perquè és inherent a la humanitat produir, intercanviar, vendre i comprar productes en allò que anomenem mercat, tant per necessitat com pel plaer que poden proporcionar. I entenc que aquest mercat tendeix a autoregular-se: si puja massa el preu de les patates, la gent en compra menys o es passa als cigrons. Si baixa el seu preu per excés de producció, els productors no en planten tantes i aprofiten la demanda de cigrons per plantar-ne més que no pas patates. I així ha estat des del neolític, amb conegudes i puntuals excepcions totalitàries.

Sí tinc a dir, en canvi, de l’economia financera: quan una empresa necessita diners, o va al banc i demana un préstec, o, si pot, entra en borsa, on posa en venda les seves accions. Que l’empresa va bé? Doncs les accions pugen. Que no? Doncs baixen. Però això és un joc perillós: en primer lloc, perquè ha arribat un moment en què s’està venent fum: les accions tenen el valor que en el “mercat” financer se suposa que tenen, i que fluctua en funció d’especulacions; i en segon lloc, perquè amb les tecnologies actuals és molt fàcil manipular les informacions per fer pujar o baixar artificialment el valor de les accions. Aquí intervenen les famoses agències esmentades. Però la cosa no acaba aquí: la suma del deute públic i privat d’un país forma el que s’anomena deute extern, amb el qual especulen no solament aquestes “infal·libles” agències, sinó també organismes tan sospitosos i obscurs com l’FMI o el Banc Mundial.

Resumint: ha arribat un punt en què estats tan potents econòmicament com la majoria dels que formen el nucli de la Comunitat Europea estan en mans, literalment, d’aquestes bandes de pirates que formen l’economia financera actual. No hi ha diner, diuen. Els estats no tenen la confiança dels mercats, diuen. I no s’entén –a menys que comencem a pensar molt malament de les implicacions que hi tenen els nostres polítics (i potser ho encertarem)– que els governs no tallin en sec totes les operacions financeres fins a nova ordre. Quan hi ha mala mar, els pescador no surten. I encara menys si a sobre hi ha pirates esperant atacar-los. Llavors, pregunto: què hi fan, les borses, obertes amb un temporal com aquest? Per què s’apliquen impostos als empresaris i als treballadors, i en canvi gairebé no se n’apliquen als guanys especulatius en borsa? Per què, en plena crisi, s’esgoten en un moment les emissions en bons de la Generalitat?

Doncs perquè en realitat no hi ha crisi. De calé, el que es diu calé, n’hi ha, i molt. La solució –difícil sense un govern fort recolzat per la voluntat popular– és extreure’l dels paradisos fiscals, tancar a la presó els que n’hi tenen i els seus intermediaris, limitar les operacions borsàries ultra-ràpides, gravar les altres amb impostos i collar la banca. Si els seus accionistes volen jugar a especular en borsa, que ho facin amb els seus beneficis i amb els seus propis diners. No amb els de tots els clients. I si no volen passar per aquí, doncs nacionalització i demà serà un altre dia. Això no és marxisme ni comunisme ni cap altre –isme. És sentit comú. Que una cosa és el mercat lliure i l’altra lliurar-se de miserables i corruptes mercaders.

Desconstrucció

2011-11-14T19:10:00.001+01:00

A aquestes alçades ja no deu quedar cap il·lús dels que deien, fa sis anys enrere, que els pisos i els terrenys són una inversió segura perquè no havien de baixar mai de preu. Ara hi ha gent que passa la nit al carrer per poder accedir a la compra d’un pis nou per 60.000 euros. Són d’aquells immobles que han passat a formar part del patrimoni de bancs i caixes –bé, caixes, ja poques en queden– i que ara no saben què fer-ne i quasi els regalen. Vaig pronosticar fa molt de temps que molts s’haurien de menjar el totxo amb pa amb tomata, i així ha estat.

Vist que tinc més capacitats profètiques que la majoria d’economistes, banquers i d’altres “experts” en les lleis del mercat (o, dit d’una altra manera, en les lleis de la selva), m’atreveixo a fer un nou pronòstic-proposta. Si es vol sortir de la crisi en un país –aquest– on la cosa està que peta per excés de totxo i per manca de productivitat, per què no combinem tots dos factors perquè s’anul·lin entre ells? És a dir, es tracta de produir alguna cosa que redueixi el totxo sobrer. I d’això se’n diu desconstrucció, que és la paraula contrària a construcció i que, a més, està de moda entre cuiners i d’altres famosos que fan i desfan.

Concretant, es tractaria d’analitzar pis per pis, casa per casa i bloc per bloc, i decidir si allò està en condicions mínimes d’habitabilitat, d’equilibri estructural i de no fer nosa a la trama urbana. Si resulta que aquell immoble és un sac d’ossos humit, vetust, caduc i brut, es valora en funció dels paràmetres que calgui (situació, proximitat al centre, vista, llum natural, equipaments, superfície, etc.), s’agafen els inquilins i se’ls atorga un pis nou dels que ara estan buits, i que igualment quedarien desocupats in aeternum per falta de comprador. Els immobles buidats són posats a mans d’empreses constructores i promotores actualment sense feina, perquè els enderroquin. Al solar resultant, s’hi fan pàrquings lliures o simplement serveixen per esponjar barris excessivament carregats.

Naturalment, la millora que això suposa per als nous inquilins es compensarà mitjançant uns pagaments raonables per la seva part, i que revertiran en un fons general de compensació controlat per l’Administració.

Que els promotors hi perdran quasi tot el que van invertir? Qui juga, s’arrisca, i no tenim per què pagar-los els seus riscos. No volien mercat lliure? Doncs aquestes són les seves implacables lleis. A més, ja tindrien feina enderrocant antigalles.

Aquest procés no s’hauria d’aturar fins que el nombre d’immobles disponibles i en condicions quedés per sota del nivell de la demanda, de manera que es tornés a impulsar la construcció. Això sí, supervisada per unes lleis assenyades que impedissin l’especulació.

La runa resultant es podria transportar fins a Holanda, on els cal molt de material per omplir els seus polders, o bé es podria acumular al damunt de la seu de Goldman-Sachs fins que no en quedés ni el record.

Indignitats de restaurant

2011-04-04T19:55:00.000+02:00

Entenc que la bonança econòmica que es va viure en aquest país en els darrers decennis va propiciar el fàcil accés de tota mena d’individus a plaers que abans estaven reservats a la gent amb “possibles”: teatre, restaurants, clubs de tennis, de pàdel, d’hípica, de ioga i de repartiment d’hòsties orientals. Però també entenc que aquesta desitjable democratització econòmica no ha anat paral·lela a una evolució cultural, cívica i ètica que hauria de donar-li categoria i sentit. Efectivament –i ho puc demostrar en no pocs casos– hi ha molts impresentables –generalment i curiosament, de Lletres– que han pogut pagar-se la universitat però són incapaços de redactar mitja pàgina de text amb coherència. I aquí no parlo de simples faltes de català, sinó de coherència: no són capaços d’expressar-se per escrit ni en castellà ni en català ni en cap altra llengua de la galàxia. Però tenen títol, i fins i tot càrrec, i l’han de lluir publicant llibres en els quals el corrector deixa la pell per fer-los llegibles. O han de fer-se veure anant a l’òpera sense saber si Puccini era un compositor o el perfum que gasta en Berlusconi. O te’ls trobes de viatge i fan bandera de no tenir ni idea ni respecte per la història, la llengua, els costums i el fer del país on són. O, més sovint, te’ls trobes al restaurant. I llavors això ja és l’arribada dels bàrbars.

No és pas la primera vegada que surto indignat d’un restaurant dels de per aquí Girona i voltants. (Això no vol dir que sigui un problema exclusivament gironí: a la resta del país passa més o menys igual). Res a dir de la qualitat dels plats, ni de la netedat, ni del tracte del servei. Ben al contrari. El problema –per a mi ho és, i si per a algú no ho és, que s’ho faci mirar– consisteix en la cridòria: haver d’esforçar-me per sentir el que em diuen els companys de taula per sobre de la conversa d’uns malparits mal educats, per no sortir enrogallat del local de tant forçar la veu perquè m’entenguin els meus amics o familiars, i perquè l’emprenyada no m’afecti la digestió constitueixen un peatge massa alt que em faria plantejar seriosament adoptar la decisió dràstica d’evitar tota restauració fora de casa meva si no fos perquè no em dóna la gana claudicar.

Hi ha impresentables que pel sol fet de tenir uns ingressos un punt per sobre del sou mínim interprofessional ja es creuen posseïts d’un domini absolut dels ressorts i maneres de fer de la vida moderna, i que poden fer-ne ostentació pública: xulos destrossant impunement l’oïda dels vianants amb la gasòfia sonora que vomiten des dels seus cotxes o dels seus habitatges; noies histèriques pontificant a crits en ple supermercat sobre les darreres genialitats de la seva idolatrada Belén Esteban; homes i dones d’edat mereixedora de més dignitat que la que han tingut mai tots junts xisclant com bojos de manicomi asseguts al restaurant, tot plegat per amanir els comentaris d’un miserable partit de futbol, per riure uns acudits poca-soltes o per celebrar el pretès enginy imitatiu d’alguns dels seus simiescos congèneres. I així, tot l’àpat.

Ja he entrat en altres escrits a analitzar les causes d’aquest desgavell, d’aquesta transposició de rols socials, en què els pocavergonyes, banals i busca-raons són més admirats, respectats i tolerats que la gent prudent, assenyada, cultivada o, simplement, bona. La culpa la té una educació mal entesa per part de molts pares i molts pedagogs. Encara avui (04-04-2011) Antoni Puigverd recollia a La Vanguardia l’anècdota d’una directora d’escola que pretenia provocar la consellera Rigau amb la pregunta: “Afirmes, consellera, que l’escola és un lloc per patir?”. Doncs, mira, noia, per patir-hi, potser no, però si no hagués estat durant els darrers trenta anys un lloc per anar-hi a perdre el temps i a “progressar adequadament” sense fotre ni brot, potser molts indesitjables no haurien arribat on són. Per cert, el mateix diari portava que segons un informe d’Ensenyament, entre el 15 i el 20 % d’alumnes d’ESO “no fan res”, que “a vegades aprenen alguna cosa” i que dos de cada deu es neguen a participar en activitats acadèmiques.

Que aquesta gentalla descerebrada voti, publiqui i es faci veure en programes que farien vomitar els nostres avis i renunciar a tota fe en la espècie humana als nostres educadors, passi. Però que envaeixi locals als quals s’associa la placidesa, la bona conversa, el plaer d’un àpat en agradable i reposada companyia, no és tolerable. És indignant, i l’antítesi del que un restaurant ha de ser. Que una cosa és tolerar clients indignes pels calés que deixen, i l’altra convertir en indigne fer-hi un àpat, i a sobre cobrant-nos el que ens cobren. Des d’aquí aviso els amos d’aquests establiments que a partir d’ara els exigiré, en casos així, si no s’atreveixen a aplicar la reserva del dret d’admissió als provocadors als quals no tinc perquè enfrontar-me, que com a mínim em canviïn de sala. I pobres d’ells si no ho fan: ja m’hauran vist prou. A mi i als que pensen com jo, que gràcies al bonisme i la tolerància imperants cada dia som i serem més. He dit.

Radioinactivitat mental

2011-03-29T16:52:00.000+02:00

El Japó està quedant irradiat pel material radioactiu de les nuclears rebentades pel tsunami. Fins i tot és possible que d’aquí a unes setmanes ens arribi peix enllaunat que es pugui fer servir de llanterna o de làmpara de lectura. Perquè ja se sap: quan hi ha una desgràcia sempre n’hi ha qui en treu profit encara que sigui a costa de la salut dels altres.

La qüestió que m’interessa, però, no és si ens encolomaran sushi irradiat cap a Europa ni si els camps de la regió de Tohoku brillaran a la nit (que em temo que sí). M’interessa més la reacció antinuclear que, com un automatisme biològic, com un acte reflex, ha exaltat les masses, ha saltat immediatament a ocupar els mitjans de comunicació i a fer caure opcions polítiques a més d’un lloc, com per exemple a Alemanya, on els Verds han aconseguit el Land de Baden-Württemberg a cavall del seu particular tsunami salvador contra les nuclears merkelianes.

Analitzem-ho, doncs, fredament: fins a la data, i des que hi ha nuclears al món, hi ha hagut una vintena d’incidents i tres accidents seriosos, que són el de Txernòbil, el de Txeliabinsk (tots dos a l’antiga Unió Soviètica) i el de Fukushima. De morts per causa directa, n’hi hagué 4.065 en el primer cas, més de 200 en el segon, i cal veure els que hi ha o hi haurà en el tercer. També cal comptar 130 morts més en 22 accidents provocats per radiació en els últims 65 anys, entre els quals hi ha fuites de reactors de submarins, irradiacions excessives en hospitals o per manipulació de bombes de cobalt per a ús mèdic, i que no tenen res a veure amb centrals nuclears. Ara comptem-hi també una vergonya històrica irreparable, la d’Hiroshima i Nagasaki, en què per interessos polítics, econòmics i militars es va usar l’energia atòmica per acabar brutalment una guerra que ja estava acabada: 200.000 morts per les explosions, alta temperatura, radiació immediata i efectes a mitjan i llarg termini.

Si em permeten continuar amb aquest exercici de recompte tan macabre, veuran que en total hem de comptabilitzar, doncs, i tirant llarg, unes 205.000 defuncions des que el senyors Rutherford, Fermi, Dirac, Einstein i Bohr ens van presentar l’àtom, més o menys domesticat cap a 1945. Posin-n’hi 500.000, de defuncions, –més del doble– per estalviar-nos l’estèril discussió de si s’hi compten els que van morir de càncer o d’altres afeccions atribuïbles a l’energia atòmica, al cap de 20, 30 o 40 anys.

Els morts en accident de trànsit l’any 1998 –el primer que m’ha vingut a mà– a tot el món van ser 1.170.694. Aquell mateix any, els ferits a la carretera, en diversos graus de consideració, van ser 38.848.625 (font: http://www.safecarguide.com/exp/statistics/statistics.htm). Ara facin números des de 1945 fins avui.

La maldat i la ceguesa humanes van fer augmentar en un sol dia en centenars de vegades els morts per l’energia atòmica: si no fos per Hiroshima i Nagasaki, els accidents fatals causats per aquesta font energètica serien irrisoris en comparació amb els que a tot el món, cada dia, a cada minut, provoquen els cotxes. Som tan, tan estúpids, que podem anar en cotxe a manifestar-nos contra la nuclear més pròxima i deixar-hi la vida pel camí.

Pobres d'esperit

2010-10-01T18:28:00.001+02:00

“Totes les masses piquen”, se sol dir: tot extrem és perjudicial, tant si és per excés com per defecte. La història ens demostra que els excessos o defectes d'autoritat o d'ideologia provoquen la reacció inversa, per la llei del pèndol, i que l'ideal és l'equidistància entre els extrems. A Europa, els excessos de pressió política, econòmica i religiosa mantinguts durant segles van portar a una reacció il·lustrada que afavoria la llibertat i la ciència, en contraposició a les imposicions d'arrel feudal i a les supersticions que impregnaven una part important de les creences espirituals populars i no tan populars. A mitjan segle XX, el pèndol estava avançant -impulsat per la reacció il·lustrada i lliurepensadora- cap a un negacionisme tangible. La confiança en l'autoritat política i religiosa estava decaient a nivells impensables fins aleshores. Moviments antisistema com el Maig del 68 a França o les desercions massives a les files de l'Església (no solament la catòlica) pregonaven un futur centrat en la persona -“Déu ha mort”- i en la confiança cega en la ciència, la tecnologia i, sobretot, en el consumisme com a solució a tots el mals. Entre poc i massa.

L'encegament per la llibertat tan desitjada ens ha portat a fer neteja àvidament de tot allò que feia nosa o que semblava fer-ne, però que en realitat era part de nosaltres, de la nostra manera de ser. Hem arraconat el llatí i el grec i, a la vegada, els autors clàssics; hem deixat de banda Beethoven però també Goethe; ja molt pocs llegeixen Pascal, Locke, Spinoza o altres filòsofs, però també hem oblidat Newton, Leibnitz, Gauss i altres científics interessats per la naturalesa i per la Naturalesa en majúscula. Hem fugit de les esglésies però ens hi hem descuidat l'evangeli.

Som on som, i estem com estem: a Europa, hi ha una sensació d'haver deixat la casa sense mobles, i d'haver llençat per la finestra tot allò que havíem acumulat curosament durant segles. Hem fotut a la bassa l'aigua de rentar el nen, amb el nen i tot. El buit es fa sentir. Però com que l'univers tendeix a l'equilibri, els buits tendeixen a omplir-se. I als nostres països, de què s'omplen? D'un mal aire. Ara estem afamats d'espiritualisme, perquè el que teníem -més bo o més dolent, però nostre- l'hem deixat de banda. Hem quedat sense una de les nostres principals eines, i ara la suplim amb bonismes enganyosos, i amb ideologies supletòries encara més irracionals que les que vam rebutjar. Fem nostres les lluites i les reivindicacions de l'altra punta de món, per poder-nos sentir “útils”i “realitzats” espiritualment. És per això que recolzem la causa palestina, els refugiats sahrauis i els pagesos de Nicaragua, i admirem amb una candidesa romàntica i pàmfila els aborígens australians com a encarnació del “bon salvatge” de Rousseau, però no veiem que tenim una causa pròpia per defensar.

Aquest miratge ens ha fet obrir les portes de casa nostra a un cavall de Troia aparentment engrescador: la multiculturalitat, la diversitat, allò que és diferent i que ens farà feliços perquè aprendrem a ballar la samba, a compartir els rituals vudú, a fer cuscús i a saber dues frases en sarahule per practicar com cal el mestissatge amb el veí de replà. En el fons, tenim una inconfessable sensació que el de fora és més vital, atrevit, dinàmic i jove que nosaltres.

Però amb tant de miratge no hem vist que alguns -potser molts- dels que arriben no solament vénen a treballar sinó a ser: a continuar essent allò que eren als seus països. I els importen encara menys que a nosaltres Beethoven, Mozart, Newton, la filosofia i la missa d'Angelis. Més ben dit: no solament no els importa res d'això, sinó que no ho poden ni veure.

Feu una volta per la banlieue de París, per la tan sueca ciutat de Malmö, per Copenhaguen, Londres, Birmingham o Amsterdam, i pregunteu als joves de tercera generació de nouvinguts -tant si procedeixen del Paquistan com de Síria, del Marroc o d'Albània- si se senten francesos, suecs, danesos, britànics o holandesos. Us diran que ells no són res d'això. Ni tan sols us diran que són europeus. Ells són musulmans, i així s'autodefineixen i fan pinya, vinguin d'on vinguin.

Evidentment no totes les influències i idees noves, foranes, són refractàries o contràries a la nostra cultura. N'hi ha de molt enriquidores i revitalitzants per a la visió del món europea. Estic pensant en idees com les de Raimon Panikkar, que va establir un admirable pont entre Occident i Orient, entre cristianisme i el paradigma filosòfic i espiritual de l'hinduisme i el budisme. Però amb això no n'hi ha prou per fer dissabte i “ventilar” el vell continent. Els musulmans, actualment, són una força incontestable a Europa. Les seves creences tenen un potencial enorme en comparació amb la nostra feble o ja inexistent ideologia, i el seu desvergonyiment a l'hora de reividicar-les contrasta terriblement amb la nostra pobresa d'esperit. Farem la mateixa fi que tots els imperis: serem fagocitats pels mateixos que hem convidat tan il·lusòriament a venir a netejar-nos el carrer.

Farts de furts

2010-09-24T16:08:00.000+02:00

O les presons estan massa plenes, o bé els jutges es volen treure feina de sobre. Aquesta és l’única explicació que molts veiem al fet que els Mossos hagin detingut cap a 700 impresentables per robar cable de coure, i només una vintena hagin anat a parar a la presó. La premsa es fa ressò dels esforços dels Mossos per poder imputar als lladres un delicte d’estralls o similar, de manera que el jutge els pugui aplicar una pena més alta. Però ni així, perquè, tal com explicava El Periódico del 20 d’agost, “aquesta imputació d’estralls no és fàcil i no es podrà aplicar en tots els casos. La llei estableix que hi ha d’haver «necessàriament un perill per a la vida o la integritat»”. Fixa’t quines coses!

Un magistrat de Girona, del qual no diré el nom, feia fa poc unes declaracions al Diari de Girona en aquesta mateixa línia de raonament. Resulta que un magistrat de Manresa s’havia agafat a les conseqüències perjudicials d’aquests robatoris per emetre sentència. Segons el gironí, el manresà havia “interpretat que el servei de telefonia, malgrat que el presti una empresa privada, és un servei públic”. I afegia que “la sentència [del jutge de Manresa] parteix de la base que sense telèfon els veïns de la zona van quedar incomunicats i considera aquest fet un greu perjudici del servei públic. Això és molt interpretable –continua el gironí– perquè a aquestes alçades, quan tothom té telèfon mòbil, pot ser dubtós parlar de greu perjudici i d’incomunicació perquè s’han quedat quatre hores sense telèfon”.

Aquest home a quin segle viu? Que no sap què és Internet, ni l’ADSL? O és que ell es connecta a la xarxa fent servir fideus a la cassola? Hi ha molta gent que treballem amb Internet, i si uns mangants ens deixen sense línia, ens hem de fotre. Això és un greu perjudici si la broma dura gaire.

Si uns avis que no tenen ni tindran mai mòbil perquè s’hi fan mal es queden una nit sense telèfon i amb una urgència mèdica, tinc pocs dubtes de si això representa un perill directe per a la seva vida o la seva integritat: és molt probable que passin angúnies.

I és que el problema de base és l’entossudiment dels jutges a considerar aquest robatori com a furt.

Llegeixo a la Vikipèdia: «El delicte del furt consisteix en l’apropiació il·legítima d’una cosa moble, aliena a tot o en part, realitzat sense força en les coses, ni violència o intimidació a les persones. El furt es considerarà falta o delicte en funció del valor econòmic d’allò furtat. A l’Estat espanyol es considera delicte a partir dels 400 euros».

Ja costa d’empassar que un furt només sigui delicte quan es passa d’aquesta quantitat. Però encara s’entén menys que, en el cas concret de les sostraccions de coure, els jutges sembla que passin per alt la circumstància de fer «força en les coses». Que no han vist els cables tallats amb cisalla? Això no és fer «força en les coses»?

Mil metres de cable telefònic de coure de 21 mm de secció, dels que porten 100 parells, pesen 650 quilos bruts. Amb mil metres «furtats» i «nets» de plàstic i recobriments diversos es passa de sobres de falta a delicte, perquè el valor ja supera els 400 euros.

Per què no es considera un robatori? I després resulta que els Mossos han de fer pressió per poder imputar als autors delictes tals com estralls o associació per delinquir...

Diuen que cal veure qui compra el coure sostret. Segur que no ho fa el ferroveller de la cantonada. És evident que el material va cap a l’estranger, que per alguna cosa els lladres estan ben organitzats, com també és evident que els Mossos no poden investigar en aquest sentit perquè el Sr. Rubalcaba els nega la connexió directa amb la Interpol. Mentre hi hagi la legislació que hi ha, la seva incomprensible aplicació i la poca sensibilitat política central, anirem així i amb l’economia penjant d’un fil (telefònic).

Consells a l’aspirant a políticament incorrecte

2010-09-22T19:19:00.001+02:00

- Si l’educació no actua i, si convé, no s’imposa, tornarem a la llei de la selva. Si veus una acció incívica al carrer, recrimina-ho al que ho fa. Vigila sempre, però, que hi hagi més gent al teu voltant, perquè si no encara rebràs. I avergonyeix per la seva covardia i inhibició als que dissimulen i fan veure que no han vist l’acció incívica.

- El soroll innecessari és una falta de respecte per als que no l’han demanat. Nega’t absolutament a entrar i menys a comprar en establiments on tenen la música (això de música és un dir) a tota pastilla. En els restaurants on no es pot sentir el teu veí de taula per la cridòria i soroll que hi ha, comenta educadament als amos que l’àpat ha estat molt bé però que ja t’han vist prou. Hi ha restaurants als EUA que avisen amb un cartell a l’entrada: “Ens reservem el dret a deixar de servir els clients que no sàpiguen com fer parar de xisclar els seus fills o impedir que corrin pel local”. I estan tenint molt d’èxit. Per exemple, l’Olde Salty’s, a Carolina Beach (NC).

- Els homes i dones mereixen el mateix respecte, però no són iguals. Aprèn a donar la volta a les teories dels políticament correctes, que ho han entès tot malament. Per exemple, quan et diguin que s’ha de potenciar la igualtat entre homes i dones, i tu ets una dona, et pots mostrar molt afectada i enrabiada perquè no t’han admès al club de sumo del teu barri. Si ets un home, pots declarar-te víctima d’un greuge comparatiu si no et deixen provar roba interior de senyora en una boutique. (Per cert, no entès mai respecte a què hem de comparar un greuge. És tan imbècil com dir “robatori comparatiu” o “assassinat comparatiu”. Però es veu que l’adjectiu aquest fa bon efecte entre els políticament correctes).

