Pi: lletra grega que simbolitza la ciència, la raó entre el cercle i el radi, mitjançant el número "irracional" 3,14159269..., que ens evoca els clàssics, i que també pot simbolitzar allò Políticament Incorrecte

8 abr. 2016

Concursos: un altre llast



Aquesta setmana llegíem a la premsa local que l’empresa que s’encarregava de restaurar la central del Molí, al carrer Santa Clara, ha deixat penjada l’obra per problemes econòmics. Havia guanyat el concurs. Però ara hi perdem tots. Com va passar en el cas del pàrquing del Pallol, i molts d’altres precedents similars.

Per evitar el risc de favoritisme, l’administració i moltes empreses fan servir el mètode dels concursos per adjudicar feines o serveis. Que és la manera més segura de dissimular favoritismes, de buscar-se problemes interns i externs, i d’obtenir la ineficàcia més espectacular. Un fet que es pot demostrar en el dia a dia.

Moltes empreses i professionals, per un simple defecte de forma en la presentació de la paperassa, queden exclosos del procés concursal, ja prou complex i lent. Els «experts» en el tema ja compten amb empreses especialitzades que suposadament els «guien» per salvar els obstacles del procés: una altra mostra de la burocratització enorme d’aquest país, en què tantes coses segueixen l’estèril via de les oposicions i del paperam.

Si se supera aquesta primera fase, ens trobem que l’entitat convocant valora d’entrada molt més el factor econòmic que no pas els mèrits i qualitats dels aspirants. De manera que tot plegat sol quedar reduït a veure qui la fa més petita (la quantitat). Mala política, perquè sovint les empreses guanyadores del concurs es troben, a l’hora de la veritat, davant d’una realitat en què el cost a invertir supera allò que han previst com a guany. O que les dificultats de l’encàrrec superen les seves capacitats. Llavors vénen els conflictes, les aturades d’obres, les feines mal fetes, acabades fora de termini o amb una qualitat molt per sota del que es demanava. De manera que el cost marcat inicialment pel convocant acaba essent molt superior. Lo barato sale caro, que diu el refrany castellà.

Un responsable d’una entitat pública o privada hauria de poder adjudicar una feina a qui li semblés més adient, sense mirar si és parent, amic, veí o excompany d’escola. Sempre, és clar, que aquesta persona o entitat demostrés prèviament la legalitat de la seva situació. Que la feina no surt quan i com havia de sortir? Doncs se’n fa responsable la part que ha adquirit el compromís. Que hi ha hagut irregularitats? Doncs que intervingui la justícia, s’investigui i es condemni, si cal, els culpables. Però, fora d’aquests casos, per què no es pot encarregar una feina a qui s’ha guanyat un nom per la seva eficàcia i mèrits? Doncs perquè el mèrit, avui, no val per a res. Es mira només el diner, cosa que afavoreix les grans firmes, que es poden permetre el luxe de rebaixar preus al màxim en detriment d’altres professionals menys potents, però potser més eficaços i qualificats.

27 nov. 2014

Lletres perilloses



He trobat científics, metges, arquitectes —i fins i tot algun economista— molt disposats a aclarir-me algun aspecte concret dels seus àmbits de coneixement. En general, es mostren interessats pel fet que una persona com jo, presumptament “de lletres”, els plantegi qüestions fruit de la meva curiositat pel saber tècnic. I, també en general, tenen bona capacitat per explicar-se: concreten, esquematitzen, troben analogies eficaces. Són pràctics. Cosa que no vol dir que siguin uns negats per a les humanitats. Ben al contrari: solen llegir molt, estan ben informats, aprecien l’art, i fins i tot alguns d’ells escriuen. Mig d’amagat. Perquè són conscients de les dificultats d’escriure bé, cosa que per a mi —com a admirador de Josep Pla— és força equivalent a escriure amb claredat.


En canvi, hi ha filòsofs, historiadors, filòlegs... que preserven les seves troballes sota una capa de verborrea que no solament no convida a interessar-s’hi, sinó que està —sospito— específicament ideada per fer por als no iniciats. O, pitjor encara, per dissimular mancances d’expressió. És evident que d’entrada espanta més un assaig científic farcit d’integrals i derivades que no pas un sobre ètica amb frases quilomètriques. Però el primer es veu obligat a utilitzar unes eines matemàtiques al capdavall comprensibles per als del sector, mentre en el segon cas ens podem trobar que el text digui ben poca cosa, fins i tot als experts. És a dir, que sigui una simple etapa per assolir un doctorat sense aportar res més que anys d’esforç a l’autor i cap favor a la societat.


A Internet hi ha una pàgina dedicada a generar automàticament assaigs tècnics sense cap ni peus, només introduint-hi un o més noms inventats com a autors. És a l’adreça http://pdos.csail.mit.edu/scigen/, i jo mateix n’he sortit, als 20 segons d’entrar-hi, amb un magnífic estudi en anglès titulat The Relationship between SMPs and Fiber-Optic Cables with MIX. Amb gràfiques, bibliografia i tot. I resulta que alguns d’aquests assajos sense sentit han aconseguit passar els primers filtres per a la seva presentació en congressos d’un cert nivell. Per exemple, va “colar” un deliciós text titulat Harnessing Byzantine fault tolerance using classical theory (“L’aprofitament de la tolerància bizantina a fallades utilitzant la teoria clàssica”). Colossal.


