La totilocràcia incompetent i botiflera que d’uns anys ençà domina bona part d’Europa, i Catapanya en particular, no té aturador. Que una dona de religió islàmica és a punt de ser lapidada per adulteri aquí, a Catalunya, per uns quants energúmens que s’autoerigeixen en jutges i aplicadors de la llei islàmica o xaria? Doncs vinga, els frustrats lapidadors cap a la presó, que els pagarem una bona estada –curta, això sí– perquè, com és molt probable, vegin la llum, la raó i la manera de no fotre res durant una temporada, en comptes de despatxar-los al seu país amb una mà a cada butxaca i amb el primer ferri que surti de port.
Que una sahrauí faci vaga de fam per una reivindicació tan humana i comprensible com voler ser el que és, sahrauí, no pas marroquina ni espanyola, és entesa al revés per ministre Moratinos, i l’única conseqüència tangible de tot l’assumpte és un acolloniment previsible davant de les amenaces del Marroc de tornar a deixar oberta l’aixeta de les pasteres plenes d’immigrants que passen pel seu territori per arribar a Espanya. I el govern d’aquí, en comptes de reconèixer el poble sahrauí, dir-li a en Hassan que s’ho faci mirar i engegar-lo a pastar fang, doncs anar tirant... que qui dies passa anys empeny.
A Suïssa, i “contra tot pronòstic”, segons els ingenus comentaristes de sempre, la terrible extrema dreta ha votat que no vol minarets: ara resulta que els referèndums només poden donar resultats afins al pensament únic, és a dir, homologats, digeribles i que no facin pudor d’extremisme. I què passa, quan la gent del carrer es veu acorralada cap a una situació insostenible? Doncs que es posa en un extrem i opina en conseqüència. Així de simple i de pronosticable.
Uns senyors i senyores “nacionales”, com diu el ministre Moratinos per dir més clarament “españoles” a uns catalans que passaven per terres per on ja no podia passar ni el París-Dakar, han estat segrestats pel Al Qaeda, en companyia d’un francès que també corria per allà. La reivindicació no explícita: que els musulmans recuperin allò que ara anomenem Espanya i la part de França –suposem que fins a Tours, on foren aturats per Carles Martel l’any 732– i que ells consideren territori seu, Al Andalus. De moment, no ho diuen tan clar sinó que es limiten a demanar calés i l’excarceració d’integristes tancats en presons europees. Però tot és part d’una maniobra molt ben calculada per anar afermant-se a Euràbia, on la musulmania ja arriba a percentatges consistents. Cito de Wikipèdia, article “Islam in Europe”, d’avui, 9 de desembre de 2009: “La població musulmana en determinades ciutats europees arriba fins al 25 %, com a Rotterdam, 24 % a Amsterdam, 20 % a Marsella, 17 % a Brussel·les, 16 % a Bradford (Regne Unit), mentre que en d’altres, com París, Londres i Copenhaguen, la xifra és del 10 %.” A la UE hi ha 500 milions de persones, de les quals un 7 % són mulsulmanes. Feu números.
Que una sahrauí faci vaga de fam per una reivindicació tan humana i comprensible com voler ser el que és, sahrauí, no pas marroquina ni espanyola, és entesa al revés per ministre Moratinos, i l’única conseqüència tangible de tot l’assumpte és un acolloniment previsible davant de les amenaces del Marroc de tornar a deixar oberta l’aixeta de les pasteres plenes d’immigrants que passen pel seu territori per arribar a Espanya. I el govern d’aquí, en comptes de reconèixer el poble sahrauí, dir-li a en Hassan que s’ho faci mirar i engegar-lo a pastar fang, doncs anar tirant... que qui dies passa anys empeny.
A Suïssa, i “contra tot pronòstic”, segons els ingenus comentaristes de sempre, la terrible extrema dreta ha votat que no vol minarets: ara resulta que els referèndums només poden donar resultats afins al pensament únic, és a dir, homologats, digeribles i que no facin pudor d’extremisme. I què passa, quan la gent del carrer es veu acorralada cap a una situació insostenible? Doncs que es posa en un extrem i opina en conseqüència. Així de simple i de pronosticable.
Uns senyors i senyores “nacionales”, com diu el ministre Moratinos per dir més clarament “españoles” a uns catalans que passaven per terres per on ja no podia passar ni el París-Dakar, han estat segrestats pel Al Qaeda, en companyia d’un francès que també corria per allà. La reivindicació no explícita: que els musulmans recuperin allò que ara anomenem Espanya i la part de França –suposem que fins a Tours, on foren aturats per Carles Martel l’any 732– i que ells consideren territori seu, Al Andalus. De moment, no ho diuen tan clar sinó que es limiten a demanar calés i l’excarceració d’integristes tancats en presons europees. Però tot és part d’una maniobra molt ben calculada per anar afermant-se a Euràbia, on la musulmania ja arriba a percentatges consistents. Cito de Wikipèdia, article “Islam in Europe”, d’avui, 9 de desembre de 2009: “La població musulmana en determinades ciutats europees arriba fins al 25 %, com a Rotterdam, 24 % a Amsterdam, 20 % a Marsella, 17 % a Brussel·les, 16 % a Bradford (Regne Unit), mentre que en d’altres, com París, Londres i Copenhaguen, la xifra és del 10 %.” A la UE hi ha 500 milions de persones, de les quals un 7 % són mulsulmanes. Feu números.
Seria irracional pensar que tots els musulmans són terroristes, extremistes o tan sols massa escrupolosos en el seguiment de la seva religió. Naturalment, la majoria són tan bons o no tan bons com vostè o jo. Però tan sols amb un de cada deu mil que desitgi pujar al paradís a base d'explosius, ja tindríem un greu problema.
Mentrestant, els anomenats governs d’esquerres, que en una definició caritativa podríem deixar com de pseudoesquerra il·lusa, acomplexada i tapaforats, deixa que les coses continuïn el seu curs, que no és el que voldria la majoria de la població. Perquè, tot i endormiscada, encara intueix que Pèricles tenia raó en dir que “no hi ha llibertat sense coratge”.
Mentrestant, els anomenats governs d’esquerres, que en una definició caritativa podríem deixar com de pseudoesquerra il·lusa, acomplexada i tapaforats, deixa que les coses continuïn el seu curs, que no és el que voldria la majoria de la població. Perquè, tot i endormiscada, encara intueix que Pèricles tenia raó en dir que “no hi ha llibertat sense coratge”.
0 comentaris:
Publica un comentari