- No tens cap obligació d’aguantar gent pesada, mal educada, grollera, i amb brutícia entesa com a opció estètica o filosòfica. Se’ls pot engegar a la merda sense contemplacions, estil Labordeta. Compte: hi ha perroflautes nets i educats, i hi ha executius que fan fàstic en força sentits. Ara no confonguem aspecte físic amb categoria ètica.

- Els políticament correctes solen tractar de feixista, retrògrad, reaccionari i similar tot aquell que els retreu les incoherències. El seu discurs és tan simple que deriva cap als insults si el posem a prova. (Fixem-nos que, curiosament, es pot utilitzar el terme “feixista” com a insult però en canvi la seva antítesi diametral i simètrica, “comunista”, no sembla que tingui la mateixa utilitat. Llavors, o bé tots dos conceptes haurien de tenir una càrrega pejorativa, o cap dels dos). S’ha de deixar que els políticament correctes es desqualifiquin ells mateixos o, en tot cas, se’ls pot qualificar de teletubbies, terme que de moment els retrata força bé sense arribar a ser feridor. (Quant al qualificatiu teletubbies, vegeu l’interessant blog pissarra-negra.blogspot.com, sobre els problemes dels mestres per sobreviure a les conseqüències del Rosa In-Sensatesquisme.)

- Sobretot, no intenteu raonar amb un políticament correcte per explicar-li què falla en el seus esquemes. Si té la ceba molt apoderada, és inútil: en sortireu escaldats. És com voler raonar amb un creacionista acèrrim sobre períodes geològics o vendre a un republicà els avantatges (?) d’un règim monàrquic. La ideologia sempre podrà més que el raonament lògic. L’única manera d’acorralar-los és amb fets i dades, i encara: si es veuen desarmats al·leguen que la informació que aportem està manipulada.

- Per detectar un políticament correcte, només cal comprovar si reacciona negativament als conceptes següents: EUA, Israel, globalització, ordre, civisme, competitivitat. En canvi, reacciona positivament davant idees com mestissatge, Islam, Amèrica Llatina, 0,7 per cent, solidaritat, anarquia. I el deixen perplex les topades amb expressions com Corea del Nord, gratificar el mèrit i l’esforç, contrastar dades, el geni d’Occident o la navalla d’Occam.

El més trist del cas és que no són dolents, sinó uns bonistes ingenus que han paït malament la gauche divine d’entrant, l’ensorrament de la Unió Soviètica com a plat principal, i el romanticisme del Che per postres. I ara uns quants vividors se n’aprofiten en totes i cadascuna de les eleccions.

Per conèixer l'enemic

2010-09-06T18:03:00.000+02:00

Fa mesos que no escrivia res al blog. Gairebé havia decidit plegar d’escriure-hi. Més que res, perquè ja hi havia tocat tots els temes que m’interessava tocar. I fins i tot en alguns hi havia insistit més d’una vegada.

Però m’ha caigut a les mans un llibre que no puc deixar de recomanar: Ridículament correcte. El perill totalitari de la correcció política, del britànic Anthony Browne, i publicat aquí per edicions La Campana. Ve a resumir tot allò que, segons jo i alguns més entenem, hi ha al darrere de tantes estupideses, incongruències, desídies i actituds suïcides que envolten el present d’Occident. Un allò que té un nom –correcció política, (d’aquí en endavant, CP)– i que a hores d’ara és tan insidiós com van ser-ho el pensament únic soviètic o les ideologies feixistes.

Browne hi fa una senzilla però altament aclaridora exposició de què és, d’on ve, què vol i com funciona la CP. No penso pas explicar-vos-ho tot aquí, per simple ètica. Feu un favor a l’autor, als editors i a vosaltres mateixos i compreu-vos-el llibre, que és curt i de bon llegir.

L’únic que penso dir-vos en relació directa amb aquesta obreta és que no fa broma amb el tema de la CP. No es queda en la crítica superficial de si ara hem d’escriure “pares/mares” i “educadors/es” a tort i a dret, o si hem “agafat una mona” o “agafat un mico” en funció del sexe del bevedor. No. El llibre passa de llarg de la fase broma per explicar molt seriosament el totalitarisme i la imposició que representa la PC en tots els àmbits. Per què alguns fills s’han convertit en uns tirans per als seus pares? Per què hi ha escoles i instituts on la mala educació nia en tots els sentits possibles de la paraula? Per què l’incivisme creix sense aturador? Per què avui no queda bé publicar que no t’agrada veure el teu país funcionant a ritme de muetzí, com ha publicat Thilo Sarrazin a Alemanya?

Doncs perquè, com diu Browne i d’altra gent que s’ha atrevit a parlar clar, la CP és un sistema de pensament únic (és a dir, de pensament inexistent, com diu Manel Castaño) inicialment pensat per fer una societat més igualitària però que s’ha convertit en una manera de dominar les masses i fer-les incapaces de pensar per si mateixes. El mecanisme és molt simple: es localitza una minoria pretesament víctima d’un greuge, i automàticament se’n busca el culpable. Llavors, tot element pertanyent a aquella minoria ha de ser bo, defensable, digne de discriminació positiva, idealitzable i tan entendridor que cal portar-lo a casa nostra com sigui: “lleváme a casa”, com els langostinos Pescanova. El culpable de la seva situació és, en canvi, dolent per definició, abominable i avorrible. Delendus est.

Un exemple: els nens (ai, perdó, i les nenes) han estat tradicionalment víctimes (?) d’una educació sexista, avorrida, rigorosa, memorística, basada en la por al mestre i en la disciplina. De manera que els culpables de les seves frustracions són els mestres i el seus mètodes autoritaris. Així, doncs, fora disciplina, fora esforç i valoració del mèrit, visca l’igualitarisme, el papanatisme i l’automàtica baixada de nivells educatius, i, sobretot, garrotada de l’Administració i dels pares al mestre (ai, perdó, i mestra) que es passi un pèl.

Un altre exemple: les dones han estat tradicionalment subjectes a la voluntat i al caprici del mascle. Per tant, són les seves víctimes. D’això es desprèn que tot feminisme és bo per si mateix sense cap més consideració, i tot el que sigui masculí és sospitós, menyspreable i incorrecte. I no hi ha espai per a la rèplica, una altra característica de la CP.

Un altre: els pobles islàmics han estat subjectes a la colonització d’Occident (afirmació genèrica i molt inexacta però que ja serveix per als objectius de la CP). Com que van ser víctimes (?) dels europeus mereixen tot el respecte, mentre que Occident passa a ser automàticament sospitós, fins al punt que cal donar veu, vot i virtut als sants homes de Hamas perquè es puguin defensar dels perversos israelians portadors del virus occidental a l’Orient Mitjà.

La CP s’ha escampat per tot Europa i els Estats Units, de tal manera que ara costa molt que els mitjans de comunicació exposin obertament segons quins temes “perillosos” per al pensament únic. A França han augmentat els atemptats contra persones i interessos jueus, i la premsa ho atribueix als grups neonazis, quan en realitat tant la policia com els polítics, els sociòlegs, els periodistes i l’opinió pública saben que el fenomen és força més atribuïble a grups de joves musulmans integristes. Però això no es pot dir. No seria correcte ni, naturalment, desitjable que es fes públic oficialment.

A Lloret de Mar uns quants marrecs claven una pallissa a una senyora que volia posar pau en una baralla per una pilota (Diari de Girona del 2 de setembre). La reacció correcta del consistori és dir que “en els comportaments incívics d’adolescents, s’està treballant amb propostes de dinamització que propiciïn la cohesió”. La frase, una magnífica perla en el més pulcre estil de la CP, és tota una declaració de principis per arribar a un final apoteòsic.

Adif-patafis

2010-04-16T12:44:00.000+02:00

“Es farà una estació provisional per al TAV a Girona, al sector del Parc Central, perquè cal enderrocar una part del viaducte per fer les obres del nou complex ferroviari. Així, el TAV ja podrà circular a partir de 2012.” En essència, aquesta és la informació que l’alcaldessa deixava anar fa uns dies en les seves declaracions sobre el futur immediat del patafi. Renuncio a l’anàlisi de què vol dir immediatesa per als de l’Adifuntament. No deia res sobre la via per a mercaderies –ves per on, aquesta sí pot anar per superfície, sense obres faraòniques– ni sobre com quedarà el pas del tren convencional, ni per a què diantre servirà el tercer carril que estan muntant precisament en el viaducte que ha d’anar a terra, ni sobre les connexions amb l’aeroport, ni quin sentit tindrà parlar de Parc Central quan de parc ja n’hi ha ben poc, i menys que n’hi haurà, en vista del que ens espera.
Tot plegat és tan surrealista com haver de vendre’s el cotxe per comprar gasolina.
No sóc partidari de liquidar el viaducte, ja que hi veig moltes utilitats que no ve al cas explicar per la seva mateixa obvietat. En tot cas, si tanta il·lusió els fa fotre’l per terra, semblaria més lògic haver començat per fer el túnel del tren convencional i, llavors, un cop enllestit, enderrocar el viaducte. Però no: han hagut de començar pel túnel del TAV. I per què? Perquè la proverbial improvisació del país ha portat a haver de pagar per al manteniment-lloguer d'unes instal·lacions ja fetes des de fa mesos i per les quals no passa ni passarà cap tren fins l’any no-se-sap.
Tampoc no saben –o no ens volen dir– com quedarà tot plegat. Pitjor encara: al Consistori reconeixen implícitament que no tenen ni punyetera idea del que els farà fer Adif d’aquí a mig any.
Veiem, en canvi, que la sèquia Monar no porta aigua fa setmanes i setmanes. Perquè l’estan netejant, o perquè, a més, han hagut de córrer a tapar esquerdes i vessaments provocats pels pous que estan fent al sector de la Farinera? No en tinc proves, però no m’estranyaria gens. Com no m’estranyaria gens que, si no la reforcen, els faci un vessament subterrani el dia que passi la tuneladora que converteixi el barri en un aqüífer de pronòstic reservat.

Fora de la llei

2010-04-14T18:02:00.001+02:00

Vaig veure el programa “30 minuts” de TV3 sobre la immigració a Salt. No entraré a comentar-ne el contingut en general, que em va semblar prou correcte i objectiu. Hi va haver un detall, però, a partir del qual vaig concloure que no em calia posar-me més pedres al fetge amb la contemplació de debats sobre delinqüència local, com el de l’altre dia a “Banda ampla”, i que tota reflexió sense acció és inútil: el jutge Joan Coromina, del Jutjat n. 2 de Girona, en relació amb alguns casos de delinqüència reiterada a Salt, declarava que “és molt significatiu que un jove de 19 anys hagi passat un mes i mig en presó provisionalment i tingui cinc antecedents policials per robatoris amb força i algun d’ells amb violència.” Sí, és significatiu. Però encara ho és més allò que la veu en off comentava tot seguit: “el Codi Penal espanyol estableix que una persona que cometi quatre faltes en un any podria ingressar a la presó. Però resulta que els jutjats no disposen de registre per a aquests casos. Interior ha anunciat un registre per al 2012.” El comentarista tancava la qüestió amb la declaració que des d’Interior no havien volgut dir ni piu sobre aquest afer als responsables del programa.
Formidable. Colossal. Centenars, milers de jutges, fiscals, legisladors i similars han estat incapaços d’exigir a l’Administració una eina tan elemental com un registre. És com si els cossos policials s’haguessin de confeccionar ells mateixos els uniformes i fabricar-se les pistoles i es quedessin tan amples.
O potser és que en alguns ambients judicials no interessa disposar d’una eina tan “moderna” com un ordinador connectat en línia amb els altres jutjats i amb els arxius de la policia judicial... Compte: no generalitzo. He dit “en alguns ambients judicials”. Perquè és ben sabut que en aquest país encara queden alguns magistrats que es neguen en rodó a prescindir dels seus decimonònics i tronats legajos (una paraula que per si mateixa ja defineix una manera de fer i de pensar). Ara mateix, al Suprem li ha agafat molta pressa a convocar els corresponsals estrangers per explicar-los la seva versió de l’actuació contra Garzón. Per què no els expliquen també la desgraciada actuació judicial contra el diari Egunkaria, la negativa a acceptar gravacions d’escoltes telefòniques per més que estiguin sobre la taula i siguin un fet... i tantes altres arbitrarietats?
En resum: que ni Interior no està por la labor de facilitar la feina als jutges, i aquests, presumptament, tampoc no estan gaire motivats per exigir-ho, ocupats com estan en casos mediàtics i de sabor antiperifèric.
Quan tant s’insisteix en el fet que els delictes s’han reduït en els darrers anys (ho diu en Rubalcaba) es tendeix a pensar que potser no és veritat (ho diu el poble); quan tant i tant s’insisteix –de fet, sempre que algú parla de la Justícia en aquest país– que “s’han de respectar les decisions judicials”, alguna cosa fa pensar que potser no haurien de ser tan respectades. En tot cas, els magistrats les farien més respectables si no les emboliquessin en debats polítics i en opinions d’alt nivell que ningú no els ha demanat.
La gent sí està demanant, cada dia amb menys por, una urgent i profunda reforma del sistema judicial. Com deia Josep M. Terricabras al seu article “Un gran dèficit democràtic” al Periódico d’avui (14-04-2010):
“la democràcia espanyola és molt feble, en gran part perquè no ha fet dos talls fonamentals que havia d’haver fet.
D’una banda, no ha rebutjat radicalment la dictadura anterior, que no ha estat condemnada, no se n’han compensat les víctimes, ni se n’han buscat oficialment les fosses. Els alemanys, italians o portuguesos veuen visions quan se’ls explica sobre quin fonament s’ha volgut construir la democràcia espanyola. Ho podríem resumir així: la democràcia ha dit que les lleis franquistes eren dolentes, injustes i tan lletges com vulgueu, però no ha dit mai que no eren lleis, que eren accions il·legals d’un règim il·legal. [...] Per això la democràcia espanyola resulta sovint tan al·lucinant i increïble.
D’altra banda, aquesta democràcia no ha fet un tall entre l’aparell polític i el judicial.”

Mentre els togats i el sistema s’embranquen en discussions bizantines sobre la constitucionalitat dels seus àngels i dimonis personals o de partit, el poble de Salt té por de sortir al carrer o fins i tot de quedar-se a casa. I no només a Salt. Perquè, en aquest país lliure, democràtic, modern, obert i garant dels drets constitucionals, els xoriços de la banca i els de la cantonada mantenen i propicien lleis a mida de les seves inconfessables activitats.
Per cert: m’agradaria saber per què el defensor del Ciutadà de Girona es limita a aconsellar als de les Aigües que facin unes factures més “intel·ligibles”, quan la qüestió és que s’han dedicat a “acumular el consum a final d’any per cobrar-lo més car” (El Punt d’avui dixit). Potser aquesta pràctica sigui legal, però la seva nul·la ètica no hauria de ser admissible per l’ajuntament del qual depèn i que sovint en fa gala.

Burra lex

2010-03-26T20:26:00.000+01:00

Ja ho sé: no tinc estudis de lleis, i per tant em puc equivocar si dic que les lleis no funcionen. Però dubto que ens puguin equivocar tants de ciutadans que, com jo, opinen el mateix. Més encara, opinen directament que són estúpides, ineficaces, contraproduents i, a sobre, mal aplicades.
És possible que el jutge Garzón hagi presentat malament la seva causa contra els fets negres del franquisme, i hagi preparat amb proves malgirbades el sumari del cas Gürtel. Errare humanum est, i el jutge Garzón a vegades és molt humà. Però això no treu que a les escoltes telefòniques d’aquest darrer afer es digui el que s’hi diu, que no és pas poc. La realitat és aquesta. I penso –com moltíssima gent– que és de sentit comú que es faci cas a la realitat, als fets, quan es tenen al davant. No volen sempre fets, als tribunals? No es queixen sempre que els calen proves sumarials i desenes de subtilitats més per poder dictaminar? Perquè, és clar, si no, no poden engarjolar immediatament un poca-vergonya que anava l’altre dia en sentit contrari per l’A-7, borratxo i drogat.
Resulta que si et senten a parlar en basc o català passes a ser sospitós de terrorisme (aquí i a França, pel que s’ha vist) i llavors ja et poden aplicar escoltes telefòniques legals. Però si ets un presumpte xoriço amb càrrec públic presumptament responsable d’haver robat presumptament mig país, tota escolta és il·legal a menys que l’hagi autoritzada un togat, que, com tothom sap, és expert en tot i de tot.
Que caldrà passar comptes amb els que han obtingut proves de manera il·legal? Innegable, necessari i just. Però això no ha de ser l’excusa per llençar les proves al femer, i fer possible que uns presumptes delinqüents de gran volada puguin quedar impunes.
No és de sentit comú permetre que el Tribunal Constitucional es mantingui en una situació més que dubtosa respecte a la seva mateixa composició, mentre continua marejant l’Estatut català i altres lleis de gran calibre després de tant de temps.
No és de sentit comú que continuï el degoteig de petits i mitjans xoriços, coneguts multireincidents, que són retornats al carrer per voluntat dels qui apliquen les lleis de manera tan dferent i incomprensible davant de casos iguals i diàfans per a qui n’ha estat víctima.
No és de sentit comú que tingui més protecció i empara jurídica el malfactor, el poca-vergonya, l’impresentable, l’incívic i l’indocumentat que aquell que treballa, paga impostos i es comporta com a bon ciutadà. O potser sí: perquè de gent que treballi n’hi ha cada cop menys; que pugui pagar impostos per rebre problemes a canvi, cada dia n’hi haurà menys; i els bons ciutadans, si encara en queda algun que tingui paciència per ser-ho, no podran ni tenir l’honor de ser embalsamats com el Negre de Banyoles, perquè seria políticament incorrecte.

La insostenible debilitat de la democràcia

2010-02-26T16:10:00.001+01:00

S’ha dit que la democràcia és el menys dolent dels sistemes polítics. Curiosament, qui no estigui d’acord amb aquesta afirmació, en aquests moments, serà democràticament considerat un antidemòcrata. Hi ha, però, maneres de qüestionar la democràcia des de dins i sense, per això, haver de passar per feixista, reaccionari o antisistema. Una d’elles és partir de l’axioma que la democràcia és feble i tendeix a la descomposició si no se'n té cura, com fa 25 segles ja havia indicat Aristòtil.
Efectivament, hi ha debilitat i tendència a la degradació en un sistema de govern en què el poble (en grec, demos) només té vot cada quatre anys per decidir restringidament sobre llistes tancades; en què un dels tres pilars del sistema –el judicial– tendeix a posar pals a les rodes a iniciatives o voluntats afirmades pel poble (com l’Estatut, per exemple); en què la protecció dels drets dels ciutadans passa a segon terme quan es tracta de deixar pas als drets de les grans empreses, de la SGAE, de la banca, dels imperis de telecomunicacions...
I hi ha debilitat notòria, demostrada i flagrant quan el poble està fart de clamar sense resultats contra uns pocs que fastiguegen la convivència de tots amb els seus delictes, prepotència i manca absoluta d’ètica.
Totes aquestes abstraccions es concreten en fets reals com els que, per exemple, passen a Salt, i dels quals ja havíem avisat molts ciutadans que no tenim precisament fusta de sociòlegs. Per cert: els sociòlegs, com els economistes que no van veure venir la crisi que molts temíem, encara deuen estar analitzant què passa. Doncs mirin: resulta que una quantitat excessiva d’immigració ha provocat, amb la crisi, una massa crítica que ha entrat en reacció. Però el detonant no ha estat la immigració per si mateixa. Una democràcia mal entesa, dèbil, conformista, ha deixat acumular elements que, junts, exploten quan uns quants delinqüents creen malviure. Una democràcia il·lusa, carregada d’utopies, s’ha permès el luxe de creure’s i de fer creure que “mentre hi hagi diàleg tot és possible”. S’ha de ser ben somiatruites per empassar-se que pot haver-hi diàleg amb delinqüents, amb vividors, amb experts a saltar-se les lleis, perquè les coneixen millor que el mateix sistema que les ha parides.
No, no és “la immigració” en bloc la causant de les tensions a Salt. No són els negres, ni els magribins, ni els romanesos, ni els andalusos i extremenys que van venir els anys 50 i 60. No és l’Ajuntament el culpable, tot i que podia haver actuat abans contra alguns elements, notoris i coneguts facinerosos. Vaig néixer a Salt, i sé de què parlo.
El culpable, el gran culpable, és el concepte estúpid que les coses funcionaran com una seda pel sol fet que estem en democràcia i que tenim “diàleg”. El culpable és el legislador idiota incapaç de veure que la gent honrada està tipa de veure delinqüents i criminals ser detinguts i deixats anar una i quaranta vegades, i que s’aprofiten de les debilitats del sistema. El culpable és tot aquest esquema tan “democràtic” que acaba resultant pitjor que res, per la seva pròpia incapacitat, pusil·lanimitat, ceguesa i incompetència. El succedani que ens volen vendre com el menys dolent dels mètodes de govern no el voldrien ni els pobles més primitius del planeta. Entre ells, qui la fa, la paga. Per això han perdurat fins avui. Aquí, si no posem les coses a lloc i els mals elements allà on els pertoca, fotrem la fi de l’imperi romà. O acabarem sota les ordres d'un Le Pen qualsevol. Això sí: democràticament.

Economia d'estar per casa

2010-02-25T18:00:00.001+01:00

Els misteris de les finances i de la borsa són això, misteris. Ningú –ni els economistes– no acaba d’entendre per què alguns hi fan calés llargs, mentre que tothom és capaç d’explicar a posteriori per què el Dow Jones ha fet un pet que s’ha sentit des de Tombuctú.
Però l’economia presenta d’altres misteris més quotidians. Per exemple: tens una botiga de venda de teixits i complements per a la llar. Una clienta reté ocupada dues hores una dependenta perquè dubta de si emportar-se dos nòrdics o una cortina a joc amb el sofà, i al final no es decideix. Torna un altre dia, s’hi està una hora remenant i preguntant, compra un article, i l’endemà el torna perquè no n’està prou convençuda. Al cap d’uns dies, arriba i compra un nòrdic.
Una altra clienta arriba, mira i remena durant cinc minuts, agafa un nòrdic, va cap a la caixa, paga i se l’endú.
Semblaria raonable l’aplicació d’una tarifa extra per ocupació perllongada de botiga, en el cas de la primera clienta? Faig la proposta concreta: s’entra en un establiment i es dipositen 10 euros per accedir-hi. Es disposa de 15 minuts per badar, remenar i preguntar. Si, passat aquest període, hem estat retenint el personal i no hem comprat res, perdem el dipòsit inicial.
Un altre plantejament similar: hi ha gent que van tan sovint a la consulta del seu metge de capçalera que, el dia que no hi van, les infermeres ho detecten: “Mira, en fulano avui no ha vingut!” Tothom que va al CAP hauria de pagar un euro, cosa que potser impediria les incursions de molts impertinents amb massa temps i escassa imaginació per fer-lo servir.
Més economia recreativa: molta gent es queixa que les companyies aèries de baix cost fan pagar per portar una miserable maleta. Girem-ho al revés: moltes vegades hem volat en companyies “normals”, hem facturat un equipatge de 15 quilos o menys, i hem pagat el mateix que un consumidor de souvenirs amb unes maletes que freguen els 30 quilos, límit a partir del qual es paga recàrrec. És a dir: ens queixem perquè ens cobren l’equipatge mentre ens porten de Girona a Suècia per 30 euros, i no ens hem queixat mai perquè estàvem pagant, entre tots, els equipatges més pesants d’altres passatgers, per un vol Barcelona-Madrid que ens pot haver costat 300 euros o més.
El Govern pretén que treballem fins als 67 anys en condicions mentals i físiques deplorables, mentre el jovent de fins a 30 i més anys –potencialment molt més productiu– s’està tocant allò que no sona tant si vol com si no vol. No seria més assenyat dedicar la gent gran a feines lleugeres, de jornada més reduïda i sou més petit, i aprofitar la seva experiència per anar ensenyant els joves? I que la paga per jubilació es comptés en global en funció de tots els anys treballats?
Per què l’Estat, el Govern, la Banca i altres vividors consideren que certes feines tenen un final honrós i raonable als 50 o 55 anys, mentre la resta treballadors assalariats o autònoms han d’escarrassar-se fins als 67?
Són preguntes d’economia d’estar per casa, pròpies d’un país d’estar per casa, en el qual només treballen els burros mentre els altres van a cavall.

