Aparcar a la UdG

Uns quants buscadors d’aparcament –només unes 4.000 persones– perden el temps cada vegada que intenten accedir al campus universitari del Barri Vell de la tres vegades immortal ciutat de l’Onyar. (Tres vegades, potser sí. En les condicions actuals, és dubtós que sobrevisqui una quarta).
Diuen que, quan el llavors alcalde Joaquim Nadal es va assabentar que les casernes militars de la carretera de Barcelona i d’Emili Grahit serien cedides pel ministre Narcís Serra a la ciutat de Girona, va saltar de content. Jo també. Perquè estava segur que aquelles grises edificacions on vaig passar vint mesos fent la mili acabarien convertides en un espaiós, cèntric, accessible, digníssim i econòmic campus universitari, ple de jovent, de respectables llicenciats, doctorands i doctors, amb jardins, serveis i aparcaments, molts d’aparcaments.
Però no. La tossuderia i la dèria per fer de Girona una impossible i irrepetible Florència va portar despeses sumptuoses al Barri Vell, no per deixar-lo net i a punt per a serveis i entitats més, diguem-ne, visitables i turísticament enllaminidores, sinó per fer-hi lloc a facultats, deganats i desanimats usuaris d’un transport públic poc eficient i d’uns espais costeruts, medievals i recargolats, més propis d’un Te Deum que d’un Gaudeamus igitur.
Han passat els anys, i disposem d’un abúlic, esponjat i cèntric Parc de les Casernes, d’inspiració entre finlandesa i cretenca, que és com dir que allà hi han fet espai per tenir espai. I uns quants pisos, naturalment.
El Parc Central té un futur menys enfangat que el present, però en el qual el concepte de “parc” tindrà poc a veure amb la realitat, plena de rampes per a autobusos, sortides d’emergència i previsibles parades de taxis. Aparcaments, pocs i subterranis.
El Parc de les Casernes continuarà acollint de tant en tant sorollosos concerts nocturns que en qualsevol altra ciutat europea serien dignes d’una intervenció de l’OTAN. Aparcaments, els que hi ha ara o menys.
El Barri Vell, net i polit, a diferència de la resta de la ciutat, continuarà sense la presència impertinent de cotxes que, pel que sembla, són per a l’Ajuntament un concepte eteri, indesitjable i al qual, com amb tantes altres coses, s’aplica la política de l’estruç: si no veig el problema deixarà d’existir.
Doncs no.
Quants de milions, quants de problemes ens hauríem estalviat si les antigues casernes fossin avui la Universitat de Girona al complet? Volem ser Europa. I, per una vegada que teníem l’oportunitat de construir-ne un tros a casa, hi fotem una bassa.