Tanqueu la Borsa!

“Crec que les institucions bancàries són més perilloses per a les nostres llibertats que els exèrcits permanents. Si mai el poble (...) deixa que la banca privada controli els seus diners, primer mitjançant la inflació, després per deflació, els bancs i les corporacions que creixeran al seu voltant desposseiran el poble de totes les seves propietats, fins que els seus fills es despertin sense sostre (...). El poder d’emissió (de diner) que tenen els bancs els hauria de ser retirat i retornar al poble, al qual pertany pròpiament.”

Aquestes paraules no són de Karl Marx, ni de Lenin ni de cap anarquista. S’atribueixen a Thomas Jefferson, tercer president dels Estats Units, pàtria del capitalisme. No se sap del cert si són seves, però en tot cas reflecteixen una visió de futur que ara s’ha fet tristament present.

D’entrada, ja aviso que no entenc res d’economia. Però encara tinc prou sentit comú per distingir que n’hi ha dues menes: la productiva i la financera. La primera, òbviament, produeix béns de consum, i la segona aporta els diners que permeten a les indústries, empreses i comerços disposar de diner quan cal comprar matèria primera, ampliar les instal·lacions, comprar maquinària nova... Dins de l’economia financera hi ha bancs, caixes, les borses, i, darrerament, un poti-poti d’entitats conegudes com a agències de qualificació i grups d’inversió: Goldman Sachs, Standard and Poors, Moody’s, Fitch i alguna altra cova de lladres.

No tinc res a dir de l’economia productiva, perquè és inherent a la humanitat produir, intercanviar, vendre i comprar productes en allò que anomenem mercat, tant per necessitat com pel plaer que poden proporcionar. I entenc que aquest mercat tendeix a autoregular-se: si puja massa el preu de les patates, la gent en compra menys o es passa als cigrons. Si baixa el seu preu per excés de producció, els productors no en planten tantes i aprofiten la demanda de cigrons per plantar-ne més que no pas patates. I així ha estat des del neolític, amb conegudes i puntuals excepcions totalitàries.

Sí tinc a dir, en canvi, de l’economia financera: quan una empresa necessita diners, o va al banc i demana un préstec, o, si pot, entra en borsa, on posa en venda les seves accions. Que l’empresa va bé? Doncs les accions pugen. Que no? Doncs baixen. Però això és un joc perillós: en primer lloc, perquè ha arribat un moment en què s’està venent fum: les accions tenen el valor que en el “mercat” financer se suposa que tenen, i que fluctua en funció  d’especulacions; i en segon lloc, perquè amb les tecnologies actuals és molt fàcil manipular les informacions per fer pujar o baixar artificialment el valor de les accions. Aquí intervenen les famoses agències esmentades. Però la cosa no acaba aquí: la suma del deute públic i privat d’un país forma el que s’anomena deute extern, amb el qual especulen no solament aquestes “infal·libles” agències, sinó també organismes tan sospitosos i obscurs com l’FMI o el Banc Mundial.

Resumint: ha arribat un punt en què estats tan potents econòmicament com la majoria dels que formen el nucli de la Comunitat Europea estan en mans, literalment, d’aquestes bandes de pirates que formen l’economia financera actual. No hi ha diner, diuen. Els estats no tenen la confiança dels mercats, diuen. I no s’entén –a menys que comencem a pensar molt malament de les implicacions que hi tenen els nostres polítics (i potser ho encertarem)– que els governs no tallin en sec totes les operacions financeres fins a nova ordre. Quan hi ha mala mar, els pescador no surten. I encara menys si a sobre hi ha pirates esperant atacar-los. Llavors, pregunto: què hi fan, les borses, obertes amb un temporal com aquest? Per què s’apliquen impostos als empresaris i als treballadors, i en canvi gairebé no se n’apliquen als guanys especulatius en borsa? Per què, en plena crisi, s’esgoten en un moment les emissions en bons de la Generalitat?

Doncs perquè en realitat no hi ha crisi. De calé, el que es diu calé, n’hi ha, i molt. La solució –difícil sense un govern fort recolzat per la voluntat popular– és extreure’l dels paradisos fiscals, tancar a la presó els que n’hi tenen i els seus intermediaris, limitar les operacions borsàries ultra-ràpides, gravar les altres amb impostos i collar la banca. Si els seus accionistes volen jugar a especular en borsa, que ho facin amb els seus beneficis i amb els seus propis diners. No amb els de tots els clients. I si no volen passar per aquí, doncs nacionalització i demà serà un altre dia. Això no és marxisme ni comunisme ni cap altre –isme. És sentit comú. Que una cosa és el mercat lliure i l’altra lliurar-se de miserables i corruptes mercaders.