Entelèquies educatives

2010-02-19T00:28:00.002+01:00

A Breda, els pares no volen portar els fills a l’escola perquè un nen de nou anys, amb problemes de conducta, té espantats els seus companys de classe. Un portaveu dels pares afectats declara al Diari de Girona (18-02-2010) que el nen –cito textualment– ha arribat a “clavar bolígrafs, repartir puntades de peu i empentes a qualsevol i fins i tot, a un nen, el va empentar contra una tanca de l’escola i li va fer saltar dues dents; a les noies els diu que si no són la seva xicota els pegarà i es baixa els pantalons.” Sembla que la situació va iniciar-se a primer curs de primària, i ara el nen ja fa quart.
La reacció dels Serveis Territorials d’Educació a Girona en relació al cas és afirmar que “ja hi estan a sobre”.
Els comentaris de lectors publicats a la versió electrònica del diari eren unànimes: l’intent d’integrar nens amb problemes de conducta és un fracàs. El cas ha destapat situacions similars en altres pobles de les comarques.
No sóc ni psicòleg, ni psiquiatre, ni pedagog. Sóc un contribuent de mitjana edat i estudis normals per a algú qui es considera, també mitjanament, de Lletres. Però tinc, em penso, una intel•ligència mínima i suficient per sentir-se insultada per collonades com haver dedicar una vetlladora tres hores al dia a estar exclusivament per a aquest alumne en horari escolar, mentre la resta d’hores tornava a estar descontrolat. M’explico: la collonada és doble, primer per haver dedicat esforços i diners públics a aplicar al cas un pegat purament pal•liatiu, sense accedir a l’arrel del conflicte, i, segon, per fer-ho de manera parcial.
Dit d’una altra manera: el nen, els seus pares i els companys d’escola tenen tots un problema i resulta que no és culpa de ningú. El sentit comú em diu que, en tot cas, els culpables no són ni els altres alumnes, ni els mestres ni l’escola en general. El sentit comú també em diu que, a menys que es doni un problema seriós de trastorn mental, aquest nen no té cap disfunció que no es curi amb una dosi de seny, disciplina i fermesa per part dels seus pares. I el sentit comú em diu també, en vista de la proliferació de casos similars, que, una de dues: o estem davant d’una nova malaltia poc coneguda que s’estén entre la població escolar i acaba desenvolupant la síndrome del ni-ni i del trinxeraire en l’edat adulta, o estem davant d’una absoluta, colossal, ridícula i inquietant miopia o covardia, o totes dues coses. El pensament únic i correcte sembla que impedeix parlar simplement i planament de nens malcriats, criticar als pares la seva permissivitat cega, acusar els educadors de conformistes, i enviar els polítics allà on no puguin embolicar amb entelèquies allò que abans s’arreglava amb un càstig o, si l'episodi ho requeria, un parell de mastegots ben mesurats. Allò aturava en sec la crisi, la hipertensió, l'adrenalina, la "tonteria" i la parapsicologia, i restaurava la calma, l'ordre i l'autoritat. I que ningú no se n’escandalitzi i es faci l’hipòcrita, perquè tots sabem que de petits vam rebre algun bolet dels avis, dels pares o dels mestres que ens va fer més favor que cent hores de psicòleg. I a més era de franc.

Aparcar a la UdG

2010-02-18T20:07:00.001+01:00

Uns quants buscadors d’aparcament –només unes 4.000 persones– perden el temps cada vegada que intenten accedir al campus universitari del Barri Vell de la tres vegades immortal ciutat de l’Onyar. (Tres vegades, potser sí. En les condicions actuals, és dubtós que sobrevisqui una quarta).
Diuen que, quan el llavors alcalde Joaquim Nadal es va assabentar que les casernes militars de la carretera de Barcelona i d’Emili Grahit serien cedides pel ministre Narcís Serra a la ciutat de Girona, va saltar de content. Jo també. Perquè estava segur que aquelles grises edificacions on vaig passar vint mesos fent la mili acabarien convertides en un espaiós, cèntric, accessible, digníssim i econòmic campus universitari, ple de jovent, de respectables llicenciats, doctorands i doctors, amb jardins, serveis i aparcaments, molts d’aparcaments.
Però no. La tossuderia i la dèria per fer de Girona una impossible i irrepetible Florència va portar despeses sumptuoses al Barri Vell, no per deixar-lo net i a punt per a serveis i entitats més, diguem-ne, visitables i turísticament enllaminidores, sinó per fer-hi lloc a facultats, deganats i desanimats usuaris d’un transport públic poc eficient i d’uns espais costeruts, medievals i recargolats, més propis d’un Te Deum que d’un Gaudeamus igitur.
Han passat els anys, i disposem d’un abúlic, esponjat i cèntric Parc de les Casernes, d’inspiració entre finlandesa i cretenca, que és com dir que allà hi han fet espai per tenir espai. I uns quants pisos, naturalment.
El Parc Central té un futur menys enfangat que el present, però en el qual el concepte de “parc” tindrà poc a veure amb la realitat, plena de rampes per a autobusos, sortides d’emergència i previsibles parades de taxis. Aparcaments, pocs i subterranis.
El Parc de les Casernes continuarà acollint de tant en tant sorollosos concerts nocturns que en qualsevol altra ciutat europea serien dignes d’una intervenció de l’OTAN. Aparcaments, els que hi ha ara o menys.
El Barri Vell, net i polit, a diferència de la resta de la ciutat, continuarà sense la presència impertinent de cotxes que, pel que sembla, són per a l’Ajuntament un concepte eteri, indesitjable i al qual, com amb tantes altres coses, s’aplica la política de l’estruç: si no veig el problema deixarà d’existir.
Doncs no.
Quants de milions, quants de problemes ens hauríem estalviat si les antigues casernes fossin avui la Universitat de Girona al complet? Volem ser Europa. I, per una vegada que teníem l’oportunitat de construir-ne un tros a casa, hi fotem una bassa.

Complicacions

2010-01-11T14:47:00.002+01:00

Havíem aconseguit veure la tele analògica amb una nitidesa a prova de les vistes més agudes i exigents. La imatge ja no feia “neu”, ni hi havia interferències com les habituals a les televisions de les dècades heroiques del mitjà. I fins i tot ja havíem après a sintonitzar els canals també a través del vídeo. Però ha vingut l’apoteosi digital, la TDT i l’apagada analògica, i ara veiem bandes de colors, quadrets, salts, acompanyats de xiulets estranys i de canvis de format de pantalla indesitjats quan es passa dels anuncis a un programa o quan es canvia de canal.
Havíem aconseguit alliberar-nos de bona part dels anuncis a la tele a base de gravar la majoria de programes, sèries i pel·lícules que ens feien el pes, i llavors saltar-se la metralla comercial mitjançant els sensors indicadors d’inici i final d’un tall publicitari, estratagema que permeten fer els gravadors digitals. Ara resulta que enmig d’un episodi, seqüència o moment prou interessant apareix a sota la pantalla una mena de desplegable poca-solta que n’ocupa gairebé la tercera part, i que no solament trenca l’atenció de l’espectador només per anunciar la propera emissió de qualque bajanada, sinó que es carrega l’obra d’un cineasta, realitzador o el professional que sigui a base d’empastifar-li l’enquadrament.
Havíem aconseguit prescindir del típex per tapar les faltes i errors en els nostres documents, i fins i tot ja disposàvem de corrector eficient en els nostres programes d’edició de textos. Però la profusió de codis, htmls, caràcters ocults i tantes i tantes galindaines –algunes ben inútils– que al final s’amaguen rera un text electrònic han aconseguit que hi hagi veritables daltabaixos quan el text ha passat per un format “diferent” al del nostre humil PC. I a sobre, la gent hi fa més faltes que mai, quan semblaria que la sofisticació del software n’hauria d’evitar la majoria.
Teníem un telèfon fix que no fallava, un ordinador amb Windows 3.1 que coneixíem com la nostra pròpia mà i li fèiem fer el que volíem, una tele amb cinc o sis canals que no calia programar mai, i ja havíem anat a la Lluna encara amb menys mitjans que això.
Ara hem de tenir mòbil i un fill o nebot de vuit anys que ens l’expliqui; correu electrònic (el de la feina, el particular i el privat, secret o com en vulgueu dir); sistema operatiu d’extensa complexitat i temps de vida inversament proporcional; televisió Té De Tot i No Sé Com Va; agenda electrònica que ens obre la porta del cotxe quan plou perquè té connexió Wi-fi amb el Meteosat i que ens avisa al despatx si s’està esgotant la bateria del portàtil que tenim a casa baixant la versió 3D d’Avatar subtitulada en Braille, i que amb una mica de sort podrem transcriure amb un codex que buscaré a Internet –a veure si aquesta nit hi puc dedicar un parell d’hores a localitzar-lo– al format e-book.
Mentre dediquem grans esforços a perseguir la tercera dimensió tecnològica, estem perdent miserablement la quarta, que ha estat sempre aquí: el temps.

El Punt: comarcalitat i expansió

2009-12-10T19:44:00.006+01:00

El meu primer contacte amb el periodisme va ser l’estiu de 1979, al llavors anomenat PUNT Diari, tres mesos després del seu naixement. La precarietat inicial del mitjà era innegable, en tots els sentits. No hi havia calés, ni tecnologia, ni experiència, llevat de la d’uns pocs i grans professionals, com en Josep Collelldemont, en Jordi Negre o en Pius Pujades. Hi havia, això sí, una grandíssima dosi d’idealisme, de voluntarisme, joventut i ganes de fer periodisme en llibertat que s’encomanava a tots els que hi treballàvem. L’entrada d’un accionista majoritari, en Joan Bosch, salvà aquella aventura cooperativista d’una segura i imminent castanya econòmica, i convertí el rotatiu, amb mà ferma, en una empresa viable que aviat agafà arrencada. El lema del Punt, un diari autodefinit com a “català, comarcal, independent i democràtic”, s’estava fent realitat.
El secret de l’èxit –a part del sanejament econòmic propiciat pels germans Bosch– va ser la densa trama de corresponsals, formada per aficionats al periodisme amb ganes de col·laborar per la simple satisfacció de veure la seva croniqueta impresa. Aquesta trama assegurava el seguiment puntual de tots els partits de futbol, i les notícies, xafarderies i informacions més ínfimes o estrambòtiques que passaven a cada poble, ajuntament, barri, platja o camp d’esports eren captades eficaçment sense necessitat de tecnologies com Internet o com els mòbils. La fórmula funcionava, el Punt es feia sentir, i aviat va comptar amb un equip de redactors, fotògrafs i tècnics que ja sumaven professionalitat a la il·lusió inicial. L’expansió al que jo anomeno les fronteres del Bisbat es va fer de forma natural, i el Maresme va ser comptat aviat com una comarca més de les que servia el diari. L’entrada a la Catalunya Nord –que havia començat com un experiment més reivindicatiu i romàntic que no pas empresarial– va demostrar aviat, gràcies al bon fer d’en Collelldemont i de l’equip que formà a Perpinyà, que es podia fer premsa catalana a l’altra banda de l’Albera i passar la mà per la cara al mateix Indépendant fins i tot en el terreny de la publicitat.
La compra de la capçalera de Presència dotà el diari d’un element molt poderós per encabir reportatges, articles d’opinió i entrevistes de gran calibre sense fer una despesa excessiva.
Passat aquell moment dolç, entre 1985-1990 sorgí una idea en la qual no he cregut mai: l’expansió del diari a la resta del territori català. No vull entrar aquí a explicar la gestació del projecte ni el context en el qual va sortir, perquè la narració es faria llarga i, tot i així, incompleta. L’essència del projecte era –encara és– crear diferents edicions locals aquí, allà i més enllà, i així es va anar fent a poc a poc mentre les noves tecnologies canviaven radicalment la manera de treballar i els ritmes de feina dins del món periodístic.
Fem un salt en el temps, posem-nos al dia d’avui –el joc de paraules no era intencionat, però ja que hi és...– i comprovem el panorama actual: ni al Punt ni a la majoria de diaris es fa treball d’investigació. Les humils però efectives corresponsalies locals formades per un simple aficionat ja no existeixen. Bona part del treball es fa a la redacció a base de telèfon, correu electrònic i Internet i, si se surt al carrer, és per anar a una roda de premsa on la informació ja s’entrega cuita i amanida. Els fotògrafs professionals han estat bandejats, i qualsevol treballador és considerat apte per captar una imatge surti com surti mentre no estigui irremeiablement desenfocada. Presència, tot i el bon fer dels seus responsables, queda molt lluny de l’interès que despertava en els lectors fa dues dècades. I a llocs com Badalona, tot i tenir-hi delegació, es venien fa pocs anys només 50 exemplars del Punt cada dia. Es veia a venir –i s’havia fins i tot comentat als responsables– que ni Badalona ni la resta del cinturó barceloní, amb gran pes de la classe obrera, que llegeix poc i encara en castellà, no eren el territori més apte per fer-hi experiments de sociologia comunicacional. Ni cas.
En aquest context, i després de 25 anys de sentir a parlar de la sempiterna expansió del Punt, l’únic constatable és el tancament, la tardor passada, de 18 de les 22 delegacions que tenia el diari repartides pel territori de parla catalana, l’excedència incentivada d’una bona part dels treballadors –fet no exclusiu del Punt, sinó general a la majoria de mitjans de comunicació, per culpa de la crisi– i una compra força inexplicable de l’Avui per part de l’empresa Hermes, editora del Punt. El diumvirat Xevi Xirgo (Avui) i Emili Gispert (El Punt) explicaven l’altre dia al programa Àgora de TV3 que la política de no repartir dividends els ha permès fer aquesta adquisició en plena crisi. Bé, doncs fins aquí hem arribat, i a veure què passa.
De moment, cal reconèixer que l’adquisició de l’Avui ha salvat aquest diari d’un ERO que ja trucava a la porta, i que segurament el retornarà a la línia editorial que tants lectors trobaven a faltar darrerament.
Desitjo sort –de veritat– als companys i companyes d’un diari que m’he estimat molt –potser per estimar-lo massa vaig haver-ne de plegar– però dubto que estiguin anant pel bon camí si s’entesten en l’expansió territorial.
Què hauria passat si, en comptes d’un creixement sud enllà que ha diluït el localisme definidor del Punt, la cosa s’hagués circumscrit al territori a què naturalment pertany, concentrant-hi tots els esforços? Quin seria el present de Presència com a suplement dominical generós en pàgines i abundós en reportatges d’investigació? Què en diríem d’un suplement diari o setmanari de completíssima informació esportiva que –aquest sí– sortís del seu àmbit geogràfic per parlar del Barça i de l’Espanyol amb solvència? Com estaria ara el diari si hagués format una xarxa electrònica d’abast comarcal gironí, de poder centrípet suficient per assumir tota la informació local en temps real, en format escrit, radiat i televisat? Tindríem potser una televisió, una ràdio i un node Internet d’àmbit “provincial” auspiciats pel Punt, de tanta qualitat com els mitjans nord-americans d’audiència i abast comparables als de la demarcació gironina? Tindríem potser un grup de comunicació local modèlic, adaptat a un entorn on només sobreviuran els grans monstres d’àmbit estatal o hiperestatal i els mitjans d’alta precisió i interacció localista, sense espai per a mitges tintes? No hauria tingut l’empresa tants de guanys o més amb molt menys esforç, sense haver de fer ara mans i mànigues per passar la crisi?
En un context on la gent ja no en té prou de ser informada, sinó que vol i pot participar amb l’observació, l’anàlisi i la crítica quotidiana del seu entorn immediat, la reiteració i l’entossudiment en la fórmula expansionista em sembla una equivocació sense possibilitat d’esmena.

Jueus: els sospitosos habituals

2009-12-10T00:28:00.002+01:00

Per què els jueus cauen malament a tanta gent? “Alguna cosa deuen haver fet”, s’atreveixen a dir alguns per explicar les males passades que els jueus han suportat des de fa 25 segles. Doncs sí que han fet alguna cosa: resulta que els jueus tenen la punyetera mania de voler ser jueus. Ja ho van deixar clar al faraó egipci quan van anar, amb Moisès al capdavant, a anunciar-li que ja els havia vist prou; durant l’exili a Babilònia es varen mantenir ferms; van insistir-hi tossudament contra els romans a Massada; els pogroms, assalts i intents de sotmetre’ls que mitja Europa va cometre contra ells durant tota l’Edat Mitjana i més enllà els van tornar encara més mesells. I ja només faltava l’horror nazi i el de la Rússia stalinista per acabar-ho de demostrar: ells, sempre ferms.
Però com que aquest posicionament no agrada a segons quins detentors d’allò políticament correcte, perquè avui sembla que defensar-se fa lleig, ara es ven –cada cop més sovint i més insistentment– que Israel és un estat totalitari, que l’Holocaust és una invenció judeomasònica, i fins i tot que no hi ha hagut mai un poble jueu ni una diàspora sinó en tot cas una religió jueva que es va anar expandint (vegeu les teories de l’historiador (?) Shlomo Sand). Com si el judaisme fos una religió proselitista, cosa que no ha estat mai, per definició: precisament és la religió “del poble escollit”, i per tant endògena.
Em molesta –ja ho he afirmat aquí d’altres vegades– haver d’insistir en l’exposició de fets comprovats, però a vegades no hi ha altra sortida. Intentem-ho: bona part de l’Orient Mitjà –inclosa Palestina– havia estat en mans de l’imperi otomà durant 400 anys. La I Guerra Mundial tingué, entre d’altres conseqüències, la derrota de Turquia i la fi del seu imperi pel tractat de Sèvres (1920). Amb el buit de poder, Palestina, nom amb què aleshores es coneixia la zona que actualment ocupen Israel i Jordània, quedà llavors en mans de l’Imperi Britànic. Després de la II Guerra Mundial, i atès que els anglesos no es van veure capaços de donar cap solució a les exigències territorials dels jueus i els àrabs a la regió, van retirar el seu mandat i van deixar el problema en mans de l’ONU, que el 1948 va aprovar la partició de la zona oest de Palestina –és a dir, del Jordà fins al Mediterrani– en dues àrees: una amb majoria de població jueva, una altra amb majoria àrab, totes dues amb categoria d’estat. Jerusalem i Betlem havien de quedar sota el control de les Nacions Unides. Tot i que aquest darrer punt no agradava als representants del futur Estat d’Israel, perquè Jerusalem estava habitada sobretot per jueus, la proposta va ser acceptada per la majoria de sionistes, llevat dels més extremistes. La Lliga Àrab, per la seva banda, rebutjava les propostes, en considerar que la població global de Palestina estava formada aleshores per un 67 % d’àrabs i un 33 % de jueus.

El pla de partició va ser aprovat per l’Assemblea General de l’ONU: 33 països a favor i 13 en contra. L’endemà mateix de la fundació de l’Estat d’Israel, els exèrcits de Jordània, Síria, Iraq i Egipte van intentar envair-lo. La resposta jueva en defensa del seu territori va ser immediata, i des de llavors hi ha hagut conflicte.
I ara fixem-nos en un altre mullader: el 1975 Espanya abandona el Sàhara Occidental. Amb el buit de poder, el poble sahrauí queda indefens davant les ambicions dels estats veïns (Marroc i Mauritània). Des d’aleshores, hi ha hagut conflicte.
En el cas israeliano-palestí, s’està generant ja fa anys un corrent d’opinió segons el qual la culpa de tot és d’Israel pel sol fet d’existir –i dels Estats Units per ajudar-lo– i que els palestins són unes pobres víctimes. En el cas del Marroc i el Sàhara, tothom té clar que la culpa és del Marroc i que el poble sahrauí és la víctima.
Tot i posant per davant que la realitat és més complexa i plena de matisos –els palestins també són víctimes– no acabo d’entendre la diferència de posicionament. Per què ningú no es pregunta per què Jordània conté bona part dels territoris palestins, però els seus habitants no reclamen la independència? Per què hi ha tants d’estats àrabs capaços de gastar-s’ho tot en capricis de nen ric, com l’arruïnat Dubai, mentre que ha de ser Europa qui aporti fons d’ajut a l’autoritat palestina per valor de milions d’euros? Per què només sentim a parlar d’ajut a Palestina procedent de fons islàmiques quan es tracta de compensar les famílies dels joves morts en atemptats suïcides?

Hi ha moltes preguntes en l’aire, de difícil resposta. Però, a la pregunta que encapçala aquest escrit, “per què els jueus cauen malament a tanta gent?”, la resposta és fàcil: perquè, durant segles, la majoria de pobles que han conegut els jueus els han tingut una tremenda, encegadora i cruel enveja.

Musulmania

2009-12-09T19:41:00.005+01:00

La totilocràcia incompetent i botiflera que d’uns anys ençà domina bona part d’Europa, i Catapanya en particular, no té aturador. Que una dona de religió islàmica és a punt de ser lapidada per adulteri aquí, a Catalunya, per uns quants energúmens que s’autoerigeixen en jutges i aplicadors de la llei islàmica o xaria? Doncs vinga, els frustrats lapidadors cap a la presó, que els pagarem una bona estada –curta, això sí– perquè, com és molt probable, vegin la llum, la raó i la manera de no fotre res durant una temporada, en comptes de despatxar-los al seu país amb una mà a cada butxaca i amb el primer ferri que surti de port.
Que una sahrauí faci vaga de fam per una reivindicació tan humana i comprensible com voler ser el que és, sahrauí, no pas marroquina ni espanyola, és entesa al revés per ministre Moratinos, i l’única conseqüència tangible de tot l’assumpte és un acolloniment previsible davant de les amenaces del Marroc de tornar a deixar oberta l’aixeta de les pasteres plenes d’immigrants que passen pel seu territori per arribar a Espanya. I el govern d’aquí, en comptes de reconèixer el poble sahrauí, dir-li a en Hassan que s’ho faci mirar i engegar-lo a pastar fang, doncs anar tirant... que qui dies passa anys empeny.
A Suïssa, i “contra tot pronòstic”, segons els ingenus comentaristes de sempre, la terrible extrema dreta ha votat que no vol minarets: ara resulta que els referèndums només poden donar resultats afins al pensament únic, és a dir, homologats, digeribles i que no facin pudor d’extremisme. I què passa, quan la gent del carrer es veu acorralada cap a una situació insostenible? Doncs que es posa en un extrem i opina en conseqüència. Així de simple i de pronosticable.
Uns senyors i senyores “nacionales”, com diu el ministre Moratinos per dir més clarament “españoles” a uns catalans que passaven per terres per on ja no podia passar ni el París-Dakar, han estat segrestats pel Al Qaeda, en companyia d’un francès que també corria per allà. La reivindicació no explícita: que els musulmans recuperin allò que ara anomenem Espanya i la part de França –suposem que fins a Tours, on foren aturats per Carles Martel l’any 732– i que ells consideren territori seu, Al Andalus. De moment, no ho diuen tan clar sinó que es limiten a demanar calés i l’excarceració d’integristes tancats en presons europees. Però tot és part d’una maniobra molt ben calculada per anar afermant-se a Euràbia, on la musulmania ja arriba a percentatges consistents. Cito de Wikipèdia, article “Islam in Europe”, d’avui, 9 de desembre de 2009: “La població musulmana en determinades ciutats europees arriba fins al 25 %, com a Rotterdam, 24 % a Amsterdam, 20 % a Marsella, 17 % a Brussel·les, 16 % a Bradford (Regne Unit), mentre que en d’altres, com París, Londres i Copenhaguen, la xifra és del 10 %.” A la UE hi ha 500 milions de persones, de les quals un 7 % són mulsulmanes. Feu números.

Seria irracional pensar que tots els musulmans són terroristes, extremistes o tan sols massa escrupolosos en el seguiment de la seva religió. Naturalment, la majoria són tan bons o no tan bons com vostè o jo. Però tan sols amb un de cada deu mil que desitgi pujar al paradís a base d'explosius, ja tindríem un greu problema.
Mentrestant, els anomenats governs d’esquerres, que en una definició caritativa podríem deixar com de pseudoesquerra il·lusa, acomplexada i tapaforats, deixa que les coses continuïn el seu curs, que no és el que voldria la majoria de la població. Perquè, tot i endormiscada, encara intueix que Pèricles tenia raó en dir que “no hi ha llibertat sense coratge”.

Sis milions de cata... què?

2009-12-09T18:09:00.004+01:00

Encara avui, ja ben encetat el segle XXI, i amb molta gent viatjant per tot el món, detecto una ignorància tremenda en el camp de les llengües. Actualment –siguem pessimistes, és a dir, realistes ben informats– queden al món uns 5.000 idiomes, molts dels quals estan en vies de desaparició, mentre que d’altres –uns quants– creixen de manera desmesurada: xinès, anglès, castellà, hindi, urdu, indonesi, àrab i algun altre, que ja podeu situar a l’Àsia sense cap dubte, s’estenen de tal manera que els petits parlars tenen cada vegada més dificultats per sobreviure, tot i comptar, en general, amb un estat que els defensa. No pas com el català i similars, que se les han de campar com poden.
Però no vull ara i aquí dedicar una defensa numantina del català –que més aviat li convé un electroxoc, a veure si reacciona– sinó una reflexió sobre l’escàs o nul coneixement que la majoria de la població té sobre idiomes tan importants –ho vulguem o no– com l’àrab, el xinès, l’hindi, o d’altres que hem citat més amunt.
Encara hi ha molta gent que es pregunta –que ja és molt!– si els signes xinesos són lletres, síl·labes o paraules. N’hi ha que viuen cada dia més envoltats de cartells en àrab, i són incapaços de plantejar-se com funcionen aquella mena de cargols i rínxols amb què s’escriu aquella llengua. Molts encara no saben que els ideogrames xinesos són també utilitzats en l’escriptura japonesa, gran part de la qual es basa en l’escriptura inventada pels xinesos fa 5.000 anys. Una grandíssima part de la població és incapaç de detectar si un text està escrit en hebreu, en grec o en rus, i esperar que identifiquin un text en hindi –llengua materna de només 250 milions de persones, i que un insignificant grupet de 150 milions més utilitza quotidianament com a segona llengua– és ja somiar truites.
No cal que tothom sigui expert en lingüística comparativa, ni que la conversa principal al bar sigui l’increment de milions de persones experimentat darrerament per llengües com el swahili, el quítxua o l’aimara. Però crec que no seria demanar massa que a les escoles i instituts es fes una mínima introducció a les principals escriptures del món, i a uns coneixements mínims, elementals, rudimentaris, per no ficar la pota quan, defensant legítimament que som sis milions de parlants de català, el nostre interlocutor ens confessi que comparteix llengua amb 181 milions de parlants més de bengalí, o amb entre 50 i 100 milions, com els parlants de wu, panjabi, turc o coreà.
És una mica ridícul que una bona part de productes que utilitzem estiguin dissenyats, produïts, embalats, empaquetats i exportats en xinès, i a casa nostra hi hagi tan poca gent capaç de desxifrar un sol ideograma en aquell idioma.
És patètic que hi hagi una població arabo-bereber considerable entre nosaltres, mentre que tan pocs “nacionals” estiguin en disposició de saber llegir el cartell d’una carnisseria que posa coses tan corrents per a aquesta població com “Al-Maghreb” o “halal”.
Que no interessa? Ho dubto molt. Primer, perquè saber sobre els altres sempre és bo, i més quan els “altres” són força més que “nosaltres”. Afirmo que cal conèixer què pensen i què volen els que vénen de fora, perquè pot facilitar el coneixement mutu, a part de facilitar-nos molt les coses quan som nosaltres que anem a pasturar a casa d’ells durant les nostres vacances. Que s’adaptin els que vénen? Potser sí, però resulta que el món se’ns fa petit cada dia que passa, i el melic que ens mirem es fa, per desgràcia, cada vegada més gros.

