Indignitats de restaurant

Entenc que la bonança econòmica que es va viure en aquest país en els darrers decennis va propiciar el fàcil accés de tota mena d’individus a plaers que abans estaven reservats a la gent amb “possibles”: teatre, restaurants, clubs de tennis, de pàdel, d’hípica, de ioga i de repartiment d’hòsties orientals. Però també entenc que aquesta desitjable democratització econòmica no ha anat paral·lela a una evolució cultural, cívica i ètica que hauria de donar-li categoria i sentit. Efectivament –i ho puc demostrar en no pocs casos– hi ha molts impresentables –generalment i curiosament, de Lletres– que han pogut pagar-se la universitat però són incapaços de redactar mitja pàgina de text amb coherència. I aquí no parlo de simples faltes de català, sinó de coherència: no són capaços d’expressar-se per escrit ni en castellà ni en català ni en cap altra llengua de la galàxia. Però tenen títol, i fins i tot càrrec, i l’han de lluir publicant llibres en els quals el corrector deixa la pell per fer-los llegibles. O han de fer-se veure anant a l’òpera sense saber si Puccini era un compositor o el perfum que gasta en Berlusconi. O te’ls trobes de viatge i fan bandera de no tenir ni idea ni respecte per la història, la llengua, els costums i el fer del país on són. O, més sovint, te’ls trobes al restaurant. I llavors això ja és l’arribada dels bàrbars.

No és pas la primera vegada que surto indignat d’un restaurant dels de per aquí Girona i voltants. (Això no vol dir que sigui un problema exclusivament gironí: a la resta del país passa més o menys igual). Res a dir de la qualitat dels plats, ni de la netedat, ni del tracte del servei. Ben al contrari. El problema –per a mi ho és, i si per a algú no ho és, que s’ho faci mirar– consisteix en la cridòria: haver d’esforçar-me per sentir el que em diuen els companys de taula per sobre de la conversa d’uns malparits mal educats, per no sortir enrogallat del local de tant forçar la veu perquè m’entenguin els meus amics o familiars, i perquè l’emprenyada no m’afecti la digestió constitueixen un peatge massa alt que em faria plantejar seriosament adoptar la decisió dràstica d’evitar tota restauració fora de casa meva si no fos perquè no em dóna la gana claudicar.

Hi ha impresentables que pel sol fet de tenir uns ingressos un punt per sobre del sou mínim interprofessional ja es creuen posseïts d’un domini absolut dels ressorts i maneres de fer de la vida moderna, i que poden fer-ne ostentació pública: xulos destrossant impunement l’oïda dels vianants amb la gasòfia sonora que vomiten des dels seus cotxes o dels seus habitatges; noies histèriques pontificant a crits en ple supermercat sobre les darreres genialitats de la seva idolatrada Belén Esteban; homes i dones d’edat mereixedora de més dignitat que la que han tingut mai tots junts xisclant com bojos de manicomi asseguts al restaurant, tot plegat per amanir els comentaris d’un miserable partit de futbol, per riure uns acudits poca-soltes o per celebrar el pretès enginy imitatiu d’alguns dels seus simiescos congèneres. I així, tot l’àpat.

Ja he entrat en altres escrits a analitzar les causes d’aquest desgavell, d’aquesta transposició de rols socials, en què els pocavergonyes, banals i busca-raons són més admirats, respectats i tolerats que la gent prudent, assenyada, cultivada o, simplement, bona. La culpa la té una educació mal entesa per part de molts pares i molts pedagogs. Encara avui (04-04-2011) Antoni Puigverd recollia a La Vanguardia l’anècdota d’una directora d’escola que pretenia provocar la consellera Rigau amb la pregunta: “Afirmes, consellera, que l’escola és un lloc per patir?”. Doncs, mira, noia, per patir-hi, potser no, però si no hagués estat durant els darrers trenta anys un lloc per anar-hi a perdre el temps i a “progressar adequadament” sense fotre ni brot, potser molts indesitjables no haurien arribat on són. Per cert, el mateix diari portava que segons un informe d’Ensenyament, entre el 15 i el 20 % d’alumnes d’ESO “no fan res”, que “a vegades aprenen alguna cosa” i que dos de cada deu es neguen a participar en activitats acadèmiques.

Que aquesta gentalla descerebrada voti, publiqui i es faci veure en programes que farien vomitar els nostres avis i renunciar a tota fe en la espècie humana als nostres educadors, passi. Però que envaeixi locals als quals s’associa la placidesa, la bona conversa, el plaer d’un àpat en agradable i reposada companyia, no és tolerable. És indignant, i l’antítesi del que un restaurant ha de ser. Que una cosa és tolerar clients indignes pels calés que deixen, i l’altra convertir en indigne fer-hi un àpat, i a sobre cobrant-nos el que ens cobren. Des d’aquí aviso els amos d’aquests establiments que a partir d’ara els exigiré, en casos així, si no s’atreveixen a aplicar la reserva del dret d’admissió als provocadors als quals no tinc perquè enfrontar-me, que com a mínim em canviïn de sala. I pobres d’ells si no ho fan: ja m’hauran vist prou. A mi i als que pensen com jo, que gràcies al bonisme i la tolerància imperants cada dia som i serem més. He dit.