Desconstrucció

A aquestes alçades ja no deu quedar cap il·lús dels que deien, fa sis anys enrere, que els pisos i els terrenys són una inversió segura perquè no havien de baixar mai de preu. Ara hi ha gent que passa la nit al carrer per poder accedir a la compra d’un pis nou per 60.000 euros. Són d’aquells immobles que han passat a formar part del patrimoni de bancs i caixes –bé, caixes, ja poques en queden– i que ara no saben què fer-ne i quasi els regalen. Vaig pronosticar fa molt de temps que molts s’haurien de menjar el totxo amb pa amb tomata, i així ha estat.

Vist que tinc més capacitats profètiques que la majoria d’economistes, banquers i d’altres “experts” en les lleis del mercat (o, dit d’una altra manera, en les lleis de la selva), m’atreveixo a fer un nou pronòstic-proposta. Si es vol sortir de la crisi en un país –aquest– on la cosa està que peta per excés de totxo i per manca de productivitat, per què no combinem tots dos factors perquè s’anul·lin entre ells? És a dir, es tracta de produir alguna cosa que redueixi el totxo sobrer. I d’això se’n diu desconstrucció, que és la paraula contrària a construcció i que, a més, està de moda entre cuiners i d’altres famosos que fan i desfan.

Concretant, es tractaria d’analitzar pis per pis, casa per casa i bloc per bloc, i decidir si allò està en condicions mínimes d’habitabilitat, d’equilibri estructural i de no fer nosa a la trama urbana. Si resulta que aquell immoble és un sac d’ossos humit, vetust, caduc i brut, es valora en funció dels paràmetres que calgui (situació, proximitat al centre, vista, llum natural, equipaments, superfície, etc.), s’agafen els inquilins i se’ls atorga un pis nou dels que ara estan buits, i que igualment quedarien desocupats in aeternum per falta de comprador. Els immobles buidats són posats a mans d’empreses constructores i promotores actualment sense feina, perquè els enderroquin. Al solar resultant, s’hi fan pàrquings lliures o simplement serveixen per esponjar barris excessivament carregats.

Naturalment, la millora que això suposa per als nous inquilins es compensarà mitjançant uns pagaments raonables per la seva part, i que revertiran en un fons general de compensació controlat per l’Administració.

Que els promotors hi perdran quasi tot el que van invertir? Qui juga, s’arrisca, i no tenim per què pagar-los els seus riscos. No volien mercat lliure? Doncs aquestes són les seves implacables lleis. A més, ja tindrien feina enderrocant antigalles.

Aquest procés no s’hauria d’aturar fins que el nombre d’immobles disponibles i en condicions quedés per sota del nivell de la demanda, de manera que es tornés a impulsar la construcció. Això sí, supervisada per unes lleis assenyades que impedissin l’especulació.

La runa resultant es podria transportar fins a Holanda, on els cal molt de material per omplir els seus polders, o bé es podria acumular al damunt de la seu de Goldman-Sachs fins que no en quedés ni el record.