Usurpació de domicilis

2009-11-25T19:37:00.006+01:00

No entenc per què el problema creixent de les usurpacions de domicili necessita, segons tants de comentaristes, un procediment legal específic perquè actuï la policia.

En un país normal, l’acció òbvia i natural seria que l'amo de l'immoble presentés denúncia, acompanyada de còpia de l'escriptura de la propietat, i es desallotgés immediatament d’indesitjables l’habitatge afectat.

Però hi ha un problema, senyalat per algunes veus disposades a defensar sempre allò indefensable, i que tanmateix pot ser cert: "què passa quan és l'amo de l'immoble que vol lliurar-se d'un llogater que no li convé? Perquè això pot succeir, i llavors hi ha d'intervenir un jutge, perquè tothom té dret a l'habitatge, i pobrets llogaters, i bla, bla, bla...".

Analitzem les possibilitats:

Cas A: si el llogater pot presentar contracte de lloguer i està al corrent de pagament, cal deduir que l’amo té mania al llogater, però això ja és una qüestió no objectivable. No es tracta d’un cas d’usurpació. Tema solucionat.

Cas B: si el llogater pot presentar contracte de lloguer i no està al corrent de pagament, segons la llei té uns mesos per pagar, i si no compleix el termini se'l fot fora. Solucionat.

Cas C: si el llogater no pot presentar contracte de lloguer, i es demostra que ha estat pagant lloguer a l'amo, se'l fa fora de l’habitatge i s’imposa una multa de grans dimensions al propietari. Solucionat.

Cas D: si el llogater no pot presentar contracte i no pot demostrar que ha estat pagant cap lloguer, és un okupa, un usurpador o el que la llei en vulgui dir –a mi m’és igual la nomenclatura– però el que està clar és que ha de marxar immediatament d’allà o se’l fot directament a la presó una temporada, on tindrà sostre, menjar, beure, TV i gimnàs. Solucionat.

Cas E: si es dóna el cas D i el jutge no actua –o no deixa que la policia actuï– dins un termini raonable, se’l convida a emportar-se els okupes a casa seva mentre aclareix el cas. Solucionat.

On és, doncs, el problema? Doncs en la ment d’uns quants il·lusos, que consideren que el dret que té tothom a tenir un sostre passa perquè et puguin prendre el teu. Resulta que alguns es van creure al peu de la lletra la cançó d’en Sisa que posa en dubte “si és que hi ha cases d’algú”.

Coses de l'idioma

2009-11-16T17:30:00.004+01:00

-“Allotjament temporal per a transeünts” = hotel.
-“Alternatiu” = Aplicable a l’individu o institució que aplica el principi ara no cardo res, ara tu tampoc, de manera alternativa.
-“Element semafòric” = part del mobiliari urbà que sembla un semàfor i que, curiosament, fins i tot funciona com a tal.
-“Inadaptat social” = a) incívic professional // b) persona que no suporta el soroll.
-“Institució de salut mental” = centre on curen els pocs pacients que encara tenen el cap saludable, tant en el sentit de salut com de susceptible de ser saludat.
-“Integració” = operació matemàtica contrària a la derivació. En teoria, aplicable a immigrants amb idees radicals que van a la deriva perquè encara no han entès on són.
- “Mobiliari urbà” = allò que hi ha generalment al voltant dels contenidors, és a dir, sofàs, TV espatllats, matalassos i xifoniers dels anys 70.
-“Pacificar el trànsit” = posar un senyal de limitació a 40 km/h allà on es pot anar a 80.
-“Performance” = subterfugi patètic per vendre com a art una presa de pèl amb ampli ressò mediàtic. Per exemple, el Niu de la Rambla.
-“Progressa adequadament” = sembla com si aprengués.
-“Puta” = femení correcte de put.
-“Reality show” = misèries que surten de la misèria a base de sortir en programes miserables.
-“Reciclable” = que es pot reciclar però segurament a un cost superior al de fabricació.
-“Silenciós” = lladre d’algun país de l’Est de reconegut nivell professional i d’irreprotxable sentit cívic.
-“Sostenible” = producte o activitat que per salvar un arbre gasta el seu pes en energia.
-“Tag / pintada” = alliberament mental molt creatiu en forma de gargot pintat en superfícies generalment privades situades en espais públics.

Aquests exemples de vocabulari políticament correcte, progressista i guai són una mostra minimalista de creacions utilíssimes, elaborades pacientment per grans pensadors, molts d’ells ostentant càrrecs públics. Tan noble i lloable esforç en hores de feina ha suposat, però, deixar de banda petits detalls en el fabulós món del llenguatge, com l’accent que el meu segon cognom, Lladó, havia de portar en el DNI, i que no porta per motius informàtics de mal explicar, o d’altres de pitjors. Com per exemple, l’estúpida, reiterada i errònia convicció que, en castellà, les majúscules no s’accentuen. Una cosa és que molta gent –periodistes, editors i impressors inclosos– no les accentuïn per comoditat, i l’altra és que no s’hagi de fer. Diu la Real Academia: “Las letras mayúsculas, tanto si se trata de iniciales como si se integran en una palabra escrita enteramente en mayúsculas, deben llevar tilde si así les corresponde según las reglas de acentuación”. S’exceptuen les sigles.

Gràcies a la desviació de sinergies alternatives dedicades a la plena integració dels eufemismes en l'idioma en comptes d'allò a què s'haurien de dedicar, porto tot el put matí voltant per Girona i Salt buscant papers –que hauran de passar per Madrid, ja m'ho han advertit– perquè d’una vegada em pugui a tornar a dir com em dic.

Ja té ous...

2009-11-16T16:48:00.002+01:00

El Diari de Girona publicava ahir diumenge, 15 de novembre de 2009, un editorial inquietant. S’hi comentaven casos recents de persones de les nostres comarques que han estat multades, i fins i tot detingudes i condemnades, per haver intentat defensar-se d’agressions dins de la seva pròpia casa. La cosa és més irritant encara quan en coneixem els detalls, comuns a tots els casos: les agressions han estat comeses per menors, generalment amb motiu de celebracions com la Nit de Halloween. Aquesta celebració d’orígens cèltics però de reimportació nord-americana –aquí ja havia tingut una certa tradició– comporta, entre altres activitats, les visites que la mainada fa de casa en casa en recerca de monedes o “xutxes”, com es diu ara. La sol·licitud comporta, als Estats Units, una innocent amenaça que s’expressa amb la pregunta trick or treat?, que ve a ser com “tracte o trapelleria?”. Aquí, la cosa ha passat a majors, i la negativa d’algunes persones a tanta trucada ha estat resposta amb llançament d’ous a la façana de casa seva, com afirmen un veí de Tossa, i amenaces similars, insults i trucades al timbre tota la nit, com declara un col·laborador del Diari de Girona, tots dos víctimes d’aquesta moda mal entesa i pitjor aplicada. El veí de Tossa –sense antecedents– va acabar detingut per amenaces contra els nois que li havien bombardejat la casa amb ous.
Afirma el mateix rotatiu que un veí de Llagostera ha acabat havent d'indemnitzar un grup de menors que l’amenaçava davant de casa seva, i pagant les costes del judici a què l’han sotmès, per haver intentat retenir un dels nois mentre el pobre home esperava que arribés la policia. El més curiós del cas és que el Jutjat de Menors, en una altra sentència, havia dictaminat que era ell l’agredit.

Puc entendre que no fa bonic, ni és sostenible, democràtic ni políticament correcte “retenir” un menor que t’està tocant allò que no sona. Però hi ha dues coses que no podré entendre mai, per més que me les expliquin. La primera és –segons l’editorial esmentat– que els nois van dir-li a l’agredit llagosterenc: “Nosaltres som menors d'edat, i si truques a la policia et tancarem a la presó perquè direm que ens has fet mal", i que això s’hagi gairebé fet realitat. Ells juguen amb les eines que els ha donat l’actual política de tolerància i protecció mal enteses i pitjor aplicades. Però, on són les eines que han de garantir els drets als ciutadans desprotegits de veritat?
La segona cosa per a mi incomprensible és que la jutgessa que va dictar sentència contra el llagosterenc –continuo citant– va recomanar que la solució hauria estat “tancar-se a casa seva”.
No em posaré amb la sentència, que deu ser prou ajustada al que diuen les lleis. Una altra cosa és que hi combreguin els ciutadans, amb lleis com aquestes. Però, tot i que suposo que la jutgessa creia de bona fe que tancar-se a casa en un cas així és la solució, es podia ben estalviar el comentari: ningú no l’hi havia demanat, ni falta que feia.

Proposta de programa electoral

2009-11-12T17:02:00.001+01:00

Vostès votarien un programa electoral que contingués aquests quinze punts?

- L’educació és una inversió de futur bàsica i essencial. El govern ha de procurar pel respecte als mestres i professors atorgant-los l’autoritat que els correspon. Cosa a la qual ells han de correspondre dignificant la seva feina amb l’orgull de fer-la i el sentit de la vocació.

- S’ha de recuperar la figura de l’aprenent, de manera que qui no vulgui o no estigui en condicions de seguir uns estudis pugui aprendre en el món laboral real un ofici del seu gust i capacitat, sense fer nosa a les aules i guanyant un primer sou. Com diu un meu amic: “hem de començar a acceptar que es pot tenir cultura sense haver llegit el Quixot ni saber qui són els visigots.” Un ofici també és cultura.

- Tolerància zero contra l’incivisme en totes les seves manifestacions, contra els robatoris petits i grans (el concepte de “furt” hauria de passar a la categoria d’anècdota infantil) i contra a les conductes imprudents al volant. No pot ser que un reconegut lladre de cotxes, detingut al passeig marítim de Palamós, dos dies després de sortir de la presó, en fugir dels Mossos i xocar amb un cotxe robat contra un altre vehicle, sigui despatxat pel jutge “per manca de proves”.

- Droga lliure a tota la UE, distribuïda sota control en condicions sanitàries adients, però sota la responsabilitat del consumidor: qui vulgui rebentar, que rebenti, mentre no faci mal a ningú més. Prostitució: tres quarts del mateix. Això acabaria amb les màfies.

- Delicte gravíssim: el frau fiscal i l’evasió de divises.

- Més delicte gravíssim: la contractació d’immigrants sense papers.

- Crear mecanismes destinats a reduir l’especulació immobiliària, gravant fortament immobles o terrenys en desús o amb un rendiment ostensiblement inferior al que pot tenir

- Prou subvencions de les administracions a espectacles, publicacions, produccions audiovisuals, etc. Si un artista o una obra són bons, algun dia rebran el favor del públic. I si no, potser és que no eren tan bons com ens volien vendre.

- Eliminació del cànon de la SGAE als suports informàtics. Si un cantant té por que es facin còpies de la seva música, que denunciï els que en fan, però que no ens imposi un cànon només per comprar una capsa de CD’s verges, en els quals puc gravar el que sigui, i no precisament la seva “música”. Si es vol guanyar la vida, que se la guanyi cantant, no pas cobrant de manera vitalícia per una peça que va fer quan tenia 20 anys.

- Finançament a obres públiques d’utilitat demostrada: substitució de l’ample de via espanyol a tot l’Estat per l’amplada europea, construcció de línies de rodalies / mercaderies a tot el territori, i ports i aeroports de passatgers i mercaderies.

- Auditories ben aplicades –no com ara– als que ostenten càrrecs públics, i també al seu entorn, abans i després que els exerceixin.

- Impostos en increment logarítmic als sous, incentius i altres ingressos, o que, en tot cas, siguin proporcionals al valor dels guanys que donen a l’empresa. És il·lògic, immoral i insultant que hi pugui haver persones amb productivitat virtual i riscos nuls cobrant sous de centenars de milers d’euros al mes, mentre treballadors del transport, bombers, pagesos, pescadors, miners, personal sanitari i mèdic, investigadors i d’altres persones amb feines dures o de risc estiguin en situació precària.

- Reducció ben aplicada d’impostos a les empreses que destinin un percentatge raonable a investigació i aportin memòries anuals dels resultats.

- Reducció de l’impost de successions a un nivell raonable.

- Revisió estricta de les decisions judicials que atempten directament contra el sentit comú i les pròpies lleis generals, i càstigs severíssims a la prevaricació.

Si la majoria de respostes a la pregunta que encapçala aquest escrit són positives –cosa que no m’estranyaria gens– hauríem d’admetre que l’oferta dels partits queda molt lluny de les demandes socials.
La conclusió és, doncs, que les democràcies com la nostra encara estan molt lluny del seu noble objectiu. O fins i tot pot ser que estiguin avançant en direcció contrària...

Per ser més exactes...

2009-11-11T15:09:00.004+01:00

Rafael Masó, arquitecte i polifacètic activista cultural gironí, es cartejava sovint amb els seus amics de Barcelona, coneguts membres del que ara coneixem com a Noucentisme. Era tan sovintejada la correspondència, que en les seves cartes (*) veiem com a fet habitual que Masó rebés amb el correu del matí un paquet amb les últimes produccions literàries d’algun dels lletraferits barcelonins, que al migdia li arribés a aquest una postal per comunicar i agrair l’obsequi, i que al vespre Masó tornés a rebre una nota preguntant-li per l’opinió que li mereixia l’obra. Això, que funcionava gràcies al tren, passava a la primera dècada del segle XX.
Era habitual, també, que una carta sortida de l’altra punta de món arribés perfectament al seu destinatari mitjançant una indicació tan simple com el nom d’aquest, el nom del mas o casa, i el poble: Pere Pagès, Can Rostoll, Viladallà. Les adreces eren tan compactes com el correu electrònic d’ara.
Convé reflexionar sobre la seguretat amb què Sherlock Holmes o Hèrcules Poirot podien dilucidar sobre una coartada o una pista a partir d’un horari de trens, tan exacte que faria caure la cara de vergonya als de Renfe, si és que en tinguessin. Els autors d’aquests personatges no se la inventaven pas, aquella puntualitat britànica. Era un fet. Com ho era el famós lliurament de correu del matí, del migdia i del vespre a la ciutat de Londres i d’altres de no tan importants. Encara avui perdura el mite, com el de l’exactitud alemanya o la precisió suïssa.
Que actualment un tren de rodalies de Girona a Barcelona trigui gairebé tant com un tren de fa cent anys a fer el recorregut deu voler dir que alguna cosa no rutlla. Que les cartes triguin dies a arribar o, simplement, no arribin, també. Que els horaris d’autobusos, trens i altres serveis públics o privats de comunicació siguin tan imprecisos, poc fiables i mal estructurats és signe dels temps, suposem. I que una part important d’esforços per part de les companyies i entitats responsables consisteixi a tenir esclavitzats durant hores molts treballadors per envair la nostra vida privada amb trucades intempestives, insistents, poca-soltes i enganyoses no encaixa amb les traves estudiades que ens posen per dificultar al màxim el contacte amb ells –malparits– quan som nosaltres que els requerim.
Hem anat enrere, amb el vistiplau dels governs i amb la còmplice desídia que en aquest país acompanya sempre el compliment de les normes, o, més ben dit, el plaer de no complir-les. La puntualitat, l’eficàcia i l’exactitud ja només són vàlides per als que hem perdut el tren de la modernitat alliberada i suïcidament feliç.
Ben mirat, no podia ser d’altra manera. Diuen que la necessitat fa l’eina. I potser resulta que en aquest país, com que no tenim gaire res a inventar ni a comunicar ni cap pressa per fer-ho –com no siguin esports o xafarderies– no ens calen mitjans de comunicació i de transport ràpids, eficaços i fiables. Que inventen ellos.

(*) ARAGÓ, Narcís-Jordi. Rafael Masó i els noucentistes. Epistolari. Col. Josep Pla, 18. Diputació de Girona, 2007.

Lleis per no complir

2009-11-09T18:55:00.004+01:00

La immensa majoria de grecs no eren filòsofs, molts romans no havien escoltat ni llegit mai Ciceró, i no tots els representants de la Il·lustració tenien clara la separació de poders plantejada per Montesquieu. Però tots ells coneixien l’esperit de la llei, i també la seva concreció en el dia a dia. Tot i que gran part de la població era illetrada, tant els antics com els medievals i els moderns sabien que la llei –divina o humana– havia estat disposada per fer que les coses rutllessin, en reconeixien la utilitat i actuaven en conseqüència la majoria de vegades, per por al càstig, a l’ostracisme o a la pròpia deshonra.
Avui, la població sol ser lletrada, i en disposició teòrica de conèixer, analitzar i fins i tot opinar obertament sobre lleis, gràcies a la difusió que en fan els llibres, els mitjans de comunicació, Internet, etc. Però les coneixem realment, les lleis? Crec que no. Pitjor encara: no les coneixem i sovint no les complim, alguns perquè ja els convé, i d’altres per desconeixement o per impossibilitat. Crec que ni els experts en Dret tenen la capacitat suficient per dominar totes les disposicions, regulacions, normatives, decrets, Estatuts i resta de parafernàlia amb què ens hem embolicat tots plegats.
No estic atacant –almenys no pas aquí i ara– el sistema judicial i el seu funcionament. Avui no toca, i, a més, no cal dir-ne gaire res més que no s’hagi dit. La gent en té la seva opinió formada i ben formada, cosa que no es pot pas afirmar d’altres aspectes igual o més importants que afecten la societat. Aquí estic plantejant si no caldria modificar la gènesi de tanta normativa abstrusa, incongruent, contradictòria, inaplicable i impopular. Tenim normes per a tot, i a tots els nivells d’aplicació: europees, estatals, autonòmiques, comarcals, municipals i fins i tot veïnals (com molt bé saben els presidents de comunitats de veïns). Però resulta que la meitat de normes no es poden complir, i de facto no es compleixen, perquè la seva aplicació és absurda: no es pot multar amb 400 euros –quantitat excessiva– el propietari d’un gos perquè no té l’animal censat, mentre per altra banda les guerres entre administracions fan que es tanqui la gossera de Girona, amb el consegüent sacrifici dels seus estadants i d’altres misèries similars afegides. Quina llei és aquesta per la qual a un lladre amb totes les lletres no se li pot imputar com a delicte la sostracció per un valor inferior als 399 euros, diners que poden salvar de la crisi molta gent en atur? Ens volen prohibir les bosses de plàstic –cosa que ja em sembla bé– però ningú no es planteja reduir l’obscena quantitat de plàstics i cartrons inútils amb què les indústries embolcallen qualsevol producte per més simple i resistent que sigui. Dictaminen alguns bèsties experts en bestiar que els garrins viatgin en camió com si fossin passatgers de business class, amb espai perquè puguin gaudir del viatge... i n'arriben morts una bona pila pels patacs que es foten amb les frenades i arrencades del vehicle, cosa que abans s'evitava a base de fer-los anar apretadets. Pretenen que siguem europeus, però cap govern espanyol no s’ha atrevit a engegar a pastar fang l’idiota i contraproduent canvi d’hora de cada equinocci. I així, ad infinitum...
L’estupidesa dels legisladors no té límits, i es demostra cada dia que passa: volen legislar-ho tot tant, que han d’acomodar les seves pròpies normes a les condicions canviants del dia a dia, de manera que allò que ahir era delicte avui no ho és, o és permès aquí però no més avall, en funció de si bufa el vent o de si demà es divendres.
No serà tot plegat un complot dels legisladors –la majoria d’ells, amb carrera d’advocat– per donar-se feina a si mateixos? Ja ho deia l’àvia: “advocats i procuradors, a l’infern de dos en dos”.

Nisi Horatius, frustra (*)

2009-10-21T14:18:00.007+02:00

No ens cal esperar més els bàrbars, perquè ja són aquí.
Sense cap clam de guerra, ni remor tan sols, han fet la seva.
Hem vist caure –quasi amb discreció– tants símbols
i referents hereus dels vells romans i grecs,
que la derrota no ens immuta. Mesells i adotzenats,
en mans de qui hem deixat la pròpia història?
De Déu i els déus ningú no sap ja res ni vol saber-ne
perquè fan nosa a la buida delectança amb què ens capturen
cos i ment, amb interactius plaers i virtuals joguines.
Filosofia, llengües nobles i sabers salvats dels segles,
ritus i sàvies alternances que dicta la natura
són desterrats de l’àgora, del temple i l’acadèmia,
i proscrit aquell qui gosi refugiar-s’hi, no fos cas
que en contamini fatalment la joventut.
Del Cant Secular –si és que saben de què es tracta–
n’han venut i capgirat la vivificant essència.
Però conec els vostres noms, càrrecs i tresqueres:
no heu arribat d’enlloc. Ja éreu aquí, traïdors.
Perquè el més trist de tot és que no heu presentat batalla
sinó que ens heu ferit de casa estant, perquè éreu dels nostres.
Raptada Europa, en sou culpables. I per això,
amb la força que dóna la impotència, us maleeixo.

(*) “Sense Horaci, no podem fer res”. Horaci va escriure el Cant Secular, un poema d’alabança als déus i a les tradicions romanes. Vegeu també el poema del mateix títol, de Manuel Castaño, a La suprema noblesa del món. Quaderns Crema, 31. Barcelona, 1991.

I això com es menja?

2009-10-16T19:15:00.002+02:00

Actualment, viatjar és assequible. La majoria de catalans ens podem permetre visitar llocs d’interès als Estats Units, passar unes vacances a Grècia o fer una escapadeta de tres dies a Escòcia, per dir tres llocs. Naturalment, ens caldrà menjar de tant en tant, per allà. I a menys que el viatge transcorri per les selves congoleses, per la serralada de Verkhoiansk o per les illes Tuamotu, a la majoria de destinacions visitables ens oferiran plats més o menys coneguts. Per exemple: ens trobem al mig d’Arizona. El més probable és que acabem davant d’unes costelles o d’un filet a la brasa amb patates al forn o, si som tan avorrits i predisposats als tòpics, devorant una hamburguesa. Això sí: gran i gustosa com mai n’hem vistes per aquí. Si anem a Grècia, no cal tenir gaire món per demanar un tzatziki d’entrant i una mussaka. I a Escòcia no trigarem gaires àpats a alabar un excel·lent salmó, unes arengades o un rosbif com Déu mana. No falla.
Però imaginem-nos que som un visitant de fora que arriba a Catalunya. Mirem la carta d’un restaurant mitjanet –no cal que estigui gaire estrellat– i ens disposem a trobar-hi algun referent assimilable, tant conceptualment com gastronòmicament:
- Milfulles de llomillo de cabrit del Penedès Ribagorçà a l’aroma de samfaina de cèrvid amb melmelada de matafaluga i cruixent de moixernons.
- Niu de cigales de Port-bullit i cargols marinats al vapor d’aigua de Canaletes amb coulis de calçot i allioli negat.
- Crudités variades de l’hort de la iaia saltejades amb oli de cosconilla i remenades amb freixura de llebre del Vallès Meridional.
- Coulant de pa de pessic amb múrgoles rostides en el seu suc regat amb vainilla i romesco de fruits vermells.
Preu de cada poti-poti: no inferior a 15 euros.
En aquests moments, a Catalunya hi ha un bon grapat d’estrelles Michelin. Fantàstic, i enhorabona als cuiners que n’han estat mereixedors. Però que qualsevol establiment pretengui emular-ne els mèrits a base de folklore tronat, amb faltes d'ortografia, referents imprecisos a l’argot gastronòmic francès i epítets geogràfics de dubtosa capacitat orientativa no fan cap favor a la projecció de la cuina catalana entre les afamades masses de turistes, que es foten paelles a paletades i sangria de garrafa sense l’ajut de cap estrella ni de cap planeta.
A la pizza, l’hamburguesa, els tacos, els nachos, el sushi, el sashimi, el whisky escocès, el salmó noruec i el souvlaki grec no els ha calgut cap estrella per fer-se referents mundials entre les menges de gran consum. Nosaltres, en canvi, no hem sabut exportar l’arròs a la cassola més amunt de Portbou, ni que es mengin mongetes amb botifarra des de Vancouver fins a Bangkok –per començar, no en fan ni els restaurants d’aquí!– ni internacionalitzar el pa amb tomata.
Això sí: no ens faltarà mai la XXVIII Campanya del cargol banyut del Pirineu marítim, ni la XL Campanya del musclo pigallat de fondària mitjana de les cales del Garraf, o la IV Menjada nocturna de carquinyolis de moniato amb moscatell de codonyat.
De menjar i cuinar, no ens n’han pas d’ensenyar. Però és trist constatar la feliç ingenuïtat amb què intentem vendre el producte.