Aquesta pàgina es basa en algorismes matemàtics que analitzen les estructures lingüístiques típiques dels textos acadèmics, el seu vocabulari, la sintaxi, etc., i en fan una barreja capaç de convèncer els llecs en la matèria. La broma té gràcia. Però ja no en té tanta trobar-se amb tesis, estudis i treballs reals, presentats i publicats, tan incomprensibles en la forma com en el fons. Ja no és el llenguatge allò que es fa obscur —que també— sinó el tema en si. En aquesta trampa cauen sovint els filòlegs i els filòsofs. Cal dir que trobo molt caduc i inadequat el terme “filòleg”. Vindria a ser, en grec, “amic de la paraula”. Massa genèric, no? Perquè en un sac tan gros hi podrien entrar des dels escriptors als periodistes, dels filòsofs del llenguatge als rapsodes i lletraferits, i dels crítics literaris als lingüistes. Aquests darrers, per cert, són els únics del grup que se cenyeixen a un mètode científic i sistemàtic. Llavors, elucubrar sobre si un determinat escriptor del segle XVI va ser un precursor del romanticisme perquè va escriure un poema arravatat és un exercici que no importa gaire a ningú. Potser simplement s’estava quedant calb o tenia el gat pioc. Escriure cent pàgines sobre si una escola filosòfica extreia conclusions via petitio principii o via tertium exclusum sobre la conveniència o no de menjar faves —com propugnaven Pitàgores i els seus deixebles— és risible i indicador de poca feina.

No crec que cap d’aquests torterols escrits arribi mai a alleujar els mals de la humanitat o a salvar alguna vida. Com a molt, pot ajudar l’economia fent despesa de paper. En el camp del coneixement, de la investigació i del saber en general, tot allò que s’aparta dels fets i entra en el fangueig de l’especulació acaba essent avorrit, inútil i fins i tot perillós. Patafísica de barra de bar. Carmanyèutica pura. A vegades, una sola paraula “interpretada” per la via especulativa ha estat causa de cismes religiosos, de guerres i de trencaments culturals: la “i” de l’expressió “i del Fill”, al Credo, va provocar en el seu moment el denominat cisma d’Orient, pel qual tenim bona part d’Europa dividida entre ortodoxos i catòlics.

Han produït moltes més desgràcies i problemes les lletres que els números. I serà així mentre es vulgui establir coneixement a partir d’allò que només són especulacions.




