Per què els jueus cauen malament a tanta gent? “Alguna cosa deuen haver fet”, s’atreveixen a dir alguns per explicar les males passades que els jueus han suportat des de fa 25 segles. Doncs sí que han fet alguna cosa: resulta que els jueus tenen la punyetera mania de voler ser jueus. Ja ho van deixar clar al faraó egipci quan van anar, amb Moisès al capdavant, a anunciar-li que ja els havia vist prou; durant l’exili a Babilònia es varen mantenir ferms; van insistir-hi tossudament contra els romans a Massada; els pogroms, assalts i intents de sotmetre’ls que mitja Europa va cometre contra ells durant tota l’Edat Mitjana i més enllà els van tornar encara més mesells. I ja només faltava l’horror nazi i el de la Rússia stalinista per acabar-ho de demostrar: ells, sempre ferms.
Però com que aquest posicionament no agrada a segons quins detentors d’allò políticament correcte, perquè avui sembla que defensar-se fa lleig, ara es ven –cada cop més sovint i més insistentment– que Israel és un estat totalitari, que l’Holocaust és una invenció judeomasònica, i fins i tot que no hi ha hagut mai un poble jueu ni una diàspora sinó en tot cas una religió jueva que es va anar expandint (vegeu les teories de l’historiador (?) Shlomo Sand). Com si el judaisme fos una religió proselitista, cosa que no ha estat mai, per definició: precisament és la religió “del poble escollit”, i per tant endògena.
Em molesta –ja ho he afirmat aquí d’altres vegades– haver d’insistir en l’exposició de fets comprovats, però a vegades no hi ha altra sortida. Intentem-ho: bona part de l’Orient Mitjà –inclosa Palestina– havia estat en mans de l’imperi otomà durant 400 anys. La I Guerra Mundial tingué, entre d’altres conseqüències, la derrota de Turquia i la fi del seu imperi pel tractat de Sèvres (1920). Amb el buit de poder, Palestina, nom amb què aleshores es coneixia la zona que actualment ocupen Israel i Jordània, quedà llavors en mans de l’Imperi Britànic. Després de la II Guerra Mundial, i atès que els anglesos no es van veure capaços de donar cap solució a les exigències territorials dels jueus i els àrabs a la regió, van retirar el seu mandat i van deixar el problema en mans de l’ONU, que el 1948 va aprovar la partició de la zona oest de Palestina –és a dir, del Jordà fins al Mediterrani– en dues àrees: una amb majoria de població jueva, una altra amb majoria àrab, totes dues amb categoria d’estat. Jerusalem i Betlem havien de quedar sota el control de les Nacions Unides. Tot i que aquest darrer punt no agradava als representants del futur Estat d’Israel, perquè Jerusalem estava habitada sobretot per jueus, la proposta va ser acceptada per la majoria de sionistes, llevat dels més extremistes. La Lliga Àrab, per la seva banda, rebutjava les propostes, en considerar que la població global de Palestina estava formada aleshores per un 67 % d’àrabs i un 33 % de jueus.
Però com que aquest posicionament no agrada a segons quins detentors d’allò políticament correcte, perquè avui sembla que defensar-se fa lleig, ara es ven –cada cop més sovint i més insistentment– que Israel és un estat totalitari, que l’Holocaust és una invenció judeomasònica, i fins i tot que no hi ha hagut mai un poble jueu ni una diàspora sinó en tot cas una religió jueva que es va anar expandint (vegeu les teories de l’historiador (?) Shlomo Sand). Com si el judaisme fos una religió proselitista, cosa que no ha estat mai, per definició: precisament és la religió “del poble escollit”, i per tant endògena.