"Ti Češi jsou blázni"

2009-10-15T23:10:00.004+02:00

“Estan bojos, aquests xecs” –que diria l’Obèlix. Però no. No és el poble txec que no gira prou rodó, sinó vostè, euroescèptic president Václav Klaus. Vostè, que té un tarannà molt presidencialista, que opina que el canvi climàtic és una fantasia d’il·luminats –com en Rajoy, deu tenir un cunyat que hi entén molt, oi?–, ara es troba en situació de bloquejar vostè solet el Tractat de Lisboa i, amb ell, la possibilitat de fer una Unió Europea forta i més eficaç. Contra l’oposició de la majoria dels seus conciutadans, de la resta de dirigents europeus, i contra la lògica d’una reducció del poder dels estats en favor d’una Europa unida capaç d’enfrontar-se a problemes de calibre global, vostè va i es posa a coquetejar amb els punts de vista britànics, en sospita perpètua contra tot allò que ve del Continent, i afavoreix els interessos nord-americans, que sempre volen una Europa aliada però, si pot ser, dividida.

Jo ja l’entenc, senyor Klaus. Vostè és un economista de prestigi i amb una visió ultraliberal de les finances i els mercats. Advoca per un sistema en què pugui fer i desfer. Però hauria de recordar, ja que ha viscut molt de temps als Estats Units, que fins i tot allà hi ha normes, encara que no els agradi gaire tot el que suposi reducció de CO2 i regulació de la contaminació. Hauria de pensar que a Europa no ens podem permetre gaires crisis econòmiques com la que ha produït el sistema financer, mentre que als EUA tenen capacitat per recuperar-se’n perquè per alguna cosa són els Estats “Units”. Aquí, cadascú com sempre pel seu cantó, tot i que els del Nord solen haver de suportar els pillastres de l’Est i afartar els ganduls del Sud. No, Klaus: ja n’hem tingut prou, de tensions internes, i més havent-hi a fora uns veïns amb moltes ganes de tallar-nos el gas –vostè, amb els russos, ja sap quin pa s’hi dóna, no?– i a dins uns que confonen la txeca amb la Meca.

Miri, Páne Klaus: digui’m pangermànic, però fins i tot vostè reconeixerà que l’Imperi Austrohongarès va ser la primera ocasió que va tenir l’Est d’Europa des de l’època dels romans de deixar de ser un vesper ètnic i religiós. I ho hauria aconseguit si no hagués estat per les pressions paneslavistes russes, ajudades pels cavalls de Troia serbi i búlgar, i per les darreres guitzes de l’Imperi Otomà. Apliqui’s la lliçó.

Europa no podrà ser mai una potència si no canvia la seva estructura d’estats formats per pobles per una nova estructura de pobles que formin un estat. El dia que puguem parlar de Turíngia, Bohèmia, Moràvia, Escània, Gal·les, Bretanya, Catalunya, Castella, Caríntia, Ligúria, Sarre, Provença, Valònia, Frísia, Brandenburg, Transilvània, Escòcia... en el mateix sentit que ara podem parlar de Texas, Massachusetts, Colorado, Ohio, Louisiana o Maine, llavors estarem en condicions de dir i fer coses.

No sé si vostè acabarà signant o no el Tractat de Lisboa. Deixi’m dir-li que oposar-se vostè sol a la voluntat de tants sense més explicacions s’entén poc i malament. Hi té tot el dret, és clar. Però llavors no es queixi de fred si ens tallen a tots el gas siberià perquè hem demostrat ser uns titelles malavinguts.

És clar que després ja vindrà la primavera. De Praga.

Pocs ho diuen però molts ho pensen

2009-10-13T19:31:00.000+02:00

Declaració preliminar: no sóc racista. Conec força persones d’altres ètnies, amb costums i idioma forans, i que han vingut al nostre país no precisament com a turistes. Són persones que aprecio i en les quals confio plenament. Han pogut comptar amb mi i la meva família quan han tingut algun problema o necessitat.
Afirmació primera: la immigració massiva, descontrolada i propiciada per obscurs interessos és perjudicial per a la majoria de persones implicades, tant immigrants com població receptora.
Afirmació segona: s’equivoquen d’adjectiu tots aquells que qualifiquen de racista qualsevol matisació o prevenció respecte a la immigració sense barreres.
No vull entrar a analitzar les complexes causes del fenomen immigratori actual, però sí vull fer-hi una distinció. Per una banda, hi ha les causes típiques que han generat moviments de població al llarg de tota la Història: guerres, gana, epidèmies, manca de llibertats i de cobertura de les necessitats bàsiques als països d’origen... Per altra banda, hi ha causes més pròpies dels nostres temps, algunes d’elles artificialment generades: efecte crida basat en una imatge idealitzada d’Occident, interessos econòmics dels països receptors per aconseguir mà d’obra barata, facilitat de transport, pressió dels governs dels països d’origen per alliberar-se de l’excés de població, interessos religiosos, i negoci de les màfies que cobren el viatge i l’entrada il·legal als incauts aspirants a europeu.
Tot això té uns beneficiaris clars: les màfies; els empresaris poc escrupolosos que exploten els sense papers i aprofiten per collar els treballadors autòctons amb l’amenaça que seran substituïts per immigrants; els governs emissors, que s’alliberen d’un bon nombre d’opositors, d’elements conflictius o, també, d’indesitjables; els grups immobiliaris que provoquen la disminució del preu dels habitatges a base de fomentar guetos... per després comprar-los i fer-hi negoci.
Tot això també té uns perjudicats clars: els immigrats mateixos, una part important dels quals és explotada o abandonada a la seva sort. La delinqüència és, llavors, la seva única sortida. Per la seva banda, la població d'acollida ha de suportar costums aliens que fan molta gràcia als progres però ben poca als que els han de tolerar al seu barri, carrer o escala. I s’han de destinar molts recursos públics a pal·liar els efectes del difícil encaix cultural, que es veu encara més dificultat per l’aparició de bandes i tribus urbanes perilloses, o per ideologies sectàries radicals, tancades o enemigues declarades de la cultura receptora.
Queda justificada l’afirmació primera.
La majoria de persones que coneixem no són mafiosos, ni empresaris poc escrupolosos, ni membres de governs estrangers poc recomanables, ni voltors de la construcció. Llavors, si preguntes a la majoria de persones excloses d’aquestes categories, et trobaràs que la seva actitud individual, personal i confidencial respecte a la immigració és, com a mínim, de prevenció, si no de dissimulat rebuig. Naturalment, no ho solen admetre en públic, perquè s'enfrontarien a la hipòcrita repulsa de molts que en el fons pensen el mateix, i amb la sincera –però equivocada– esbroncada d’algun membre d’ONG irremeiablement convençut.
Queda justificada l’afirmació segona.
Què es pot fer, doncs, per evitar els efectes negatius de la immigració, tant per als mateixos immigrants com per a la població receptora? Doncs crear espais d’acollida per a tots aquells que arriben sense papers o que es troben en situació irregular (esgotament de visat, etc). Allà podrien ser atesos mèdicament, tindrien taula i sostre, podrien rebre escolarització els menors d’edat, aprendre o practicar el seu ofici els adults, rebre alfabetització i coneixements de l’idioma d’acollida, tenir serveis religiosos sense manipulacions extremismes, practicar esports i gaudir de distraccions... i haurien de treballar per ajudar al seu propi manteniment. (A veure quan entendrem que treballar, a més d’un dret, és un deure!!). Això sí: no podrien sortir del centre fins que no haguessin declarat voluntàriament qui són, d’on vénen, si tenen o no deutes pendents amb els seus governs, quins estudis i coneixements professionals poden demostrar, quines malalties han patit o pateixen, i totes les qüestions pertinents per poder-los garantir, si s’escau, la ciutadania quan hagin provat que estan preparats per exercir-la.
Potser alguns hi estarien més bé que als seus propis països, i no els interessaria sortir-ne. Però almenys farien alguna cosa de profit, i estarien protegits contra els representants més explotadors de la nostra societat i contra els que sí són racistes de veritat. Els que no tinguessin res a amagar –la majoria– sortirien una mica més preparats per adaptar-se al país que no pas si acabessin de baixar de la pastera. I aquells als quals només els interessa venir aquí a gratar-se la panxa pròpia i la cartera aliena, potser s’ho pensarien dues vegades.
A d’altres països, els immigrants legals estan obligats a passar uns anys de residència fins que demostren que entenen la llengua, coneixen un mínim d’història, costums i lleis del país receptor, fins que se’ls considera aptes per accedir a la ciutadania. Aquí, en el país de les absurditats legals, la immigració es regeix per la llei de la selva.
I al que em digui que això que proposo seria feixisme, racisme o no sé quin altre isme, li recordaré que la voluntat i el sentir de la majoria –encara que sigui silenciosa o que l’hagin silenciada– es diu democràcia. Que vagi i que pregunti a la gent què en pensa. Quan tingui respostes, en parlarem.

Reforma urgent de l'ortografia catalana

2009-10-13T17:05:00.001+02:00

La situació actual del català és d’inferioritat no solament respecte a les llengües “importants” sinó també respecte a la de moltes altres llengües “minoritàries”. A més dels factors socials i polítics negatius per a la seva supervivència –que no entrarem a analitzar aquí– el català ha de suportar greus desavantatges des del punt de vista purament lingüístic:

– dialectalització marcada
– pressió fonètica, lèxica i sintàctica del castellà
– desfasaments entre la llengua parlada i escrita
– ortografia inconsistent, complexa i de mal adaptar a la tipografia i a la informàtica

Aquí ens limitarem a aquest darrer punt, l’ortografia, per a la qual proposem una reforma a fons. Molts la qualificaran de massa atrevida, però en tot cas no deixa lloc tantes incongruències i dificultats com té el sistema vigent.
Una ortografia complexa o confusa és un dels impediments més importants per arribar al coneixement i domini escrit d’un idioma, fins i tot del propi. A Irlanda, el gaèlic s’ensenya obligatòriament a les escoles des de fa quasi un segle, però s’ha anat perdent per la pressió de l’anglès i per les enormes dificultats del seu sistema ortogràfic, que ha fet literalment “avorrir” el seu estudi a generacions d’escolars. No és fàcil d’explicar ni d’entendre per què el mes de juny, en gaèlic, s’escriu Meitheamh però es pronunciï “míhav”, que la versió original del cognom Flaherty s’escrigui realment Flaithbheartaigh, o que McGuinness sigui la lectura anglicitzant corresponent de Mág Aonghusa.
En canvi, el finlandès, que estava aparentment condemnat pel domini aclaparador del suec, és actualment un idioma viu i normalitzat, gràcies –en part– a una ortografia considerada de les més eficients del món per la correspondència amb els sons que representa. En finlandès, satakuusitoista (que vol dir “cent setze”) es llegeix també “satakuusitoista”, com Raikkonen és “ràikkonen”. Més clar que l’irlandès, oi?
L’anglès, tot i la seva ortografia caòtica, ha aconseguit imposar-se per pura pressió socioeconòmica i cultural, però també cal reconèixer que, dintre del caos, no té accents, dièresis, apòstrofs, guionets, diacrítics ni tota la resta de signes que fan que l’escriptura del català, del polonès o del francès sigui un camp de mines fins i tot per als parlants cultes.
En el cas del català, la reforma tímida que s’hi va fer el 1995 no va solucionar gaire res. Al contrari, encara va embolicar més la troca. El Diccionari de l’IEC edició 2007 s’entossudeix encara a fer-nos escriure circuit en comptes de circuït; els pronoms febles en la seva versió escrita continuen essent un trencaclosques per a bona part dels usuaris; els accents en funció diacrítica –per distingir ells són de ells tenen son, per exemple– no s’apliquen de manera sistemàtica; argila s’escriu amb ela simple, però els compostos argil·lo- (o argi·li-) porten ela geminada; el verbs fixar es pronuncia “ficsar”, però pixar es llegeix “pixar”; etc.
El català no té ni la potència de l’anglès ni la regularitat del finlandès. Més aviat s’ha quedat a mig camí entre el gaèlic i el francès. Li cal –no sé si hi serem a temps– un tractament de xoc que el faci més assequible, lògic i, doncs, amable a usuaris i aprenents.
Com que l’exposició –a pèl i sense anestèsia– dels criteris en què es basen els canvis proposats és massa llarga i tècnica per publicar-la com a comentari, l’adjunto aquí sota com a text a part per a tothom qui vulgui entrar-hi més a fons.
Quedi tot això entès com a exercici diletant per motivar els veritables experts a fer d’una vegada canvis seriosos i urgents per apropar l’idioma escrit a la seva forma oral culta. Perquè, altrament, ja podem començar a escriure’n l’esquela en qualsevol cosa que no sigui català. Ho afirmo perquè conec bé el malalt.

Apunts per a una reforma de l’ortografia catalana

Alfabet
Proposem l’adopció de l’alfabet següent, de 26 signes.
a b c d e f g h i j k l m n o p q r s t u v w x y z

Ç
Desapareix la ç, i és substituïda per la doble essa en situació intervocàlica (raça > rassa, maça > massa), i per essa en els altres casos (traç > tras, braç > bras). Així, escriurem velós, velossos, velosses, massoneria, Mossambic, cossa.
L’argument segons el qual es podria confondre massa (maça, l’eina) i massa (quantitat de matèria) és indefensable, atès que ningú no confon, per exemple, l’adverbi massa amb el substantiu massa (quantitat de matèria).

H
Les h es mantenen per fer distinció entre paraules d’etimologia diferent, com per exemple entre les formes del verb haver que podrien confondre’s amb pronoms o amb noms (hem ≠ em, has ≠ as).

K
D’entrada, apuntem que és il·lògic que el nom de la lletra k s’hagi d’escriure “ca” en comptes de “ka”.
Aparentment, aquesta lletra s’usa poc: només té una quarantena d’entrades al diccionari, una bona part de les quals correspon a kilo– i els seus compostos, que a més tenen com a formes alternatives les escrites amb q (kilogram / quilogram). Però la creixent entrada d’estrangerismes, sigles i abreviacions la fa necessària: kurd, kiwi, kafkià, keynesianisme, kelvin, OK, km...). A més, el dígraf kh (khan, khàzar, khi, Khamenei) que representa el so de j castellana, inexistent en català, és molt útil. S’ha de mantenir, doncs, la k, i eliminar les formes alternatives en q (quilo), cosa que estalvia duplicacions i permet fer amb una sola lletra (k) el que es feia amb dues (qu). Escriurem, doncs, kilo en comptes de quilo.

L·L
Fabra no inclou dins la llista de diacrítics (lletres amb accents o signes especials) la ela geminada, que es correspon a la doble ela llatina. La solució fabriana l·l resulta, més que una solució, un problema afegit: és un signe difícil de treballar tipogràficament i informàticament. En partició de mot a final de línia, per exemple, molts sistemes informàtics no eliminen el punt volat. Per altre cantó, no sempre es disposa d’un teclat amb el punt volat, i cal aleshores substituir aquest signe per un punt normal: una solució imperfecta i que a més requereix tres caràcters de teclat. Com que la seva funció de distinció semàntica es redueix a molt pocs casos (anul·lar / anular, vil·la / vila), proposem suprimir-la.

NY / LL
El sistema actual de dígrafs (nexes de dues lletres representant un únic so) representa la ena palatal amb ny, mentre que per a la ela palatal usa ll. Seria més lògic, en tot cas, fer servir ny i ly, formes reconegudes i pronunciades correctament de forma automàtica pels parlants de llengües germàniques, eslaves i hongaresa. I encara seria més adequada l’adopció de nh i lh, com en portuguès i occità, que és una solució més acostada a l’entorn romànic. Això evitaria també que alguns forasters pronunciïn coses com “Companis”, “juni” o “ani” en llegir Companys, juny o any, com passa sovint.
De tota manera, aquestes propostes són massa agosarades, ja que aquests sons apareixen molt sovint, i un canvi en la seva grafia seria de mal assumir, almenys en un primer estadi de reformes. Mantenim –tot i que a contracor– els dígrafs ny i ll.

X / TX
L’ús de ix / xeix per representar el so simple [∫] i també el sons compostos [ks, gz] produeix perplexitat a molts estrangers i també molts catalans, que no entenen, per exemple, que fixar i pixar es pronunciïn [fiks’a:] i [pi∫’a:] tot i que la seva estructura ortogràfica sigui idèntica. De fet, la x tampoc no té el mateix so a examen = “egzamen” que a fixar = “ficsar”. Proposem la solució que ja intuïen els escriptors llatins, que escrivien tant exire com ecsire: l’adopció del dígraf cs en els casos de realització fònica ks, gz. I això vol dir també substituir per cs les combinacions actuals xc i cc: Així, doncs, escriurem ecsamen, ecsistir, acsioma, ecsés, acsés...
Quan (i)x tingui el so [∫] = escriurem x, i ens estalviarem la i. S’escriurà, doncs, ximple, examplar (però: ecsemplar), pexera, pex, pixar (però: ficsar), box, axò.
La forma tx és poc habitual en català. Fabra no l’inclou a la seva llista de dígrafs “oficials” potser perquè reconeix tàcitament que el so que representa, d’africada prepalatal sorda, és “sobrevingut” a la llengua a través de préstecs i aportacions castellanes o no llatines (fletxa, matx, atxa, txec). Tanmateix, es tracta d’un fonema perfectament distint, i que cal representar. Si es vol mantenir la coherència del sistema, haurem de mantenir la grafia tx: fletxa, matx, atxa, txec.

G, TG / J, TJ / Z, TZ
L’alternança entre el so fricatiu [з] i l’africat [t∫] en roja / roig i la dualitat de formes -igs / -ojos, com en roigs / rojos també complica l’ortografia. A més, la realització de tj i j en [dз] i [з] varia segons els dialectes. A València, és comú l’al·lòfon [t∫]. La mateixa realització fònica en [t∫] es troba en finals de mot acabats en (a, e o, u) + -ig, de manera que hi ha homòfons com maig i matx. Una representació gràfica per a aquest conjunt de sons de manera més simple que l’actual podria plantejar-se amb una alternança de g / j, i el manteniment de z / tz. Però creiem que seria difícil de portar a la pràctica perquè visualment reduiria la percepció habitual dels mots, i costaria molt acostumar-s’hi. Tot i la problemàtica apuntada, optem per mantenir el sistema actual.

Ü, Ï
Els sons graduals [j] i [w] que entren en la composició dels diftongs es representarien per i, u. I es farien servir y, w en els casos on ara hi ha dièresi o accents per marcat hiats. Amb aquest sistema s’eviten totes les dièresis –especialment molestes tipogràficament sobre la i– i força accents, i s’obté una representació més fidel a l’estructura de graduals i vocals. Eliminem alhora incongruències com Lluís (nom) ≠ lluïs (del verb lluir).

– Diftongs: gersei, reina, noia, beina, viure, quasi, pingwins, llengua, aquoses, obliqwitat
– En triftongs: Paraguai, remeieu, liqweu
– Hiats: estudiy, reduyt, coya (coïa), veyna, llawt, pays, paysos, Lluys (Lluís), lluys (lluïs), egoysta, obeyria, raym, circuyt (i no “circuit”, com ens volen fer pronunciar des de l’IEC).

El sistema no és perfecte, però soluciona força problemes. Per altra banda, hi ha molta discussió sobre el que realment hauríem d’entendre com a diftongs en el català actual. Per què hem d’escriure Lluís, i en canvi lluïs (del verb lluir), si en teoria es pronuncien igual, cosa que tampoc no és certa? Per què Pasqua ha de tenir dues síl·labes i vàcua tres, si l’esquema prosòdic és idèntic?
Per a aquestes qüestions, vegeu http://seneca.uab.es/clt/publicacions/reports/pdf/GGT-07-14.pdf.

Accentuació
L’ús d’accents en català permet distingir la síl·laba tònica i, en cas de les vocals “e” i “o”, delimitar-ne l’obertura o tancament. Els accents també serveixen –juntament amb la dièresi– per distingir els diftongs dels hiats (mai, país). Però amb el sistema vocàlic descrit més amunt això ja no és necessari, ja que escriuríem mai i pays.

Determinar l’accent tònic en els mots d’una llengua és un procés automàtic per als seus parlants. Però fins i tot un estranger amb escasses nocions de català pot predir en molts de casos la síl·laba forta d’un mot a partir de la seva estructura morfològica. Per exemple, quasi totes les paraules acabades en –cio –ant o –ent ens fan carregar instintivament l’accent en aquesta síl·laba (acció, visió, jugant, elegant, valent, recent).
Respecte a l’obertura de les vocals, es fa de diferent manera segons els dialectes: ciència, paciència, interès es pronuncien amb e oberta a segons quines zones, mentre que en altres (Girona) aquesta e es fa tancada. Hi ha molts parlants que no distingeixen conscientment els sons d’o oberta i tancada, i es veuen obligats a reflectir-los en l’escriptura a partir d’una forma cristal·litzada arbitràriament al diccionari.
En alguns casos, l’accent gràfic serveix per distingir mots gràficament iguals (ós / os, més / mes, sòl /sol), però aquest ús distintiu –diacrític– no s’aplica sistemàticament a tots els casos possibles: pla (adj.) i pla (substantiu) s’escriuen tots dos sense accent; sa (article salat), sa (adjectiu possessiu) i sa (de salut) també van tots sense diacrític.

Es pot concloure que els accents gràfics són prescindibles en la majoria de casos. Però, per altra banda, bé s’ha d’usar algun recurs en l’àmbit escrit per a la distinció típica de les llengües romàniques entre morfemes tònics i àtons, com en ell canta ≠ ell cantà, o (una) porta ≠ (ell) porta ≠ (ell) portà, o per a noms propis: la mare ≠ el Sr. Maré. Com que l’objectiu d’aquests apunts és depurar al màxim l’escriptura i treure el màxim possible de diacrítics i símbols no estrictament literals, proposem un pas radical: utilitzarem vocal doble quan sigui imprescindible marcar la tonicitat: ell portaa (ell portà). Si es reflexiona una mica, no és pas una solució tan estranya, i és usada per indicar so llarg en holandès, finlandès, danès i anglès, per exemple, i participi femení en francès (parlé ≠ parlée). A més, escrivim normalment ell duu, i ningú no se n’esvera.

En resum: escriurem amb doble vocal aquelles síl·labes que compleixin les regles d’accentuació, però només quan hi hagi risc de confusió. Si és així, es marcarà l’opció en què la paraula sigui aguda. Per exemple: han escrit una critica molt acida sobre aquell llibre / El sempre la critica / Ell la criticaa molt, de jove. Desapareixen els accents per fer distinció diacrítica en els monosíl·labs. (Vegeu Casos especials, més avall). Les paraules compostes funcionaran, a efectes d’accentuació, com un sol mot.

Després d’unes quantes provatures, molta gent estarà d’acord que és més fàcil l’acció de duplicar una lletra que no pas accentuar, per exemple, una majúscula. El sistema té l’inconvenient d’haver-s’hi d’acostumar, però els avantatges són molt grans si hem de passar textos de i a sistemes informàtics no catalans. També ens estalviem aprendre moltes de les normes d’accentuació clàssiques.

(Fins aquest punt hem emprat accents gràfics en els exemples d’aquest text. A partir d’ara, els escriurem fent servir la doble vocal)

Guions
El sistema de guions actual, tot i la revisió acordada per la Secció Filològica de l’IEC el 1995, té encara força inconsistències. Proposem eliminar els guions de tots els compostos repetitius, numerals i expressions (potipoti, garagara, trentados, doscents, abans d’ahir, adéu siau, zigazaga). En el cas de guions que separaven vocal + r– s– o x– (barba-roig, poca-solta, gira-sol), s’optaria per duplicar la consonant si ho requereix la pronunciació: barbarroig, pocassolta, girassol, tornassol.
També s’haurien d’escriure sense guionet els casos de compost amb accent gràfic en el primer element (mallarg, pelblanc). No cal, tampoc, mantenir guió en els compostos iniciats per punts cardinals (sudoest, nordamericaa).
Així, escriuríem, per exemple: arximilionari, sotsinspector, allioli, vintidos, pengimpenjam, audiovisual, galorromanic, ratpenat, camassec, culdessac, Fontrrubii, Montrroig.

