Economia d'estar per casa

Els misteris de les finances i de la borsa són això, misteris. Ningú –ni els economistes– no acaba d’entendre per què alguns hi fan calés llargs, mentre que tothom és capaç d’explicar a posteriori per què el Dow Jones ha fet un pet que s’ha sentit des de Tombuctú.
Però l’economia presenta d’altres misteris més quotidians. Per exemple: tens una botiga de venda de teixits i complements per a la llar. Una clienta reté ocupada dues hores una dependenta perquè dubta de si emportar-se dos nòrdics o una cortina a joc amb el sofà, i al final no es decideix. Torna un altre dia, s’hi està una hora remenant i preguntant, compra un article, i l’endemà el torna perquè no n’està prou convençuda. Al cap d’uns dies, arriba i compra un nòrdic.
Una altra clienta arriba, mira i remena durant cinc minuts, agafa un nòrdic, va cap a la caixa, paga i se l’endú.
Semblaria raonable l’aplicació d’una tarifa extra per ocupació perllongada de botiga, en el cas de la primera clienta? Faig la proposta concreta: s’entra en un establiment i es dipositen 10 euros per accedir-hi. Es disposa de 15 minuts per badar, remenar i preguntar. Si, passat aquest període, hem estat retenint el personal i no hem comprat res, perdem el dipòsit inicial.
Un altre plantejament similar: hi ha gent que van tan sovint a la consulta del seu metge de capçalera que, el dia que no hi van, les infermeres ho detecten: “Mira, en fulano avui no ha vingut!” Tothom que va al CAP hauria de pagar un euro, cosa que potser impediria les incursions de molts impertinents amb massa temps i escassa imaginació per fer-lo servir.
Més economia recreativa: molta gent es queixa que les companyies aèries de baix cost fan pagar per portar una miserable maleta. Girem-ho al revés: moltes vegades hem volat en companyies “normals”, hem facturat un equipatge de 15 quilos o menys, i hem pagat el mateix que un consumidor de souvenirs amb unes maletes que freguen els 30 quilos, límit a partir del qual es paga recàrrec. És a dir: ens queixem perquè ens cobren l’equipatge mentre ens porten de Girona a Suècia per 30 euros, i no ens hem queixat mai perquè estàvem pagant, entre tots, els equipatges més pesants d’altres passatgers, per un vol Barcelona-Madrid que ens pot haver costat 300 euros o més.
El Govern pretén que treballem fins als 67 anys en condicions mentals i físiques deplorables, mentre el jovent de fins a 30 i més anys –potencialment molt més productiu– s’està tocant allò que no sona tant si vol com si no vol. No seria més assenyat dedicar la gent gran a feines lleugeres, de jornada més reduïda i sou més petit, i aprofitar la seva experiència per anar ensenyant els joves? I que la paga per jubilació es comptés en global en funció de tots els anys treballats?
Per què l’Estat, el Govern, la Banca i altres vividors consideren que certes feines tenen un final honrós i raonable als 50 o 55 anys, mentre la resta treballadors assalariats o autònoms han d’escarrassar-se fins als 67?
Són preguntes d’economia d’estar per casa, pròpies d’un país d’estar per casa, en el qual només treballen els burros mentre els altres van a cavall.