Complicacions

Havíem aconseguit veure la tele analògica amb una nitidesa a prova de les vistes més agudes i exigents. La imatge ja no feia “neu”, ni hi havia interferències com les habituals a les televisions de les dècades heroiques del mitjà. I fins i tot ja havíem après a sintonitzar els canals també a través del vídeo. Però ha vingut l’apoteosi digital, la TDT i l’apagada analògica, i ara veiem bandes de colors, quadrets, salts, acompanyats de xiulets estranys i de canvis de format de pantalla indesitjats quan es passa dels anuncis a un programa o quan es canvia de canal.
Havíem aconseguit alliberar-nos de bona part dels anuncis a la tele a base de gravar la majoria de programes, sèries i pel·lícules que ens feien el pes, i llavors saltar-se la metralla comercial mitjançant els sensors indicadors d’inici i final d’un tall publicitari, estratagema que permeten fer els gravadors digitals. Ara resulta que enmig d’un episodi, seqüència o moment prou interessant apareix a sota la pantalla una mena de desplegable poca-solta que n’ocupa gairebé la tercera part, i que no solament trenca l’atenció de l’espectador només per anunciar la propera emissió de qualque bajanada, sinó que es carrega l’obra d’un cineasta, realitzador o el professional que sigui a base d’empastifar-li l’enquadrament.
Havíem aconseguit prescindir del típex per tapar les faltes i errors en els nostres documents, i fins i tot ja disposàvem de corrector eficient en els nostres programes d’edició de textos. Però la profusió de codis, htmls, caràcters ocults i tantes i tantes galindaines –algunes ben inútils– que al final s’amaguen rera un text electrònic han aconseguit que hi hagi veritables daltabaixos quan el text ha passat per un format “diferent” al del nostre humil PC. I a sobre, la gent hi fa més faltes que mai, quan semblaria que la sofisticació del software n’hauria d’evitar la majoria.
Teníem un telèfon fix que no fallava, un ordinador amb Windows 3.1 que coneixíem com la nostra pròpia mà i li fèiem fer el que volíem, una tele amb cinc o sis canals que no calia programar mai, i ja havíem anat a la Lluna encara amb menys mitjans que això.
Ara hem de tenir mòbil i un fill o nebot de vuit anys que ens l’expliqui; correu electrònic (el de la feina, el particular i el privat, secret o com en vulgueu dir); sistema operatiu d’extensa complexitat i temps de vida inversament proporcional; televisió Té De Tot i No Sé Com Va; agenda electrònica que ens obre la porta del cotxe quan plou perquè té connexió Wi-fi amb el Meteosat i que ens avisa al despatx si s’està esgotant la bateria del portàtil que tenim a casa baixant la versió 3D d’Avatar subtitulada en Braille, i que amb una mica de sort podrem transcriure amb un codex que buscaré a Internet –a veure si aquesta nit hi puc dedicar un parell d’hores a localitzar-lo– al format e-book.
Mentre dediquem grans esforços a perseguir la tercera dimensió tecnològica, estem perdent miserablement la quarta, que ha estat sempre aquí: el temps.