El pronom hi s’escriurà y, i es combinarà sense guionet amb altres pronoms quan s’escaigui. També es combinarà el pronom en, sempre que sigui possible, amb els pronoms adjacents, per evitar els apòstrofs en el possible: no ny ha gens, sy arriba per mar, porta’ls y, ens ny han trobat alguns, sen han begut mig litre.
Es prescindirà de guions –no pas d’apòstrofs– en tots els casos de composició pronominal (verb + pronom, pronom + pronom): porteu nos els, doneu li, doneu ly, doneu ho, llegex lo, sel compren, sel compreen, n’agafes, n’agafees, sens encaren.
Cal fer notar que per als pronoms convindria adoptar les formes més compactes, que són les usades per la majoria dels parlants en el llenguatge oral. Així, escriuríem porteu els y, en comptes de porteu-los-els; o doneu ny en comptes de doneu-los-en, doneu-n’hi, etc.

Casos especials
– No es marca la tonicitat dels adverbis acabats en -ment (ultimament, tacitament...), que en principi s’haurien d’escriure uultimament, taacitament... perquè en realitat es pronuncien com a mots aguts.
– La paraula però s’escriurà pro.
– S’admetrà lo (ex: lo menys dificil de l’examen era el dictat). La frase lo que demanes, no ho trobo té un sentit diferent de el que em demanes, no el trobo / la que em demanes, no la trobo. Però, per al primer cas, ens veiem obligats a fer servir un “això”. I ja no diguem quines voltes hem de fer per no escriure “lo menys dificil”.

Exemples de textos amb l’ortografia proposada
Josep Carner es un dels noms mes importants de la poesia catalana de tots els temps. Aquesta opinio, que avui es compartida per tota la criitica catalana mes solvent, no fou general, pro, en vida del poeta: durant la postguerra, mentre Carner vivia ecsiliat a Brusseles, el seu nom fou silenciat sovint, i no pas unicament per raons politiques. Malgrat que des de fa bastants anys la figura de Carner ha assolit la reconexensa que es merexia, la present selecsio –que ha preparat amb ecstraordinari rigor el professor Joan Ferratee, un dels millors conexedors de l’obra carneriana– contribuira sens dubte a refermar aquesta estimacio entre el gran public. “La poesia de Carner –ha escrit Ferratee– no se soste damunt de res que no siguin una humanitat i una llengua, que sens dubte li pertanyen, pro que de cap manera no es pot dir que siguin nomes seves. Es una poesia del tot abocada enfora del seu autor, que, com a tal, no y ecsercex cap paper ecsplicit, ecsepte en la mesura en que no pot dexar de fer se carrec de l’optica del poema.

El catala es la llengua oficial de Catalunya. Tambe ho es el castella, que es la llengua oficial de l’Estat espanyol. Totes les persones tenen el dret d’utilitzar les dues llengwes oficials i els ciutadans de Catalunya tenen el dret i el deure de conexer les. Els poders publics de Catalunya han d’establir les mesures necessaries per a facilitar l’ecsercici d’aquests drets i el compliment d’aquest deure. D’acord amb el que disposa l’article 32, no hi pot haver discriminacio per l’us de qualsevol de les dues llengwes.

Dani Vivern – Girona, 2009

Sense respostes

2009-10-13T13:37:00.000+02:00

Passejant per Girona, observes dia sí dia també fets i situacions en exacta consonància amb l’abúlia, deixadesa i tantsemenfotisme dels nostres temps, regits pel progressisme mal entès. Un servidor no és el primer ni l’únic que els denuncia, comenta o difon, però puc assegurar que no em cansaré de fer-ho fins que algun dels nostres càrrecs públics –ja no se’n poden dir autoritats, perquè ells mateixos s’han desautoritzat– hi posi remei.
Les bicicletes a tracció animal per sobre les voreres no solament no són aturades per cap policia municipal tot i que contravenen les ordenances –els agents deuen tenir ordres de no fer-ho, perquè la bici fa molt progre– sinó que són fomentades en nom d’una millor circulació vial que, a Girona, ja és prou caòtica i escleròtica. L’ajuntament s’ha carregat centenars de places d’aparcament a base de fer voreres de mida estalinista, aprofitades pels pedalòfils, que circulen per tot arreu menys pels costosos carris bici.
Les llaunes de refrescos i ampolles d’altres begudes són dipositades expressament sobre bancs per seure, sobre ampits de finestres i en dintells de portes, en un exercici de xuleria i de menyspreu als que ho han de recollir sense haver tingut set, com no sigui de justícia.
Els tags, pintades i altres empastifades proliferen per l’Eixample, i hi perduren durant anys, per així fer més efecte crida. No pas al Barri Vell, on els turistes es podrien sentir aclaparats per tanta bellesa i abundor estètica. (Per cert: el cartell de Fires d'aquest any també té efecte crida, o fa cridar? Que algú m'ho aclari).
Les obres per fer donar forma a una cantonada de vorera –passegeu per la plaça Marquès de Camps– arriben a durar setmanes, perquè hi ha la pèrfida mania de tallar les pedres amb radials sorolloses per aconseguir unes lloses d’exactitud micromètrica incomprensible davant del fet que seran rebentades al cap de pocs mesos per qualsevol obra que tocarà fer-hi indefectiblement.
Els del consistòviet professional en el poder no teniu ni voluntat ni capacitat per solucionar aquestes nimietats, i a sobre ens voleu fer combregar amb l’immens poti-poti que Adif perpetra a la ciutat. Estem ja tips de les vostres propostes sense respostes.
La primavera passada, als veïns del sector de la Farinera se’ns va informar amb tot detall dels meravellosos pous de quinze metres que s’han de fer en aquests carrers per assegurar l’estabilitat dels edificis quan els passi per sota la tuneladora. La perforació per a cada pou –se’ns va dir– duraria uns quatre mesos. El primer, just darrera la farinera, és actualment una mena de Stonehenge tan misteriós com l’original britànic, ja que s’obre i es tanca, es desplaça, s’enfondeix i es torna a tapar de forma inexplicable. I d’això ja fa dos mesos.
Ara resulta que la tuneladora no pot arribar fins d’aquí sis mesos perquè els ponts i cables elèctrics que hi ha per les carreteres des de Barcelona fins aquí no deixen passar fàcilment una estructura de 12 metres més els tres que fa la plataforma de transport. I això no ho havien previst abans, ni els d’Adif i ni els del Patafi? I l’enfonsament de 15 a 20 cm que s’ha produït a la carretera d’accés a l’autopista per l’entrada sud de Girona, com es traduirà si té lloc sota el gratacels del Parc Central? O sota qualsevol altre edifici afectat pel pas del TAV? I la sèquia Monar, no s’hauria d’haver reforçat abans de remenar el subsòl?
Jo no sé vosaltres polítics què en sabeu i què n’amagueu, de tot això. Però els veïns afectats parlem amb els tècnics, segurament més sovint que vosaltres –encara que sigui pel sol fet d’haver de conviure amb les obres– i sabem que aquesta barrabassada del TAV no solament és difícil i complexa, sinó arriscada i de conseqüències imprevisibles.
Cap on circularan les aigües freàtiques amb els canvis que es produeixen i es produiran en els corrents subterranis? Quin efecte poden tenir els moviments de terra consegüents? Què en penseu fer, de tants de fums que s’hauran d’extreure de l’estació d’autobusos soterrada? I la pregunta del milió: els trens de mercaderies perilloses, que la normativa de la CE no deixa circular per sota les ciutats, no hauran de passar per l’exterior, segurament seguint el traçat de l’autopista?
A aquesta pregunta encara no hi ha resposta, potser perquè tampoc no ha estat formulada amb contundència. I els mitjans de comunicació, callant.

Fracàs escolar: la prova

2009-10-05T17:20:00.000+02:00

"Tantos años desasnando, y el corral siempre lleno"

Lament d'un mestre d'escola aragonès, del qual lamentablement no conec el nom

Benvolguts mestres i professors,

Quan us vingui un pare o mare amb la poc assenyada intenció de trencar-vos la cara perquè heu dictaminat que el seu fill/a de 13 o més anys "no progressa adequadament", adopteu una actitud de fermesa i serenitat –dintre les vostres possibilitats i les que permetin les circumstàncies– i proposeu una juguesca al progenitor. La proposta ha de ser feta amb decisió, sense deixar temps a l'interlocutor a reaccionar. I tranquils, que la mena de gent capaç d'agredir un educador sol ser propensa a acceptar reptes, per pura reacció testosterònica.

La cosa consisteix a donar-los permís per agredir-vos sempre que el fill/a hagi aconseguit un mínim de 50 punts responent les següents preguntes dins un temps raonable. Posem-hi una hora.

1. Vols aconseguir tres quilos de gel per fer glaçons per al botellón. Disposes d'algunes ampolles d'aigua de 1.500 ml per congelar. Quantes en necessitaràs? (5 PUNTS)

2. Indica quins d'aquests tretze països –tots finalistes alguna vegada a la Champions League– no tenen mar, i digues les seves capitals:
Espanya, Itàlia, Anglaterra, Alemanya, Holanda, Portugal, França, Escòcia, Romania, Sèrbia, Grècia, Bèlgica, Suècia. (13 PUNTS)

3. Quina és la superfície en hectàrees d'un camp de futbol que faci 60 x 100 m? (5 PUNTS)

4. Corregir les faltes d'aquesta frase en castellà: "Cuándo se hayan leido y interpretado correctamente las instruciones del producto, ay que aplicarle sobre la piél hasta que se absorva". (10 PUNTS)

5. Digues els noms dels quatre evangelistes. (4 PUNTS)

6. Situa aquests personatges o fets històrics en el segle corresponent. En cas que el personatge hagués viscut entre dos segles, esmenta el de la seva mort. (14 PUNTS)

- Descobriment d'Amèrica per Colom
- Batalla del Guadalete
- Wolfgang A. Mozart
- Jesucrist
- Juli Cèsar
- Napoleó
- Revolució Francesa

7. Digues una espècie animal que representi cadascun d'aquests grups zoològics:
cànids, felins, còrvids, ofidis, bòvids, paquiderms, amfibis. (7 PUNTS)

8. Ordena aquests cossos celests de major a menor, i després de més llunyà a més proper:
Terra, Lluna, Sol, Júpiter, Galàxia d'Andròmeda. (10 PUNTS)

9. Cert o fals: (16 PUNTS)
- Al nostre planeta, hi ha més superfície d'oceà que de terra ferma.
- La circumferència de la Terra fa uns 100.000 quilòmetres.
- Els astronautes poden fer grans salts sobre la Lluna perquè no hi ha aire.
- Un cotxe a 72 km/h recorre 20 metres per segon.
- L'anglès és una llengua germànica.
- Hirohito va ser l'últim emperador japonès.
- El filòsof grec Aristòtil va ser contemporani de Ramsés II.
- Sir Isaac Newton va inventar l'electricitat.

10. De la frase següent, indicar-ne:
- subjecte
- complement directe
- dos adjectius
- un adverbi
i passar-la a passiva

"Els alumnes aviat utilitzaran els nous ordinadors a les aules com si es tractessin d'un llibre normal, és a dir, a final de curs s'aguantaran amb cinta adhesiva". (16 PUNTS).

Total de punts: 100.

Si l'alumne no ha aconseguit passar la prova, ho haurà d'intentar el progenitor/a. Menys de 50 punts, i ja podeu avisar els Mossos d'Esquadra perquè s'emporti l'interfecte/a.

I si no la passeu ni vosaltres, benvolguts ensenyants, acabaré d'estar segur que el sistema educatiu d'aquest país ha tocat fons, perquè aquestes preguntes eren les NORMALS que se'ns feien als alumnes de 13 i 14 anys quan fèiem tercer de Batxillerat.

Silenci

2009-09-28T20:14:00.000+02:00

Hi ha dies que no em ve de gust pensar en les misèries, ridículs, delictes i despropòsits a què ens vol acostumar l’establishment. No vull meditar sobre la gestió nefasta de la majoria de polítics, no vull raonar sobre els desastrosos resultats de l’ensenyament, no vull posar-me pedres al fetge per culpa de l’incivisme, ni tinc ganes de fer la ruta de les entitats financeres amb un bidó de quitrà en una mà i una torxa en l’altra. Ja no tinc edat per fer de Robin Hood.
Tinc ganes de pau, d’espai i de silenci. A vegades tinc la sensació ferma que les complicacions inherents a la vida occidental tenen les arrels en l’aglomeració i en la pressa. En el fons, són dos aspectes d’un mateix fenomen: la compressió de l’espai i del temps. Volem tenir-ho tot, a l’abast, aquí i ara. Però la majoria de coses que valen la pena no són tangibles, i no poden estar ni aquí ni ara perquè desapareixen quan les volem integrar en unes coordinades espacials i temporals. Com diu el Dào Dé Jing, o Llibre del Tao, no podem posseir res perquè si desitgem tenir-ho ja ho estem perdent.
A Occident hem perdut gairebé tota la capacitat de fer no fent res, de tenir no posseint res, de ser sense haver de ser alguna cosa concreta. Em fa angúnia veure persones joves o no tan joves que no poden estar soles una estona sense posar música, sense tenir el mòbil al costat, i que pateixen si no tenen accés al xat. Els cal un input constant, perquè tenen por al buit. Horror vacui.
Fins i tot quan viatgem per plaer ens hem d’omplir el temps al màxim. Hem de fer més quilòmetres perquè puguem encabir més paisatges i experiències en el programa. Compressió, pressa... Una amiga m’explicava que una vegada que estava de viatge per Grècia amb la família es va fer un tip de córrer pel port d’Atenes per agafar un transbordador. Mentre corria, va sentir que un mariner grec els cridava en un castellà gairebé perfecte: “¡Demasiado deprisa para estar de vacaciones!”. Quanta raó...
Un altre amic, que té una passió confessada pels països nòrdics, sempre expressa el seu ideal de vacances d’estiu en forma d’una estada de dues o tres setmanes davant d’un llac finlandès, en companyia d’algunes famílies natives amb qui compartir en complicitat aquella pau. I és una persona conseqüent, perquè ho ha fet més d’una vegada.
Ens estalviaríem problemes de salut mental i física si ens obliguéssim a prescindir de tant de soroll, de tanta informació inútil, que generem nosaltres mateixos i a què estem enganxats. Molta gent acaba parlant en el mateix to de cantarella insistent i estúpida –ho sento, però ho he de dir– amb què alguns comentaristes esportius declamen suposades gestes i heroïcitats... que al cap d’unes hores ja no interessen a ningú, perquè ja ha sortit un nou miratge “informatiu”. Tot, per no dir res. Pitjor encara: per desconnectar-nos d’allò que realment ens podria interessar: el que un amic o familiar necessita dir, el que un desconegut necessita escoltar. Com deia Woody Allen: “Portem segles esperant que Déu ens digui alguna cosa. Si almenys la humanitat callés una estona...”.
Diuen amb força raó que no és més ric el que més té, sinó el que menys necessita. Crec que la veritable qualitat de vida, la “riquesa” màxima, és tenir prou espai per no haver de sentir el veí, i prou temps per poder-lo escoltar.

Xeno... què?

2009-09-17T15:52:00.000+02:00

El corresponsal de La Vanguardia a Roma, Eusebio Val, ens explica (17-09-09) la notícia d’un crim familiar a Itàlia. Resumeixo els fets per a comoditat del lector: l’immigrant marroquí Katawi Dafani mata la seva filla, Sanaa, de 18 anys, d’una ganivetada al coll, i deixa ferit el seu xicot, Massimo De Biasio, de 31 anys. De Biasio portava la seva xicota a la feina en cotxe, i Dafani, que els esperava, els va barrar el pas amb el seu vehicle. Sanna va intentar fugir, però Dafani la va perseguir, li va clavar un ganivet al coll, i va ferir De Biasio quan intentava protegir-la. El detonant del crim va ser la rebel·lió de la Sanaa, que fa pocs dies se n’havia anat a viure amb el xicot perquè el seu pare li prohibia tenir relacions amb un no musulmà. Fins aquí, els fets. Ara, alguns amaniments que hi aporta el corresponsal.

Eusebio Val es refereix a l’assassí com a “immigrante musulmán y devoto”. Més endavant esmenta que un alcalde de la comarca, “de la derechista Liga Norte, se apresuró a una lectura política de regusto xenófobo”. Segons aquest alcalde –continua Val– el succés “demuestra la imposibilidad de una integración con la cultura musulmana”.

Veureu que he marcat en negreta cinc paraules, que passo a comentar segons el meu llegendari mètode lexicogràfic i etimològic (permeteu-me l’autolloança per mantenir alta la moral del que predica en el desert).

Devot: persona que té “zel per la religió, per les pràctiques religioses”. Jo em pensava que les religions tenien com a fi atansar l’home a la divinitat pel camí del bé. Però si els seguidors d’una religió han de practicar l’homicidi per ser-ne devots, van per l’autopista del mal. Que jo sàpiga, els sacrificis humans als déus van passar a la història fa segles.

Xenòfob: “que sent odi als estrangers”. Desafortunada definició, la del diccionari, causada pel mal ús que s’ha donat a aquesta paraula, associant-la a racisme. Perquè xenofòbia ve de l’adjectiu grec xenos (estranger, foraster) i del substantiu fobos (espant, terror, por, fugida), no pas de misos (odi, aversió), com per exemple en “misogínia”. Una fòbia és una patologia que consisteix en la por a alguna cosa, situació o pensament. No és cap odi conscientment cultivat. De manera que xenofòbia significaria “por als forasters”. És delicte, tenir por? Si haguéssim de ser estrictes, resultaria que el periodista estaria associant una opció política a una patologia! La Lliga Nord italiana, dretana, té tendència a una disfunció mental, segons Eugenio Val? Que potser no hi ha gent d’esquerres amb xenofòbia?

Integració amb la cultura musulmana: què vol dir, “amb”? Qui s’ha d’integrar amb qui? El sentit comú diu que és el de fora que s’ha d’integrar en la societat que el rep. O és que hem de barrejar-nos tots, i que surti un pa com unes hòsties o un falafel com un tortell? I tornem-hi amb l’abús de la paraula “cultura”, quan en realitat el que es vol dir són “costums socials, maneres de fer”! La cultura, per a mi, són les ciències, les tècniques i les arts. Fer dejunis de dia i empatxar-se a la nit, resar a sant Nossequí de Nosseon perquè ens curi l’alopècia, portar tirabuixons i vestits negres del segle XIX i tantes altres collonades a què ens obliguen els ritus mal entesos i les supersticions poden ser, com a molt, tradicions, però no cultura.

La manca de cultura, de la veritable cultura, és la causa que la majoria de dones d’aquest món –com la Sanaa– estiguin supeditades als homes en nom d’una pretesa tradició i d’uns credos cecs i desvirtuats del seu significat principal: la permanent possibilitat humana de superar-se espiritualment. Però ja ho diu la Bíblia: “L’educació és per al neci com una cadena als peus o com manilles a les mans.” (Sir, 21, 19).

Zero en matemàtiques

2009-09-15T13:44:00.000+02:00

No cal fer gaires indagacions per esbrinar que la majoria de polítics catalans i espanyols han estudiat carreres de Dret o Ciències Polítiques: Menys Leopoldo Calvo-Sotelo, els altres quatre presidents que hi ha hagut a Espanya des de la democràcia han estudiat Dret. A més distància, dins la classe política segueixen els economistes, els filòlegs (Carod, María San Gil), i pocs en trobarem procedents de les facultats d’Enginyeria, Química (Heribert Barrera) o d’altres especialitats de ciències.
Conec força gent “de ciències” amb qui pots enraonar de literatura, música, filosofia i, sobretot, d’història, més enllà dels tòpics elementals. Diríem que poden elevar-se fins a nivells acadèmics sense gaires problemes. Són persones que s’interessen per moltes àrees del coneixement i que en tot cas les respecten encara que no les coneguin (o precisament per això). En canvi, hi ha un sector considerable de gent “de lletres” que gairebé fan ostentació de no saber res de matemàtiques, física, química, biologia o astronomia. Aquesta constatació és demostrable comprovant als mitjans de comunicació les heretgies científiques que deixen anar segons quins periodistes; les errades numèriques dels comentaristes, molts dels quals es col·lapsen a l’hora de llegir una xifra de més de vuit dígits; la manca ostensible de coherència, lògica i capacitat de demostració per part de la majoria de governants; i les impossibilitats matemàtiques i estadístiques amb què ens volen enganyar cada dia alguns aprenents de bruixot de la premsa i de la política.
Sóc de lletres. I vaig passar el batxillerat patint per culpa de la meva estultícia per a la cosa numèrica, que naturalment també es feia notar a classe de física i de química. Com que sempre m’ha atret l’astronomia, em vaig veure obligat a entendre constants matemàtiques i físiques, a bregar amb fórmules i equacions, fins que vaig arribar a captar i aplicar els càlculs més elementals d’aquesta ciència. Gràcies a això, m’he anat bastint un mínim coneixement científic que considero necessari per entendre el nostre món actual. No cal ser expert en física nuclear, però sí saber què diferencia un electró d’un protó, o posseir una vaga noció de la dualitat ona-partícula; cal tenir una idea bàsica de les distàncies astronòmiques; no cal –però és curiós i instructiu– plantejar-se i descobrir fins a quina distància màxima podem veure l’horitzó des de la finestreta d’un avió en la seva altura de creuer (només ens cal conèixer l’antiga definició de metre, recordar que la Terra és una esfera, i pensar una mica); és bo saber quina és i com es calcula la proporció àuria, tan sovint amagada –o ostensible– en edificis, arts plàstiques i en tants altres àmbits, entre ells el cos humà; és necessari saber què vol dir una expressió com 1,45 x 10^-8; i cal tenir una mica de sentit comú científic per no perdre més el temps amb missatgets estúpids dels que corren per la Web, segons els quals Mart es veurà a tal dia i tal hora de la mateixa mida que la Lluna quan fa el ple. En aquest país, no hi hauria tants de Plens que estan a la Lluna si les eleccions no funcionessin amb llistes tancades, i els votants poguéssim triar polítics amb solvència científica contrastada. Per exemple, polítics capaços de parametritzar els efectes del TAV per sota de la Sagrada Família a Barcelona i al Parc Central de Girona, preparats per entendre les inconsistències i contradiccions irritants de l’administració, prou valents per fer front a permissivitats mal enteses, i prou lúcids per adonar-se que perden milions d’euros en sancions i multes no cobrades.
I és que ja se sap: els de lletres sempre han tirat una mica a la bohèmia...

Meretrícia tolerància

2009-09-07T18:27:00.000+02:00

Penso que Joan Herrera, d’ICV, va dir coses encertades durant les declaracions que va fer l’altre dia sobre el putam a Barcelona. Però va anar més enllà del que és tolerable. Per més que ara vulgui matisar-ho, va proposar “crear zones de tolerància en alguns carrers on (les prostitutes) puguin exercir, sempre que els veïns hi estiguin d’acord”.
Això implica una negociació, un diàleg. Amb qui? No té prou problemes, el ciutadà, perquè a sobre s’hagi de posar a negociar amb proxenetes? I què hi guanya, el ciutadà? Que li facin descompte? I aquelles pobres noies, què hi guanyen?
El quid de la qüestió s’amaga en la paraula tolerància, mal entesa i encara pitjor aplicada. Entre altres coses que no vénen a tomb, el diccionari defineix tolerància com la “disposició a respectar les conviccions d’altri en matèria religiosa, ètica, política, estètica, etc.” De fet, tolerar vol dir “suportar en els altres alguna cosa que desaprovem; deixar-ho passar sense consentir-ho expressament.” Pot ser que no m’agradin, però “toleraré” les conviccions de tota mena mentre no ataquin directament les meves o, pitjor encara, no consisteixin en delictes o atemptats –camuflats sota la capa de costums o modes– contra les meves llibertats i drets.
Puc tolerar perfectament que algú no mengi faves per motius religiosos, com els pitagòrics. Però que no me les prohibeixi a mi, perquè se n’emportarà alguna com a obsequi.
Avui, hi ha la tendència a confondre tolerància amb permissivitat, de manera que si un fet o circumstància passa a tenir el vistiplau de certs col·lectius tolerants, és com si ja hagués assolit el consentiment i el permís tàcit de tota la societat. Així, es tolera que els nens –perdó: i nenes– puguin exigir què volen per sopar com si se’ls hagués de servir a la carta; que remenin, xisclin i agafin una rabiola en plena botiga si algun capritx els és denegat; que diguin el nom del porc al mestre, monitor, avi, veí o a tot adult que no els cau prou bé; que certa gent condueixi sense permís o sense assegurança; que hi hagi ganivetades cada cap de setmana a segons quines discoteques; que determinats elements violin sistemàticament les regles més elementals de la convivència... I tot això, segons els col·lectius tolerants, s’hauria d’arreglar amb la negociació, el diàleg i el Conveni de Ginebra. No serà que tenen una mena de síndrome d’Estocolm, i no precisament la de la Salander?
Sr. Herrera: estic d’acord amb vostè que cal legalitzar la prostitució, per dues raons: primera, perquè tot i que és una activitat reprovable, és una hipocresia inútil intentar prohibir-la. Legalitzar-la és molt més assenyat i cristià, ja que s’evitarien molts conflictes i que les putes les haguessin de passar tan ídem: treball regularitzat, alta a la SS, control i protecció sanitaris i seguretat personal no dignificarien l’ofici, però el farien més suportable. I segona raó: com apuntava avui, 7 de setembre de 2009, una intel·ligent carta al director a La Vanguardia, signada pel Sr. Carlos Barceló, d’Arenys de Mar, els ajuntaments farien molts calés només que apliquessin al col·lectiu meretrici l’impost per activitat comercial (al carrer) o en locals establerts, com a Holanda. Com demostrava el Sr. Barceló amb uns càlculs ben senzills, en una ciutat com Barcelona l’Ajuntament podria obtenir al mes uns “450.000 euros, suposant un 15 % d’impost. Suficients per pagar les nòmines municipals”.

