- Si l’educació no actua i, si convé, no s’imposa, tornarem a la llei de la selva. Si veus una acció incívica al carrer, recrimina-ho al que ho fa. Vigila sempre, però, que hi hagi més gent al teu voltant, perquè si no encara rebràs. I avergonyeix per la seva covardia i inhibició als que dissimulen i fan veure que no han vist l’acció incívica.
- El soroll innecessari és una falta de respecte per als que no l’han demanat. Nega’t absolutament a entrar i menys a comprar en establiments on tenen la música (això de música és un dir) a tota pastilla. En els restaurants on no es pot sentir el teu veí de taula per la cridòria i soroll que hi ha, comenta educadament als amos que l’àpat ha estat molt bé però que ja t’han vist prou. Hi ha restaurants als EUA que avisen amb un cartell a l’entrada: “Ens reservem el dret a deixar de servir els clients que no sàpiguen com fer parar de xisclar els seus fills o impedir que corrin pel local”. I estan tenint molt d’èxit. Per exemple, l’Olde Salty’s, a Carolina Beach (NC).
- Els homes i dones mereixen el mateix respecte, però no són iguals. Aprèn a donar la volta a les teories dels políticament correctes, que ho han entès tot malament. Per exemple, quan et diguin que s’ha de potenciar la igualtat entre homes i dones, i tu ets una dona, et pots mostrar molt afectada i enrabiada perquè no t’han admès al club de sumo del teu barri. Si ets un home, pots declarar-te víctima d’un greuge comparatiu si no et deixen provar roba interior de senyora en una boutique. (Per cert, no entès mai respecte a què hem de comparar un greuge. És tan imbècil com dir “robatori comparatiu” o “assassinat comparatiu”. Però es veu que l’adjectiu aquest fa bon efecte entre els políticament correctes).
- No tens cap obligació d’aguantar gent pesada, mal educada, grollera, i amb brutícia entesa com a opció estètica o filosòfica. Se’ls pot engegar a la merda sense contemplacions, estil Labordeta. Compte: hi ha perroflautes nets i educats, i hi ha executius que fan fàstic en força sentits. Ara no confonguem aspecte físic amb categoria ètica.
- Els políticament correctes solen tractar de feixista, retrògrad, reaccionari i similar tot aquell que els retreu les incoherències. El seu discurs és tan simple que deriva cap als insults si el posem a prova. (Fixem-nos que, curiosament, es pot utilitzar el terme “feixista” com a insult però en canvi la seva antítesi diametral i simètrica, “comunista”, no sembla que tingui la mateixa utilitat. Llavors, o bé tots dos conceptes haurien de tenir una càrrega pejorativa, o cap dels dos). S’ha de deixar que els políticament correctes es desqualifiquin ells mateixos o, en tot cas, se’ls pot qualificar de teletubbies, terme que de moment els retrata força bé sense arribar a ser feridor. (Quant al qualificatiu teletubbies, vegeu l’interessant blog pissarra-negra.blogspot.com, sobre els problemes dels mestres per sobreviure a les conseqüències del Rosa In-Sensatesquisme.)
- Sobretot, no intenteu raonar amb un políticament correcte per explicar-li què falla en el seus esquemes. Si té la ceba molt apoderada, és inútil: en sortireu escaldats. És com voler raonar amb un creacionista acèrrim sobre períodes geològics o vendre a un republicà els avantatges (?) d’un règim monàrquic. La ideologia sempre podrà més que el raonament lògic. L’única manera d’acorralar-los és amb fets i dades, i encara: si es veuen desarmats al·leguen que la informació que aportem està manipulada.
- Per detectar un políticament correcte, només cal comprovar si reacciona negativament als conceptes següents: EUA, Israel, globalització, ordre, civisme, competitivitat. En canvi, reacciona positivament davant idees com mestissatge, Islam, Amèrica Llatina, 0,7 per cent, solidaritat, anarquia. I el deixen perplex les topades amb expressions com Corea del Nord, gratificar el mèrit i l’esforç, contrastar dades, el geni d’Occident o la navalla d’Occam.
El més trist del cas és que no són dolents, sinó uns bonistes ingenus que han paït malament la gauche divine d’entrant, l’ensorrament de la Unió Soviètica com a plat principal, i el romanticisme del Che per postres. I ara uns quants vividors se n’aprofiten en totes i cadascuna de les eleccions.
0 comentaris:
Publica un comentari