Em molesta –ja ho he afirmat aquí d’altres vegades– haver d’insistir en l’exposició de fets comprovats, però a vegades no hi ha altra sortida. Intentem-ho: bona part de l’Orient Mitjà –inclosa Palestina– havia estat en mans de l’imperi otomà durant 400 anys. La I Guerra Mundial tingué, entre d’altres conseqüències, la derrota de Turquia i la fi del seu imperi pel tractat de Sèvres (1920). Amb el buit de poder, Palestina, nom amb què aleshores es coneixia la zona que actualment ocupen Israel i Jordània, quedà llavors en mans de l’Imperi Britànic. Després de la II Guerra Mundial, i atès que els anglesos no es van veure capaços de donar cap solució a les exigències territorials dels jueus i els àrabs a la regió, van retirar el seu mandat i van deixar el problema en mans de l’ONU, que el 1948 va aprovar la partició de la zona oest de Palestina –és a dir, del Jordà fins al Mediterrani– en dues àrees: una amb majoria de població jueva, una altra amb majoria àrab, totes dues amb categoria d’estat. Jerusalem i Betlem havien de quedar sota el control de les Nacions Unides. Tot i que aquest darrer punt no agradava als representants del futur Estat d’Israel, perquè Jerusalem estava habitada sobretot per jueus, la proposta va ser acceptada per la majoria de sionistes, llevat dels més extremistes. La Lliga Àrab, per la seva banda, rebutjava les propostes, en considerar que la població global de Palestina estava formada aleshores per un 67 % d’àrabs i un 33 % de jueus.
El pla de partició va ser aprovat per l’Assemblea General de l’ONU: 33 països a favor i 13 en contra. L’endemà mateix de la fundació de l’Estat d’Israel, els exèrcits de Jordània, Síria, Iraq i Egipte van intentar envair-lo. La resposta jueva en defensa del seu territori va ser immediata, i des de llavors hi ha hagut conflicte.
I ara fixem-nos en un altre mullader: el 1975 Espanya abandona el Sàhara Occidental. Amb el buit de poder, el poble sahrauí queda indefens davant les ambicions dels estats veïns (Marroc i Mauritània). Des d’aleshores, hi ha hagut conflicte.
En el cas israeliano-palestí, s’està generant ja fa anys un corrent d’opinió segons el qual la culpa de tot és d’Israel pel sol fet d’existir –i dels Estats Units per ajudar-lo– i que els palestins són unes pobres víctimes. En el cas del Marroc i el Sàhara, tothom té clar que la culpa és del Marroc i que el poble sahrauí és la víctima.
Tot i posant per davant que la realitat és més complexa i plena de matisos –els palestins també són víctimes– no acabo d’entendre la diferència de posicionament. Per què ningú no es pregunta per què Jordània conté bona part dels territoris palestins, però els seus habitants no reclamen la independència? Per què hi ha tants d’estats àrabs capaços de gastar-s’ho tot en capricis de nen ric, com l’arruïnat Dubai, mentre que ha de ser Europa qui aporti fons d’ajut a l’autoritat palestina per valor de milions d’euros? Per què només sentim a parlar d’ajut a Palestina procedent de fons islàmiques quan es tracta de compensar les famílies dels joves morts en atemptats suïcides?
I ara fixem-nos en un altre mullader: el 1975 Espanya abandona el Sàhara Occidental. Amb el buit de poder, el poble sahrauí queda indefens davant les ambicions dels estats veïns (Marroc i Mauritània). Des d’aleshores, hi ha hagut conflicte.
En el cas israeliano-palestí, s’està generant ja fa anys un corrent d’opinió segons el qual la culpa de tot és d’Israel pel sol fet d’existir –i dels Estats Units per ajudar-lo– i que els palestins són unes pobres víctimes. En el cas del Marroc i el Sàhara, tothom té clar que la culpa és del Marroc i que el poble sahrauí és la víctima.
Tot i posant per davant que la realitat és més complexa i plena de matisos –els palestins també són víctimes– no acabo d’entendre la diferència de posicionament. Per què ningú no es pregunta per què Jordània conté bona part dels territoris palestins, però els seus habitants no reclamen la independència? Per què hi ha tants d’estats àrabs capaços de gastar-s’ho tot en capricis de nen ric, com l’arruïnat Dubai, mentre que ha de ser Europa qui aporti fons d’ajut a l’autoritat palestina per valor de milions d’euros? Per què només sentim a parlar d’ajut a Palestina procedent de fons islàmiques quan es tracta de compensar les famílies dels joves morts en atemptats suïcides?
Hi ha moltes preguntes en l’aire, de difícil resposta. Però, a la pregunta que encapçala aquest escrit, “per què els jueus cauen malament a tanta gent?”, la resposta és fàcil: perquè, durant segles, la majoria de pobles que han conegut els jueus els han tingut una tremenda, encegadora i cruel enveja.
0 comentaris:
Publica un comentari