Però no. Val més anar tolerant i deixant tots els conflictes en els llimbs de la al·legalitat, a veure si s’arreglen tot sols. Com deia l’escriptor irlandès Edmund Burke, “l’única cosa necessària per al triomf del mal és que els bons no facin res”. I és que, a més de bons, burros.

2.400 quilos de taronges

2009-09-03T19:50:00.000+02:00

L’article 623 del Codi Penal diu: "Serán castigados con localización permanente de cuatro a 12 días o multa de uno a dos meses: 1. Los que cometan hurto, si el valor de lo hurtado no excediera de 400 euros."

AVA-Asaja, associació valenciana d’agricultors, denuncia que amb l’actual legislació es poden sostraure fins a 2.400 quilos de taronges d’un camp i que, si t’enxampen, el màxim que haurà de pagar el depredador de cítrics serien entre 120 i 180 euros de multa.

La cotització del quilo de taronges, marcada per la Llotja de València, és actualment de 0,165 euros. De manera que 0,165 euros/quilo x 2.400 quilos = 396 euros. La vitamínica sostracció no arribaria a 400 euros i, per tant, segons l’article esmentat, la cosa quedaria en una simple falta per furt. Compte: no un delicte de furt, que es produiria efectivament si la quantitat superés els 400 euros.

La mecànica del truc consisteix a entrar en un camp, sense trencar cap tanca ni rebentar cap porta, cosa prou fàcil perquè, com tothom sap, els camps de fruita no solen estar en general tancats amb pany i forrellat. Llavors, es tracta de carregar a la furgoneta una quantitat de caixes de taronges que no superi els 2.400 quilos, i apa... cap al mercat. Això sí: aquesta collita només es pot fer quatre cops a l’any com a màxim, segons l’article 234 del Codi Penal, perquè llavors tornaríem a parlar de delicte. La reincidència està, doncs, assegurada a ritme d'estacionalitat.

I per què, entre 120 i 180 euros de multa? La llei diu que en casos de falta per furt s’ha de restituir el valor d’allò furtat, i assumir una pena d’entre 4 a 12 dies bescanviable per multa d’un a dos mesos, que s’estableix entre els 3 i els 300 euros per dia (ja té pebrots, aquesta oscil·lació absurda, i que vés a saber amb quin criteri s’aplica...). Com que els saltamarges solen desenvolupar una tendència marcada a la insolvència, la cosa es redueix, a la pràctica, segons fonts jurídiques properes als agricultors valencians, a una multa que sol quedar molt per sota d’allò que estableix el Codi i d’allò seria raonable i desitjable.

Tot això és exportable a d’altres productes i territoris, com molts ciutadans han pogut comprovar per experiència pròpia.

Com es pot ser tan recargolat per parir una llei que subtilitza i dilueix el robatori en furts, faltes, descuits i quotes límit? A mi, de petit, em van ensenyar que apropiar-se una cosa d’algú altre, sigui un xiclet o sigui un submarí, és robar. Amb totes les lletres. I que aquesta acció només és admissible per raons de pura supervivència.

Que 400 euros puguin ser la salvació de tanta gent que ha esgotat l’atur, i que a la vegada puguin ser considerats una simple falta és una irracionalitat insuperable, una cabronada immensa i un insult als ciutadans honrats.

No compreu, doncs, ordinadors portàtils de baix cost, bicicletes de segona mà, mòbils sense pantalla tàctil o caçadores al mercat. Compreu-ho tot de marca, de gamma alta i de sumptuositat notòria: que es vegi que hi ha calés. Potser així evitareu que us els fotin. I si porteu 300 euros a la cartera, procureu que aquesta sigui de pell i en valgui més de 100. Tot suma.

Faves a la catalana

2009-08-31T18:10:00.000+02:00

Vaig publicar a Presència, al número del 21 al 27 d’abril de 1991, un article sobre el futur de les llengües a Europa. Aquell text va passar –com era previsible– sense pena ni glòria, perquè ja m’explicareu a qui poden importar les elucubracions d’un servidor sobre un tema tan apassionant per passar la tarda de diumenge com és el del futur de les llengües celtes, o la posició del noruec en el mosaic lingüístic nord-germànic. Això sí: un parell o tres de col·legues van venir a comentar-me’n el final, amb un posat entre irònic i preocupat pel meu estat mental. I és que, entre d’altres conclusions, hi deia: “És prematur considerar l’efecte de la immigració africana a Europa, però no és descartable, en un termini llunyà, l’aparició de l’àrab com a llengua de segon nivell en l’àrea mediterrània (...)”. Com a segon nivell, entengui’s “segona llengua de comunicació”. Em van dir que allò era una bestiesa.
Han passat quasi 20 anys, i quan vaig al Veïnat de Salt –jo encara considero el Veïnat el meu bressol– hi veig una bona quantitat de rètols en àrab, xinès, rus... però sobretot àrab. També en trobo a Santa Eugènia, Sant Narcís... i fins i tot en fulletons, díptics i altres materials impresos per l’Administració, entitats bancàries, ONGs, empreses...
Quan jo era jove, gairebé tots els papers, rètols i cartells eren en castellà, i si volies veure alguna cosa pel carrer en estranger guiri només trobaves els anuncis de canvi de divisa als bancs i caixes: cambio, change, exchange, Wechsel, i, a la costa, algun on parle français o un English spoken a botigues i restaurants. Tot al contrari de Nova York, París, Londres o San Francisco, per exemple, on ja fa moltes dècades que trobes cartells en idiomes de mig món.
En aquests llocs, el fenomen té un deix de cosmopolitisme que el fa simpàtic. Vas i constates: “Mira, un restaurant grec veí d’un taller de reparacions turc, i més cap allà una església sèrbia al costat d’una llibreria bosniana. I no s’esbatussen...”. Als Estats Units van a pinyes o a trets per moltes coses, però ja no se solen esbatussar per l’ètnia d’origen perquè allà tothom se sap immigrant en un país on hi ha una llengua de comunicació per a tots, unes mateixes normes per a tothom, i una manera de viure que és la que és, i que si no t’agrada et fots i t’aguantes. Pots tenir la bandera del teu país d’origen penjada al davant del teu negoci. Perfecte. Però pagaràs els teus impostos, obriràs i tancaràs quan toca, i coneixeràs l’idioma perquè, si no, malament.
Aquí, no sé ben bé que passa, però acabem sempre a bufes. Quan érem petits, els del Veïnat anàvem a cops de terrossa amb els de Salt, tal com ho feien en d’altres pobles. Això sí, les beneiteries que ens dèiem eren en català.
Ara resulta que a Salt no solament hi ha garrotades multitudinàries per una bossa de patates fregides, sinó que les pinyes van amanides amb renecs i malediccions en àrab, bereber, paixtu, urdu... mentre s’ho miren astorats alguns parlants de cantonès, aimarà i romanès, tot esperant que vingui l’autoritat, que, en castellà, mirarà de posar pau.
L’única cosa en català que hi degué haver en tot aquest enrenou fou la notícia als mitjans locals. I és que el català ha passat a ser, almenys a Salt, una llengua no de segon, sinó de tercer nivell. Som tan moderns, cosmopolites i afavoridors de la diversitat que fins i tot podrem subtitular les baralles de carrer. Amb subvenció, és clar.

Cultura i costums

2009-08-28T18:55:00.000+02:00

Conèixer l’origen de les paraules –l’etimologia– és sempre alliçonador, curiós i útil. Sovint, serveix per detectar-ne un ús abusiu o impropi. Per exemple, agafem la paraula cultura. Comprovo la paraula en qüestió al diccionari de l’IEC, i hi llegeixo:

- 1. Acció de cultivar; l’efecte.
- 2. Conjunt de les coneixences literàries, històriques, científiques o de qualsevol altra mena que hom posseeix com a fruit de l’estudi, de les lectures, de viatges, d’experiència, etc.
- 3. Conjunt de símbols, valors, normes, models d’organització, coneixements, objectes, etc., que constitueixen la tradició, el patrimoni, la forma de vida, d’una societat o d’un poble.

La primera definició mostra que cultura és un derivat de cultivar, és a dir, d’obtenir un fruit a base del treball. I la segona descriu amb més amplitud i explícitament en què consisteix el fruit (els coneixements) d’aquest treball (que té diverses formes). Es pot derivar d’aquestes definicions la idea de “valor universal”, és a dir, que aquests coneixements són vàlids per a tota la humanitat. Si, com a fruit de l’estudi, algú descobreix una cura contra una malaltia fins ara incurable, se’n pot beneficiar tota la població, si la cobdícia no ho impedeix.

La tercera definició, per contra, s’aparta del binomi “cultiu / fruit”, ja que no pressuposa, en general, un treball, un esforç, sinó un seguit de circumstàncies, regles i visions del món perpetuades per tradició i de mal valorar universalment, perquè només són immediatament vàlides dins d’una societat concreta, i possiblement fins i tot xoquin frontalment amb la Weltanschauung o visió del món de la societat veïna. Si, en una societat, es considera tolerable que es banyin homes i dones a la mateixa platja, i fins i tot que practiquin el nudisme, és una circumstància d’aquella societat, que potser serà rebutjada violentament en d’altres entorns. Per tant, no és un valor universal ni exportable per se. No és cultura en el sentit estricte, perquè no és fruit d’un esforç conscient, sinó una actitud (que haurà costat, això sí, un esforç en el sentit d’haver hagut de superar unes altres circumstàncies prèvies que hi anaven en contra).

Per tot això, em molesta que certs periodistes, sociòlegs, comentaristes i derivats confonguin aquests dos aspectes de la paraula cultura. Que algunes o moltes senyores de l'entorn islàmic portin vel, xador, mocador, burka, burkini o el que sigui potser serà part de la seva “cultura”, però en tot cas entesa segons la tercera definició. Per tant, serà un dels seus costums, normes, manies, imposicions o desitjos. I punt. No serà mai un valor universal, sinó local, acotat a un temps i a un lloc. I per tant, tot i que l’he de respectar, tinc tot el dret de dir aquí a casa meva que no m’agrada, tal com d’altres poden prohibir el bany en comú a casa seva.

El pitjor de tot és que ens vulguin convèncer de la respectabilitat de certes idees, valors, conductes, actituds i supersticions imperants en determinades societats sota l’excusa que és “cultura”. Ja en tenim prou amb les nostres pròpies contradiccions, perquè a sobre hàgim d’acceptar les d’altres com si fossin veritats universals.

Salander, Dantès i d'altres repartidors de llenya

2009-08-27T19:11:00.000+02:00

Poca gent hi deu haver ja a Occident que no hagi llegit Millennium, la trilogia de Stieg Larsson, o que no estigui en el procés de fer-ho. Enganxen, aquestes novel·les. El mecanisme d’aquest èxit és fàcil d’explicar, perquè és el mateix que va utilitzar Alexandre Dumas amb El comte de Montecristo. Larsson ha creat un Edmond Dantès del segle XXI. Dit d’una altra manera: ha creat un personatge –la Lisbeth Salander– individualista, que, com Dantès, només vol que la deixin en pau, però que pateix un infern en vida per culpa d’una intriga política amb la qual no té res a veure. Una voluntat indomable, uns coneixements adequats, la possessió inesperada d’una fortuna i un fred i calculat desig de venjança fan la resta. La línia argumental bàsica és, doncs, la mateixa que trobem en la famosa i popular novel·la de Dumas.
Però compte amb el conte del Comte: els estudiosos de la literatura menystenen l’obra de Dumas, mentre ens volen vendre textos tronats, infumables i que només s’han llegit ells (o això diuen). És la història de sempre. Allò que el poble reconeix com a bo és sistemàticament ignorat i menyspreat per les élites saberudes. El mateix li passa a en Larsson, que és mirat de cua d’ull pels aristòcrates de les lletres. Torracollons, que arriben a ser... Encara no han entès quina és la sensibilitat actual. La gent del carrer està farta de correccions polítiques, de normes que no es compleixen, de pals a les rodes i d’hipocresies socials. I la Salander i els seus col·legues se les carreguen totes. Per això els lectors n’han fet un mite. Perquè té tots els ingredients: una dona jove, físicament poca cosa, no especialment atractiva, molt intel·ligent i calculadora, sense cap tabú ni mania, perillosa si l’ataquen, que no es deixa trepitjar per res ni per ningú, i capaç d’estimar... i molt.
És increïble el que pot fer el desig de venjança. Nietzsche pretén que el seu superhome transcendeixi el desig de venjança –equiparat a “justícia” per l’home comú– a partir de desprendre’s del llast del passat. Però la persona normal no és un superhome. Vol justícia, ja! Per això, l’Evangeli deixa un cert respir a l’home comú en la seva set de justícia quan, a més de les intangibles Benaventurances, que prometen sadollar-la als qui la pateixen, ens representa un Jesucrist que fot fora del temple els mercaders (Jn, 2, 13-23) a cops de fuet ben tangibles. Que bé que em quedo cada cop que llegeixo aquest passatge! Perquè no és la ira la que mou Jesucrist, sinó la indignació, dos conceptes que la nostra benpensant i hipòcrita cúpula dirigent confon de manera interessada: “T’emprenyes? Doncs cap al psiquiatre!” I és que, avui, la indignació és perillosa, perquè té ressons a revolta, a insubmissió, a políticament incorrecte. I l'home d’avui està santament indignat. Per moltes raons. De fet, les de sempre. Per això és un èxit la trilogia del malaguanyat Larsson. Per això encara és un èxit El comte de Montecristo. Per això seria un èxit l’Evangeli si ens el llegíssim amb una mirada incorrecta.
Però no tenim la voluntat d’en Dantès ni de la Salander...

Llegir?

2009-08-21T18:33:00.000+02:00

És ben clara la diferència sociocultural entre l’Amèrica anglosaxona (Estats Units i Canadà) i la majoria de països al sud de Rio Grande. També és força clara la diferència social, cultural i econòmica entre els països del nord d’Europa i els situats més cap al gol sud. Ja pot anar escrivint en Luis Racionero sobre les preteses bondats hedonistes, epicúries i regeneradores de la Mediterrània... (Vegeu el seu llibre La Mediterrània i els bàrbars del nord). Per què serà que no me l’acabo de creure? Doncs perquè mentre allà van fent, aquí esperem que ens vinguin a fer les coses els de fora. El patètic i abominable que inventen ellos d’Unamuno continua vigent.
Jo crec –una mica en la línia de Max Weber– que el treball és font de riquesa i de regeneració moral. No professo el calvinisme ni en vull fer apologia, però sí que hi veig alguns avantatges d’aplicació pràctica. El calvinista –i el protestant en general– treballa per guanyar diners, però no en sol fer ostentació. Els estalvia i els reinverteix per anar construint un negoci pròsper. (Això, dit de passada, s’acosta bastant a la manera de fer catalana, país que no té res de protestant. O sí?) I, a la vegada que fa calés, el protestant adquireix coneixements. Sap llegir i escriure, i fer comptes. Aquí intervé un factor religiós: la necessitat de llegir la Bíblia, de conèixer-la directament, que és una de les tesis més destacades de Luter. És com els jueus, que han de llegir els textos sagrats a la sinagoga cada dissabte, de manera que també es van autoobligar a aprendre de lletra. Que agafessin fama d’usurers ve del fet que eren els únics capaços de fer préstecs –l’Església prohibia als catòlics cobrar interessos– de portar comptes i de redactar documents comercials. Quan els jueus van ser expulsats d’Espanya, se’n van anar nord enllà, i aquí es van ensorrar les finances. Previsible...
Per tant, entre uns i altres, ja fa segles que al nord d’Europa llegeixen, i força. Unes dades: el 1750, a Anglaterra sabien llegir el 60 % dels homes i el 40 % de les dones. Aquests mateixos percentatges no els trobem a Espanya fins a 1910.
D’explicacions per a aquest desastre n’hi ha moltes, que passen per la desídia dels governs, la manca d’escoles, les guerres... Però n’hi ha una d’essencial, i és que al sud no ens calia llegir: la majoria de llibres eren de tema religiós, i, doncs, portadors d’uns continguts ja sabuts, practicats i interioritzats per la població, lletrada o no. La Bíblia només es trobava en llatí. No va ser fins el 1782 que l’inquisidor general Felipe Bertrán en va autoritzar la traducció al castellà, i encara amb reticències. El diari només se’l miraven els funcionaris, ja que fins ben entrat el s. XIX no hi va haver gaires papers que complissin una funció veritablement periodística, i en aquells anys els diaris, en les nostres terres, eren poc més que una barreja de BOE, d’almanac i d’ecos de societat. En resum, que aquí només llegia el capellà, l’alcalde, el mestre (si n’hi havia) i el metge. I el mateix passava a les colònies americanes d’arrel hispànica. I així els (ens) va.
Amb el pas del temps, s’ha anat gestant una classe dominant i funcionarial que fins fa poques dècades ha tingut el monopoli de la burocràcia, i que ho feia tot menys produir. Això sí, redactava indigeribles textos legals, perpetrava formularis, i feia fer mil i una voltes al sofert ciutadà. Ara que tothom sap llegir i escriure, s’han hagut de buscar excuses per continuar sobrevivint: per això, en aquest feliç país de ximples, hem de pagar per renovar el DNI, un document que ens obliguen a tenir; hem de pagar la SGAE per gravar els nostres propis documents en un CD; hem de pagar hores i hores d’autoescola mentre que als EUA tothom pot fer pràctiques de conducció de franc, acompanyat d’algun familiar o amic amb carnet, mentre porti al cotxe un indicatiu ad hoc, i després anar a passar l’examen sense pagar un dòlar; hem de pagar per registrar l’empresa que obrim, després de no poca burocràcia; hem de pagar bastant més per qualsevol publicació que en d’altres països; ens imposen lleis com la de protecció de dades, però resulta que no cal ser la Lisbeth Salander per trobar a Internet els noms, DNI, matrícules de cotxe i la multa que deuen a l'Administració els presumptes morosos de torn, en publicacions en format electrònic procedents de la pròpia Administració; i, per no allargar la llista, acabarem recordant que les tarifes de telefonia i Internet resulten insultantment cares en comparació amb els rics països del nord, amb el vistiplau de l'Administració.
Hem après a llegir, però continuem sense pensar, sense produir i posant traves a aquells que, fastiguejats de voler innovar i inventar coses, han de marxar a països protestants, on no hagin de protestar.

Protocol d'actuació en cas de presumpte robatori

2009-08-16T21:56:00.000+02:00

Les lleis i normatives legals vigents en aquest país sobre la preservació del dret a la propietat privada formen un conjunt molt elaborat de jurisprudència d'alt nivell que, per la seva precisió i justesa, resulta de complicada assimilació i apreciació per part de la gent del carrer, acostumada a basar-se en criteris simplistes nascuts d'un suposat "sentit comú". Per aquest motiu, s'acostumen a escoltar i a llegir opinions basades en un vague esquema que podríem anomenar "jurisprudència consuetudinària popular", i que no porta a res més que a confusió, a malentesos i a posicionaments forassenyats per part d'aquells poc avesats a la delicadíssima tasca d'interpretar els textos legals.
Per tot això, es presenta aquest Protocol, d'aplicació pràctica, per evitar a partir d'ara dubtes i accions poc adients amb l'esperit que ha d'imperar en l'aplicació de les Normes.

Protocol

1. De la presumpta entrada de persones alienes al domicili propi amb presumpta intenció de robatori

1.1. En primer lloc, cal definir "domicili propi", ja que molta gent es pensa tenir un dret adquirit ipso facto sobre un immoble pel sol fet d'estar pagant una hipoteca per residir-hi. Tècnicament, doncs, aquell domicili no és pròpiament "propi" fins que estigui liquidada la hipoteca en qüestió, i, per tant, qualsevol entrada de forasters en un domicili que presenti aquesta circumstància no estarà subjecta al present Protocol, sinó que haurà de remetre's al Projecte d'Esmena del Text Refòs del Protocol d'Entrada de Forasters en Domicili Impropi en sentit general, pendent d'aprovació en aquesta (o ulterior) legislatura.

1.2. En segon lloc, convé definir i acotar el terme "persones alienes", ja que en principi resultaria "persona aliena" tota aquella persona a la qual li resulta desconegut el domicili. Si, per exemple, la "persona aliena" pot demostrar que coneix aquell domicili per haver-hi estat prèviament, en companyia o no dels presumptes propietaris, resultaria improcedent aplicar-li el qualificatiu "aliena" en el cas que hi tornés a entrar, fet del qual es desprèn lògicament que tampoc no seria d'aplicació, en aquell cas, el present Protocol, i aleshores el fet quedaria exclusivament acotat en el camp de la sociologia veïnal, de les relacions socials i de l'antropologia de costums.

1.3. El concepte “presumpte robatori” aplicat en relació amb persones alienes és d’una mala fe i una baixesa moral tan greus, que queda automàticament exclosa la seva anàlisi, ús i consideració en aquest Protocol, ja que entenem que és un supòsit aberrant, menyspreable i vil arribar a sospitar d’unes persones pel sol fet de passejar-se reiteradament en un vehicle carregat d’eines de justificació difícil pels encontorns de propietats privades, d’entrar-hi i de sortir-ne amb més matèria de la que portaven en entrar-hi, si no és que s’ha observat amb testimonis, documentat notarialment i enregistrat, en algun suport susceptible de preservar informació visual i sonora, el fet exacte d’estar enduent-se’n material fent força en les coses, sempre que els protagonistes hagin estat avisats prèviament que es gravarà la seva activitat, requisit sense el qual la prova queda òbviament invalidada i castigats aquells que l’hagin intentat fer passar per bona. (Nota: està en estudi una modificació d’aquest punt 1.3., en el sentit que tampoc no seria motiu de sospita una observació que complís els requisits esmentats, a menys que hi concorregués el fet afegit, demostrat, testimoniat i gravat, que les persones alienes estiguessin clavant un raig d’hòsties al presumpte propietari).

2. De l’actuació del presumpte propietari del domicili en el cas d’entrada de persona demostradament aliena

2.1. El presumpte propietari, un cop ha comprovat l’alienitat de la persona o persones que entren en el seu domicili, ha d’actuar segons la seqüència següent:

a) Omplir el formulari TO-K-MU-9, que es facilitarà en les oficines de l’Administració local i autonòmica corresponents i habilitades a tal efecte, especificant-hi segons el cas les respostes a la sol·licitud d’informació que es demanarà a les persones alienes en qüestió:

- Vostès tenen intenció de:

1) Robar
2) Robar i violar
3) Robar, violar, ferir
4) Robar, violar, ferir i matar
5) Alguna combinació de les opcions anteriors
6) Altres preferències

b) Llegir en veu alta el formulari a les persones alienes, per si presenten algun impediment (ceguesa, estat etílic o similar, manca de llum, analfabetisme, mandra manifesta...) per efectuar-ne la lectura.

La lectura s’efectuarà en veu pausada i en els idiomes oficials dels 25 països de la CE, més tres a triar entre els emprats més correntment a països de fora de la CE, i que figuren relacionats al dors del formulari, a l’epígraf 2.z. Per facilitar l’aplicació pràctica d’aquesta normativa, es pot obtenir de l’Administració, en full a part, la traducció de les opcions a tots els idiomes esmentats juntament amb la seva transcripció fonètica, per la qual cosa és indispensable posseir el Certificat del Nivell D de català per sol·licitar-lo.

2.2. Un cop s’ha obtingut la certesa que les persones alienes han comprès i respost les qüestions esmentades en el punt 2.1., cal efectuar, per un procediment similar, la comprovació de quina és la quantitat i categoria de l’armament que presumptament puguin portar al damunt o bé en el seu equip de treball, vehicle o altre dispositiu habilitat per a la seva activitat professional.
A tal efecte, se’ls presentarà a consideració el formulari QTP-GO-LEXE, que també serà llegit en veu alta i en els idiomes previstos, i s’hi consignaran les informacions següents:

- Porten armes? SÍ NO

En cas negatiu, se’ls en presentaran algunes d’homologades (un mínim de 4), que caldrà tenir prèviament al domicili i en bon estat de conservació i d’ús, perquè triïn si els sembla pertinent.

En cas afirmatiu, es procedirà a establir exactament quina és la quantitat, tipologia, antiguitat, estat de conservació i d’ús de les armes i munició de la qual disposen –si és el cas– així com el grau de familiarització i destresa amb què poden fer-les servir. En aquest sentit, serà de molta utilitat consignar la documentació que els usuaris de les armes presentessin si fos el cas, i que els pogués acreditar com a mercenaris, paramilitars, exmilitars, membres de màfies i altres mèrits similars. Totes aquestes informacions s’inclouran en el formulari de la manera indicada, i, a l’apartat OBSERVACIONS, si s’escau, es podran afegir aspectes pertinents per a una major precisió de les dades obtingudes.

