Per conèixer l'enemic

Fa mesos que no escrivia res al blog. Gairebé havia decidit plegar d’escriure-hi. Més que res, perquè ja hi havia tocat tots els temes que m’interessava tocar. I fins i tot en alguns hi havia insistit més d’una vegada.

Però m’ha caigut a les mans un llibre que no puc deixar de recomanar: Ridículament correcte. El perill totalitari de la correcció política, del britànic Anthony Browne, i publicat aquí per edicions La Campana. Ve a resumir tot allò que, segons jo i alguns més entenem, hi ha al darrere de tantes estupideses, incongruències, desídies i actituds suïcides que envolten el present d’Occident. Un allò que té un nom –correcció política, (d’aquí en endavant, CP)– i que a hores d’ara és tan insidiós com van ser-ho el pensament únic soviètic o les ideologies feixistes.

Browne hi fa una senzilla però altament aclaridora exposició de què és, d’on ve, què vol i com funciona la CP. No penso pas explicar-vos-ho tot aquí, per simple ètica. Feu un favor a l’autor, als editors i a vosaltres mateixos i compreu-vos-el llibre, que és curt i de bon llegir.

L’únic que penso dir-vos en relació directa amb aquesta obreta és que no fa broma amb el tema de la CP. No es queda en la crítica superficial de si ara hem d’escriure “pares/mares” i “educadors/es” a tort i a dret, o si hem “agafat una mona” o “agafat un mico” en funció del sexe del bevedor. No. El llibre passa de llarg de la fase broma per explicar molt seriosament el totalitarisme i la imposició que representa la PC en tots els àmbits. Per què alguns fills s’han convertit en uns tirans per als seus pares? Per què hi ha escoles i instituts on la mala educació nia en tots els sentits possibles de la paraula? Per què l’incivisme creix sense aturador? Per què avui no queda bé publicar que no t’agrada veure el teu país funcionant a ritme de muetzí, com ha publicat Thilo Sarrazin a Alemanya?

Doncs perquè, com diu Browne i d’altra gent que s’ha atrevit a parlar clar, la CP és un sistema de pensament únic (és a dir, de pensament inexistent, com diu Manel Castaño) inicialment pensat per fer una societat més igualitària però que s’ha convertit en una manera de dominar les masses i fer-les incapaces de pensar per si mateixes. El mecanisme és molt simple: es localitza una minoria pretesament víctima d’un greuge, i automàticament se’n busca el culpable. Llavors, tot element pertanyent a aquella minoria ha de ser bo, defensable, digne de discriminació positiva, idealitzable i tan entendridor que cal portar-lo a casa nostra com sigui: “lleváme a casa”, com els langostinos Pescanova. El culpable de la seva situació és, en canvi, dolent per definició, abominable i avorrible. Delendus est.

Un exemple: els nens (ai, perdó, i les nenes) han estat tradicionalment víctimes (?) d’una educació sexista, avorrida, rigorosa, memorística, basada en la por al mestre i en la disciplina. De manera que els culpables de les seves frustracions són els mestres i el seus mètodes autoritaris. Així, doncs, fora disciplina, fora esforç i valoració del mèrit, visca l’igualitarisme, el papanatisme i l’automàtica baixada de nivells educatius, i, sobretot, garrotada de l’Administració i dels pares al mestre (ai, perdó, i mestra) que es passi un pèl.

Un altre exemple: les dones han estat tradicionalment subjectes a la voluntat i al caprici del mascle. Per tant, són les seves víctimes. D’això es desprèn que tot feminisme és bo per si mateix sense cap més consideració, i tot el que sigui masculí és sospitós, menyspreable i incorrecte. I no hi ha espai per a la rèplica, una altra característica de la CP.

Un altre: els pobles islàmics han estat subjectes a la colonització d’Occident (afirmació genèrica i molt inexacta però que ja serveix per als objectius de la CP). Com que van ser víctimes (?) dels europeus mereixen tot el respecte, mentre que Occident passa a ser automàticament sospitós, fins al punt que cal donar veu, vot i virtut als sants homes de Hamas perquè es puguin defensar dels perversos israelians portadors del virus occidental a l’Orient Mitjà.

La CP s’ha escampat per tot Europa i els Estats Units, de tal manera que ara costa molt que els mitjans de comunicació exposin obertament segons quins temes “perillosos” per al pensament únic. A França han augmentat els atemptats contra persones i interessos jueus, i la premsa ho atribueix als grups neonazis, quan en realitat tant la policia com els polítics, els sociòlegs, els periodistes i l’opinió pública saben que el fenomen és força més atribuïble a grups de joves musulmans integristes. Però això no es pot dir. No seria correcte ni, naturalment, desitjable que es fes públic oficialment.

A Lloret de Mar uns quants marrecs claven una pallissa a una senyora que volia posar pau en una baralla per una pilota (Diari de Girona del 2 de setembre). La reacció correcta del consistori és dir que “en els comportaments incívics d’adolescents, s’està treballant amb propostes de dinamització que propiciïn la cohesió”. La frase, una magnífica perla en el més pulcre estil de la CP, és tota una declaració de principis per arribar a un final apoteòsic.