23 nov. 2014

Ajudar el qui s’ajuda



La broma fa mesos que dura. Vas a la teva pel mig de Girona. En algun moment o altre, un noi o noia equipat amb armilla oenegera i carpeta t’aborda amb més o menys fermesa i et demana si tens un minut. Independentment de si estic o no en disposició de dedicar minuts a algú, no em ve de gust que m’aturin per un motiu que ja sé per endavant: que em comprometi a col·laborar a ajudar persones en dificultats econòmiques, socials, polítiques i/o sanitàries, la majoria de vegades en països de l’altra punta de món.
I no em ve de gust no pas perquè no sigui conscient del sofriment d’aquestes persones. Passa que se’m commina a ser solidari, però la solidaritat ha de ser voluntària, i no conseqüència d’una actitud peticionària i sovint comminatòria. També passa que m’he interessat per la situació global d’aquests països amb tantes mancances, i he constatat que l’ajuda —encara que sigui la de tots i cadascun dels ciutadans occidentals— no serveix de gaire res si no s’eliminen les causes de fons del problema. No en faré res de donar cada any 50, 100, 200 euros a una ONG si els destinataris d’aquell ajut tenen qui els espatlla sistemàticament l’educació i la capacitat de trencar estructures socials caduques, inadequats o criminals.
He parlat amb metges, amb missioners, amb voluntaris, amb viatgers, fins i tot amb persones que viuen o han viscut com a víctimes aquestes situacions d’extrema precarietat, i gairebé sempre em deixen perplex. A certs països africans, hi ha gent que no fa cas dels consells o de les prescripcions del metge perquè ho troba tabú, perquè li han dit que és màgia negra o perquè va contra la seva creença. Hi ha àrees rurals de Togo en què s’acusa de bruixeria —i es castiga com cal— l’àvia de la família en cas que algun dels nens petits caigui malalt o es mori. I això, tot i que als pobles aquells han rebut una certa instrucció elemental, i també unes normes d’ètica inspirades en el cristianisme. Que són ràpidament deixades de banda per la pressió del “què diran”.
En general, desconeixem que l’Àfrica subsahariana té milions d’hectàrees de terra altament productiva però que no es treballa perquè molts d’aquells països no tenen lleis clares que regulin la possessió de la terra. El territori sol estar en mans d’uns pocs. Fins i tot encara que estigui una mica més ben repartit hi ha el risc constant de perdre’n la possessió per disputes tribals, de clans o per desavinences familiars. Els bancs no volen concedir préstecs per comprar terres perquè saben que la titularitat, allà, és extremament volàtil.
Ghana, un dels països més rics en l’època de la descolonització, s’ha gastat totes les ajudes exteriors i s’ha endeutat per haver-ser dedicat a fer obres faraòniques sense cap utilitat immediata. Per sort, actualment sembla que ha rectificat les seves polítiques i està emprenent polítiques serioses de desenvolupament.
He sabut que hi ha nens a Moçambic que s’han d’endur a l’escola, que és molt lluny de casa seva, un bidó o alguna caixa per seure durant les classes. No disposen ni d’un trist tauló sobre uns quants totxos? També m’han explicat que alguns immigrants d’Àfrica occidental tot just han descobert aquí a casa nostra que en el seu país poden plantar patates, que allà van molt cares. I que de carbassó, que allà creix bé, no els convenç plantar-ne... Potser no els agrada. Doncs a nosaltres, sí. Que ens el venguin...
N’hi ha que assumeixen el seu paper “d’inferioritat” —dones, nenes, avis— amb una naturalitat espantosa. Llegeixo que s’han habilitat, aquí a casa nostra, horts comunitaris per ajudar a cultivar menjar per a gent necessitada. Fins aquí, perfecte. És una bona idea, i pràctica. La perplexitat em ve en llegir que una dona subsahariana hi va a treballar perquè el seu home té un sou molt petit i a més tenen sis fills, entre 3 i 18 anys. Sis fills. I els més grans hi van a donar un cop de mà, encara que sigui una estona a la setmana? Pregunto...
He vist més d’una i més de deu vegades imatges de territoris on l’aigua és escassa. Les dones solen fer hores de camí per anar-la a buscar. Un cop a casa, buiden les gerres, llaunes, garrafes dins d’un safareig, dipòsit, cossi... i en l’operació en vessen una quantitat considerable. L’embut, encara que sigui de fabricació casolana, existeix des de fa mil·lennis, no? He sentit a dir —llegenda rural?— que no sempre els convé, a les dones africanes, disposar d’un pou o d’un altre subministrament d’aigua gaire a tocar de casa. Perquè —diuen— s’estimen més anar en colla a buscar-la a la quinta forca i mentrestant s’estalvien les esbroncades i les pallisses dels pares o marits. Diuen...
D’altres llocs tenen aigua, molta aigua a l’abast, però no és potable. Però resulta que és “molt difícil” bullir-ne un mínim per beure’n. Segons uns, perquè no hi ha llenya ni cap altre combustible. No em diguin que no hi ha llenya ni per fer foc. S’ho mengen tot cru, doncs? Segons uns altres, perquè els costa entendre que l’ebullició mati un munt de microbis invisibles per a ells. De fet, jo tampoc no els veig, ara que hi penso...
Les espores del bacteri Clostridium botulinum, causant del botulisme, poden resistir altes temperatures, però el còlera i la disenteria, que són malalties molt més corrents i esteses, es poden evitar fent bullir l’aigua durant un minut.
Si el món subsaharià ha sobreviscut tants de segles sense aigua potable i sense llenya, sense medicaments ni tecnologia, per què no els deixem que facin la seva?
I algú respondrà: “La població subsahariana té un índex de naixements molt alt. Són molts, i no hi ha recursos per a tothom. I n’hi ha que són refugiats de guerres, i no tenen res. La culpa és nostra, perquè els hem colonitzat, explotat i a sobre els venem armes. I si tots hi ajudem, amb diners, amb aliments, amb medicaments i escoles, ho arreglaríem”. No, perquè mentre s’entossudeixin a tenir fills perquè ho reclama l’honor del mascle, no arreglarem res. Perquè mentre els missioners i voluntaris occidentals es vegin anorreats per la pressió dels tradicionalistes, dels integristes com Boko Haram i d’altres desgraciats similars no arreglarem res. Perquè mentre els metges, els mestres i d’altres voluntaris abnegats no puguin arrencar l’extrema superstició de tants milions de persones, no arreglarem res. Perquè mentre no entenguem que si ells fossin els rics i nosaltres els pobres serien ells qui ens vendrien les armes, no arreglarem res. Mentre hi hagi religions mal enteses, supersticions ben aprofitades, gent que viu —molt bé— de les ajudes, d’altres que en treuen benefici i ànimes càndides que encara no saben que el món està governat per uns quants lladres, no arreglarem res. Ni allà, ni aquí.
Si la colonització és l’excusa dels bonistes per explicar les desgràcies actuals del Tercer Món, ja se la poden ben guardar. Segons això, també haurien de ser pobres de misericòrdia països com Corea, Xina, Índia... i no sembla que sigui el cas.
S’ha d’ajudar els que pateixen i que tenim al nostre costat. Però no servei de res ajudar el qui no se sap ajudar a si mateix.