3. Procediment final

Efectuats els passos fins aquí descrits, el procediment es considera teòricament completat, i les persones alienes poden procedir a la seva activitat.

Hi ha, tanmateix, algunes precisions i matisos que es descriuen tot seguit:

- Opció “Avisar forces de seguretat”: s’ha observat la tendència, força generalitzada entre el públic, d’intentar avisar les forces de seguretat durant els primers estadis del Protocol, de manera bastant peremptòria i sense gaire reflexió prèvia. Per tal d’ajustar al màxim el bon funcionament de la normativa, s’aconsella retardar el màxim de temps possible aquesta acció, i fins i tot evitar-la per no impedir de forma abrupta la normal evolució del procés. En tot cas, no s’admetrà la validesa de l’avís fins que no s’hagi completat el punt 2.2 del Procotol.

- Opció “Amb això no hi comptàveu, eh?”: Aquesta opció sol consistir en l’ús abusiu, per part del presumpte propietari, d’alguna argúcia no contemplada per les persones alienes, poc coneixedores, en general, de la idiosincràsia del país. És, per exemple, molt comú i desagradable el llançament d’objectes contundents contra les persones alienes, tals com porrons, gerros de ceràmica “Recuerdo del Monasterio de Piedra”, volums del Costumari de Joan Amades, esquellots d’aram “Record de la Vall de Núria”, i altres elements desconeguts i potencialment perillosos per a elles. Per aquest motiu, aquesta opció, fins ara tolerada, queda actualment expressament prohibida per la seva perillositat.

En cas de produir-se aquesta circumstància, les persones alienes podran fer al·legacions en l’apartat preparat a tal efecte.

4. Annex

El Protocol preveu que, en funció del municipi, comarca, demarcació territorial o autonòmica on es produeixi l’entrada de persones alienes en domicili propi, els presumptes propietaris facilitin una llista, en els idiomes esmentats en els punts indicats supra, de noms i telèfons d’advocats d’ofici a disposició de les persones alienes, així com dels telèfons i adreces d’ambaixades, consolats i ONGs més il·luses de la zona, i dels particulars més ànimes de càntir dels voltants.

Fracàs escolar: l'inici

2009-07-31T12:41:00.000+02:00

No sóc professor, ni mestre. Però, quan tenia catorze, quinze anys, em passava l’estiu donant classes particulars a alumnes que havien suspès alguna assignatura i que l’havien de recuperar al setembre. Vaig aconseguir que aprovessin tots. Més endavant, amb disset o divuit anys, fins i tot havia preparat gent força més gran que jo per a l’examen de graduat escolar. També amb èxit. Com ho aconseguia? Tenia vocació de docent? Una mica, sí. Passa que m’ho posaven fàcil: els alumnes estaven “motivats”, de grat o per força. Els calia aprovar, i ells ho sabien. Els pares deixaven fer, i recolzaven els meus mètodes o les meves opinions. I jo, simplement, aplicava el sentit comú, i el mètode que usaven els meus propis professors: posava exemples simples i concrets, però exportables a casos generals. Situava un corrent literari en la seva època històrica, perquè l’estudiant es fes una idea de quin ambient s'hi respirava, i així entenia –i recordava per sempre– aquella associació d’idees. Sovint, explicava alguna anècdota o caricaturitzava un detall, ja que notava que amb això aconseguia fixar els conceptes en els meus alumnes. Però no els estalviava cap esforç: si havien de memoritzar, doncs els ho feia fer. I, sobretot, procurava construir quants més “ponts” millor: ponts entre la història i la geografia, entre l’art i la matemàtica, entre el llatí i les llengües modernes, entre les figures literàries i l’anàlisi sintàctica. Així, si un coneixement fallava per una banda, l’alumne tenia el recurs de recuperar-lo per una altra.
Jo no havia estudiat mai pedagogia, ni penso fer-ho. En tenia prou d'imitar el que feien els inoblidables Srs. Lluís Perich, Emili Rigau, Josep Clara, Jaume Ros, Lluís Sala, Lluís Inclán, i tants d'altres als quals dec bona part, no del que sé, sinó de com aprendre-ho.
Pensava jo –i ho continuo pensant– que un bon aprenentatge passa per tenir els coneixements ben ordenats. Un fet històric s’ha de saber situar en la línia del temps, però també de l’espai. Poca cosa obtindrà un alumne fent un treball extens sobre Tirant lo Blanc si no sap situar aquesta obra abans o després del Quixot, o si és incapaç de localitzar els seus escenaris principals en un mapa del Mediterrani. I si, a sobre, resulta que l’alumne comet una falta rere l’altra en aquest treball, no estarem començant la casa pel teulat?
En els últims anys s’han fet molts “experiments” en pedagogia. No calien, ni han fet cap bé, sinó al contrari. Professors i mestres: sincerament, algun de vosaltres em pot dir si la matemàtica “moderna” ha facilitat als alumnes l’aprenentatge de l’àlgebra, de les fraccions, o la utilíssima aplicació de la “regla de tres”? (Per cert, aneu preguntant a la mainada en què consisteix això de la regla de tres, a veure si n’hi ha gaires que us ho responguin correctament). Algun de vosaltres considera que l’aplicació de les teories de la gramàtica generativa i transformacional a les aules ha millorat la capacitat de comprensió i de redacció? No era més senzill allò del subjecte i el predicat, el complement directe, l’article, l’adverbi, etc., que no pas el “sintagma nominal”, el “determinatiu” i altres elucubracions més pròpies de la investigació lingüística?
Quan tenia quinze anys, una anècdota em va fer veure que no anàvem pas ben gens gota bé. Un dia, fent classe a un alumne –d’uns 11 anys– el seu pare es lamentava que el nano no tenia les idees gaire clares, que gandulejava, que perdia el fil... Ell recordava que, de petit, a l’escola els ensenyaven les quatre regles, una mica de gramàtica, estudiaven mapes físics i polítics, un pessic d’història... i que tenien molt clar cada cosa què era i per a què servia. Jo li vaig respondre que era fins a cert punt normal que la mainada anés despistada, perquè els plans d’estudis estaven llavors en plena efervescència, transformació i metamorfosi. Li vaig dir: “home, és que ara no fan geografia ni història. Ara fan socials”. I el nen va intervenir amb una pregunta fatídica: “Què vol dir, geografia?”. Al pobre pare, una mica més i li agafa un atac.
Des de llavors he tingut molt clara una de les causes del fracàs escolar. De les altres, en parlarem un altre dia.

Evidències

2009-07-20T19:50:00.000+02:00

És força irritant que algú negui una evidència. Ara algú preguntarà: “i què és una evidència per a tu?”. Doncs allò que és demostrable, que és capaç de ser reconegut per la raó, pel sentit comú, i constatable com a cert si se segueixen les lleis de la lògica.
Per exemple, per a mi és evident, demostrable, constatable i tangible que la majoria de campanyes que fan els nostres actuals governs són una collonada. Perquè no serveixen per a res. Com tampoc no serveixen per a res els intents naïfs de l’administració per posar ordre i seny en una societat acostumada cada dia més a prescindir-ne. Posem-ne només tres exemples:

- Els intents d’acabar amb els graffitis.
- Els intents d’evitar el comerç dels “llauners” als barris de Barcelona.
- Els intents d’impedir que segons quins visitants d’aquella i altres ciutats vagin vestits com per estar a la platja quan van a fer les seves compres o consumicions.

Quant al primer, no recordo cap campanya institucional ad hoc. Massa tolerància institucional, la llibertat d’expressió mal entesa versus la llibertat de tenir les pròpies parets netes, i un concepte erroni d’expressió / art ens han portat allà on som.
El segon exemple: després d’inútils campanyes per fomentar el civisme, ara l’Ajuntament de Barcelona es planteja multar els compradors de llaunes als venedors ambulants. No cal cap sociòleg per vaticinar-ne els resultats, ja que al reportatge sobre el tema que van oferir l’altre dia a TV3 ja es veia quins serien: uns quants “usuaris” del “servei” declaraven que ells no pensaven pagar cap multa que els vingués. Així de clar.
El tercer exemple és comparable al segon quant a llastimosos resultats, mentre vagin aplicant-hi campanyes que paguem entre tots, i mentre es cobri només una de cada cinc multes que s’imposen per conductes incíviques, com indicava avui un mitjà informatiu.

Continuar amb la pretensió que les campanyes, els somriures, les multes de fireta i els consells arribaran a fer algun efecte és negar l’evidència.
Continuar pensant que la majoria de ciutadans ens creurem eternament que una pintada qualsevol, sense cap sentit del traç ni de la proporció, és una “expressió”, una “mostra artística”, és negar l’evidència. (Aprofito per preguntar per què esborren els grafitis de la zona turística i “noble” de la ciutat –Barri Vell, etc.– si tan artístics són. I també aprofito per dir que, en tot cas, els ciutadans ja som prou grandets per decidir si volem tenir art a les nostres parets o no. Negar aquesta premissa és una imposició. Com explica el filòsof gironí Terricabras, no existeix un dret sense un deure que li faci de contrapès: els ciutadans no tenim cap deure d’oferir les nostres parets per fer-hi pintades; per tant, els que hi fan pintades no tenen cap dret a fer-les-hi.)
Continuar creient que segons quines persones deixaran de passar de tot perquè algú els ho digui amb una caríssima campanya cívica és negar l’evidència.
Sabeu com ho fan, els comerciants dels Estats Units, per evitar que els compradors entrin al seu establiment semivestits de Robinson Crusoe? Doncs posen una cartolina –escrita a mà, si cal, i ben barateta, doncs– que diu: “No shirt, no shoes... no service”. Ni campanyes, ni osques!

Aquí podríem fer el mateix, si no fos que l’ajuntament ens vindria l’endemà amb un impost per haver posat el cartell.

Horaris estrafolaris

2009-07-16T19:59:00.000+02:00

Consulteu Americans Traveling Abroad: What You ... - Google Llibres
Hi trobareu una llista amb la majoria de països del món i els seus horaris de banca, de negocis i de comerços. Més que res, hi podreu constatar allò que ja sabíem: que a Espanya, a Catalunya, a Girona, els horaris de negocis i comercials són, com a mínim, curiosos. Al migdia, sembla com si la majoria del país tingués la mateixa lentitud de digestió d’una boa constrictor. Un servidor, ni els diumenges no passa dues hores a taula per dinar. Però entre setmana veus força gent entaulada als restaurants cap a les dues de la tarda, i que s’hi estan ben bé fins a les quatre o més tard.
Vas a comprar, al matí, i comproves que alguns establiments aixequen la persiana cap a les 10. Penses: “Saps què, ja hi aniré més tard, que ara tinc d’altres coses a fer.” Però compte, perquè a les 12.59 et trobaràs la persiana baixant amb tota la decisió d’una guillotina. I espera’t, llavors, a les quatre o a les cinc perquè tornin a obrir. Això sí, un cop s’han decidit, posen la directa i allò no ho para ni Déu fins a les vuit ben tocades, o les nou, si convé.
Llavors, entre tancament, fer caixa, arribar a casa i tota la pesca, resulta que el personal comença a sopar just a temps per començar a veure la programació de nit a la TV, de forma que per poc que s’hi enganxi –no entrarem avui a analitzar a què– li toquen les dotze o quarts d’una. Entre una cosa i l’altra, a dormir a la una, i l’endemà no som ningú. Ah, i, si tenim nens, la cosa es complica encara més, perquè bé els hem de dedicar temps... Quin temps!?
Si a aquests horaris d’opereta hi afegim les eternes reunions de feina –reconegudes en general com a inútils per la majoria però mai denunciades fermament com a tals–, la pressió, pressa i neguit amb què es treballa, la improvisació, la desmotivació, la manca de reconeixement i altres delícies, no m’estranyen els nostres anèmics índexs de productivitat.
Parles amb tècnics, enginyers, químics i altres professionals que han treballat a Alemanya, per dir un país de solvència contrastada en el tema de l'eficiència, i solen coincidir en dos aspectes:
1.- Aquí –poseu-hi el nom del poble català que vulgueu– es viu molt bé pel clima, pel menjar, pel mar i la muntanya, etc.
2.- Aquí ens passem massa hores a la feina, no produïm ni la meitat que a Alemanya, tenim un lleure fragmentat, estantís i estèril, anem estressats, emprenyats, fotent-nos cops de colze, amb un sou escanyolit en comparació, i acabem espatllant amb la cua allò que hem pensat amb el cap.
Fem-nos-ho mirar, o potser haurem de revisar si l’Àfrica comença (o s’acaba) als Pirineus.

Al·lèrgia a la "sinèrgia" i altres misèries

2009-07-15T17:52:00.000+02:00

Fa 250 anys, el llatí era encara la llengua vehicular de l’estament acadèmic europeu. Matemàtics com Gauss o Euler –aquest darrer amb un llatí inusualment transparent–, físics, químics, filòsofs i lingüistes s’hi comunicaven amb facilitat amb els seus col·legues de tot el continent. Aquells xicots sabien, amb més o menys gràcia i encert, expressar les seves troballes, conclusions i dubtes a través d’una llengua que, per a la majoria d’ells –d’origen germànic– no devia ser de fàcil aprenentatge.
Avui, l’anglès ha substituït el llatí en aquest rol. De manera més o menys proficient, la comunitat acadèmica el fa servir amb la mateixa intenció que els seus il·lustres predecessors usaven la llengua llatina. Però en les nostres tan turístiques i tan xenòfiles terres sorgeixen els dubtes sobre la pretesa habilitat lingüística d’aquells que l’haurien de tenir per suposada, com la valentia se’ns suposava, al final del servei militar, a aquells que ens va tocar fer-lo.
Són dubtes que sorgeixen automàticament en constatar la manca de coneixements sòlids d’anglès –llevat de conegudes i escasses excepcions– en personatges que ostenten càrrecs de responsabilitat i amb capacitat de decisió, tant en l’esfera pública com privada. Això tindria excusa i agafador pel fet que, per edat, la majoria d’aquestes persones van patir la sequera idiomàtica a què ens va sotmetre el franquisme. El règim, tancat en si mateix, procliu al “que inventen ellos” i suspicaç davant tot aire exterior portador de virus democràtics –o, encara pitjor, comunistes– ens limitava a uns precaris estudis de francès que molts vam polir per la via de la praxi au-déla des Pyrenées: entre Perpinyà i Taizé, per exemple.
Però l’excusa ja no s’aguanta entre generacions més joves, que se suposa que han estudiat l’anglès amb els millors mitjans de què disposa el nostre benaurat Departament d’Educació.
I la cosa ja clama al cel quan t’adones que molta gent que hauria d’expressar-se amb un mínim de soltesa en anglès no solament no ho aconsegueix, sinó que fracassa estrepitosament en la pròpia llengua (i aquí podeu substituir la variable “pròpia llengua” pel català o el castellà, segons convingui). És a dir, no és que hi hagi un complot per destrossar el català. És que hi ha gent capaç de destrossar qualsevol llengua, la pròpia inclosa. (Sobre l’abstrusitat de l’ortografia catalana, que Fabra va apuntalar, i que sembla especialment programada per fer que la nostra llengua s’autodestrueixi, ja en parlarem un altre dia).
En molts textos d’empresa o institucionals, apareix a cada moment la paraulota “sinèrgia”. Em fot un fàstic tremend. Per dos motius: perquè hauria de ser “sinergia” –sense accent, cony!!–, i perquè la fan servir com a comodí, panacea, subterfugi i solució fàcil per acabar no dient absolutament res. Forma part de tot aquest discurs pedant i políticament correcte que omple els textos de “pares/mares”, “associats/des”, “micos/mones”, de conceptes de factura anglicitzant com “intersocial”, “lectoescriptura”, i de paraules que ja foten basca de tant veure-les usar amb nul·la imaginació: “eficiència”, “innovació”, “desenvolupar”, “implementar”, “gestió” i tantes altres que només serveixen per farcir el text.
I és que, avui, escriu tothom, tingui o no tingui res a dir, domini o no el llenguatge escrit. No sé res de mecànica, frenologia, hidròlisi, sigil·lografia o cultiu de tulipes: ergo, no solament no se m’acut practicar aquests àmbits del coneixement, sinó que tampoc no en sabria dir res. Però, en canvi, gairebé tothom s’atreveix a escriure. No solament de la seva especialitat, sinó del que sigui. I de quina manera! Tothom és lliure de fer el ridícul, però no d’emprenyar el proïsme amb textos buits, malgirbats, inconnexos, incorrectes i farcits de faltes, de majúscules innecessàries i amb puntuació absolutament pitòfia.
Hi ha una anècdota que il·lustra perfectament el vici de ficar-se en especialitats alienes. En el segle XIX, un metge gironí, el Dr. Mata, va passar a exercir a Madrid. Era veí de replà del conegut poeta Bretón de los Herreros. Aquest literat rebia moltes visites, algunes de les quals es confonien de porta i anaven a trucar a cal metge. Cansat de tanta trucada, el Dr. Mata va penjar un rètol a la porta que deia: “En esta dirección / no vive ningún Bretón”. El poeta i veí, molest pel rodolí, va replicar amb un altre cartell: “Vive en esta vecindad / cierto médico poeta, / que dicen que en cada receta / pone ‘Mata’, y es verdad.”
Que cadascú es dediqui, doncs, a allò que sap fer, i anirem més bé. I, qui vulgui escriure, que estudiï el llenguatge i que practiqui. I, quan tingui temps, no estudiï pas anglès. Es limiti, sisplau, a aprendre’l.

D'ètica i d'educació

2009-07-14T18:35:00.000+02:00

Fa 2.500 anys, Confuci exposava la seva visió de la política: una acció de govern basada en l’ètica i en el ritu, més que en la coerció. Venia a dir, l’home, que si el de dalt ha d’aixecar la vara a cada moment per fer que els de baix vagin pel bon camí, malament anirem. Perquè –creia ell– tothom intentarà defugir el càstig i anar fent la seva. En canvi, per la via de l’ètica, i donant exemple aquell qui mana, els de sota seu miraran de complir allò establert perquè sentiran vergonya si no ho fan. Exposat alla brutesca: “Si qui està per sobre meu no es pixa pel carrer quan li ve de gust o li convé, no seré jo qui ho faci”.
Això tan senzill d’entendre s’ha capgirat avui i aquí fins a extrems que serien risibles si no fos que fan plorar. Ja no es tracta només que el senyor Camps hagi presumptament acceptat uns trajos dels de mala peça al teler, o que en Berlusconi tiri de meretrius ad maiorem gloriam de la seva ja caduquejant persona. Es tracta del fet que la majoria dels que manen fan ostentació de qui la fa més grossa, o llueixen impunement les seves mancances. I els de baix ho imitem perquè –és clar– qui ens ha de dir res?
Ens convé ètica. No pas la vaticana: faríem molta més feina amb la de l’Evangeli. O la confuciana, per als més propensos a la urticària psíquica quan es parla de religió. Però ètica. Pragmàtica. És a dir, practicable i practicada. En això, estem a anys llum del món anglosaxó, germànic o nord-americà. I em direu: “però si els americans són bel·licistes, agressius, capitalistes, ignorants, prepotents i xulos”. I jo us diré: “Heu estat allà per poder-ne parlar?” O també: “I nosaltres, com som?” Els americans potser no sabran on és Barcelona, però caldria veure quants de per aquí situen correctament Seattle, Atlanta o Filadèlfia al mapa. Els americans –potser confonem el poble americà amb els lobbies USA i els grups de pressió– seran com seran, però no se solen pixar per les cantonades, no deixen les llaunes de beguda en qualsevol ampit o banc públic, compleixen bastant més que aquí les normes cíviques bàsiques, diuen sorry, excuse me i thank you les vegades que faci falta cada dia, i somriuen al client tant si són cambrers com empleats de benzinera com assessors financers d’un banc. Són pragmàtics. Tenen respecte pels seus ritus, símbols i dirigents. Actuen, no es limiten a teoritzar. I compte si fas el ximple, perquè no trigaràs ni tres minuts a tenir un agent de policia que, sense gaires manies, et posarà en el teu lloc. Feixisme? No. Més aviat efecte acció-reacció, consensuat per una amplíssima majoria de ciutadans. No com aquí, que evitar la sanció, saltar-se la norma, fotre’s del mort i del qui el vetlla i esquivar les responsabilitats és motiu de fatxenderia, lloança i felicitació dels amics i coneguts. Llatins fins a rebentar!
No tenim referents. Hem perdut els que teníem, i ara ens limitem a seguir uns difusos conceptes –teledirigits pel pensament únic– com per exemple un vague sentiment ecologista exculpador; o allò de “entre tots ho farem tot” però la majoria no fa res; o la dissolució de les responsabilitats en la culpa col·lectiva –“la culpa és de la societat”– i altres ensaïmades sociològiques de similar calibre i d’igualment nefasta digestió.
Alguna cosa falla quan a Washington hi ha pinyes per entrar a l’exposició sobre Abraham Lincoln al Museu d’Història Americana, mentre que aquí mig país encara justifica i lloa el dictador trenta-cinc anys després de mort. No fos cas que en retirin el nom d’algun carrer. Això sí: aquest mig país s’empitofa parlant de democràcia i d’ètica. I l’altre mig, que s'empitofa igual, no s'atreveix a reivindicar allò que a d'altres països seria de calaix, però afavoreix que tothom qui vulgui exerceixi d’ecologista, oenagero i saltamarges de cap de setmana, o de dia sí dia també. Què es pot esperar d’una gent que multem els d’U2 perquè es passen de decibels en un concert, mentre milions de ciutadans ha de suportar estoicament els sorolls del veí, de les sirenes, de les obres mal engiponades, dels concerts i dels bars d’estiu (i d’hivern)? Què es pot esperar d’una administració local que fa pagar impostos per un simple cartell a la nostra botiga on avisem que fem reformes, mentre els que embruten amb esprai les façanes i parets alienes són considerats futures promeses del disseny?
No hi ha nord, no hi ha ètica. A algú, li interessa molt que sigui així. Per alguna cosa l’educació a l’escola i a casa –la base de tot plegat, juntament amb la gestió econòmica– està com està. (Vegeu, com a antídot al Trafalgar educacional, el duríssim però realista document http://www.nodo50.org/filosofem/IMG/pdf/panfleto-antipedagogico.pdf).
Si tornés Sòcrates, tornaria a demanar cicuta. Alexander von Humboldt, que va posar les bases dels sistema educatiu alemany modern, no hi entendria res. Si tornés Confuci, es fondria de vergonya. I si tornés Jesucrist, agafaria el fuet i ens fotria a quasi tots no solament fora del temple, sinó del planeta.

Bentonita i altres sorpreses

2009-07-13T18:04:00.000+02:00

Si llegiu l'interessant article d'en Joan Arnau al El dimoni (http://www.eldimoni.com/article.php?id_article=4787) veureu que l'iceberg del TAV i del tren convencional per sota Girona encara és més gros del que imaginàvem. No solament hi ha sorolls, vibracions, desviaments del trànsit, obstacles i molèsties vàries. També hi ha contaminació dels rius. L'Onyar i el Güell mostren colors poc habituals, com s'explica en l'article esmentat, a causa d'un material emprat en les perforacions, la bentonita, que hi va a abocar. Què passa, amb els aqüífers? Aquesta és una més de les sorpreses a què ens haurem d'habituar els veïns dels barris afectats.
Però n'hi ha més: per exemple, els quatre pous de 15 metres de fondària i 5 de diàmetre que es faran a la zona de la Farinera, Ramon Turró, Francesc Artau i voltants, per injectar formigó durant el pas de la tuneladora per la zona. Això se'ns va explicar a la reunió que Adif i l'Ajuntament van convocar a la Farinera a primers d'aquest juliol. I compte: la broma, entre un pou i l'altre, durarà un any com a mínim. La plaça Tomàs Mieres quedarà "afectada" per tota la maquinària auxiliar que s'hi instal·larà d'aquí a uns dies. Ja té c... que, quan els interessa, van prou ràpids a fer les coses. I els veïns, avisats en només 20 dies, a aguantar-se.
Però això no és tot: si consulteu els plànols del TAV i els de la línia convencional que hi ha en PDF a la web consistorial (http://streaming.ajgirona.org:9090/trengirona/4linia_convencional_plBasic.pdf) veureu que precisament a la plaça Tomàs Mieres apareix projectada una sortida d'emergència per a la línia del tren "normal". D'aquesta sortida, i d'altres que hi ha marcades, no n'han parlat encara. Potser perquè la Sra. Salamaña i el Sr. Pluma encara no tenen ni idea de com serà, ni de quan es farà?
I per què no hi ha sortides d'emergència marcades en el plànol corresponent a la línia del TAV?
Té ja algú clar què en faran, del viaducte? Té algú clar si les mercaderies perilloses passaran també per sota Girona o es farà una línia fèrria especial al costat de l'autopista? (que també tindria pebrots, la cosa, ja que s'hagués pogut fer tot passant-ho per allà, a cel obert!). I tenim clara els gironins la salvatjada que representa fer també soterrada l'estació d'autobusos? Això, pel que veig dia a dia, poca gent ho sap.
De fet, em pregunto si algú d'aquesta beneïda ciutat sap realment alguna cosa de tot plegat. Cada vegada tinc més clar que sí, però aquest algú ja no té el despatx aquí.